MAIS OÙ SONT LES NEIGES D'ANTAN?

Quin fred que va fer abans  de l’antiga nevada!

Amb modestos abrics i calçat imprudent

els carrers acollien el goig adolescent,

la il·lusió dels adults i els jocs de la mainada!

Aquell dia, ho recordo com si fes un instant,

la mare ens va cridar amb un clam amorós

els patis i teulades no tenien colors,

i tot era tan blanc com la nata enyorada.

El silenci va estendre’s pels carrers i avingudes,

van emmudir els tramvies, els cotxes i la gent,

tan sols era important aquell nostre present

i la neu amagava moltes coses perdudes.

Després, prou que ho sabeu, el miracle estantís

va esdevenir pobresa, brutícia i relliscades,

la neu es va glaçar vora les portalades,

i tot es va tornar potser encara més trist.

Assegurava algú que arribava el final,

i que tot era culpa dels coets de l’espai,

que coses tan estranyes no s’havien vist mai

i que érem ben a punt d’una guerra mundial.

De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes vides

han passat vora meu, han vingut, han marxat,

amb virtuts i defectes el món ha continuat

i les flors més boniques han acabat marcides.

Avui és un record aquell Nadal antic,

no gaire diferent d’una vella rondalla,

la neu dels anys d’ahir ha esdevingut mortalla

i les fotografies, un record molt bonic.

Algun dia la neu tornarà a la ciutat,

jo serè pols perduda sota els camins futurs,

hi haurà nous estadants als indrets insegurs

i diran que és estrany i que mai no ha passat.

Però algú els recordarà que res no és nou del tot,

que tot arriba i passa i ve i torna a marxar,

una postal antiga tornaran a mirar

i sabran que nevava en un Nadal remot.

Tindran abrics millors? Joguines, els infants?

Hi haurà calefaccions a les llars més modestes?

Un plat calent a taula per celebrar les festes?

Il·lusions compartides i feliços amants?

Ni profetes ni experts ni savis pensadors

no saben què vindrà, ni com ni quan ni res,

però algun dia la neu caurà sobre els carrers,

com en aquell Nadal del vell seixanta-dos.

    Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)

REPORTATGE SOBRE LA NEVADA DE 1962 (TV3)

REPORTATGE SOBRE LA NEVADA DE 1962  (BTV)



Ballade des Dames du temps jadis

Dites-moi où, n'en quel pays,
Est Flora la belle Romaine,
Archipiades, ne Thaïs,
Qui fut sa cousine germaine,
Echo, parlant quant bruit on mène
Dessus rivière ou sur étang,
Qui beauté eut trop plus qu'humaine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Où est la très sage Héloïs,
Pour qui fut châtré et puis moine
Pierre Esbaillart à Saint-Denis ?
Pour son amour eut cette essoine.
Semblablement, où est la roine
Qui commanda que Buridan
Fût jeté en un sac en Seine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

La roine Blanche comme un lis
Qui chantait à voix de sirène,
Berthe au grand pied, Bietrix, Aliz,
Haramburgis qui tint le Maine,
Et Jeanne, la bonne Lorraine
Qu'Anglais brûlèrent à Rouen ;
Où sont-ils, où, Vierge souvraine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Prince, n'enquerrez de semaine
Où elles sont, ni de cet an,
Que ce refrain ne vous remaine :
Mais où sont les neiges d'antan ?

François Villon