7.12.12

TELEDESNOTÍCIES


Television is altering the meaning of "being informed" by creating a species of information that might properly be called disinformation. Disinformation does not mean false information. It means misleading information - misplaced, irrelevant, fragmented or superficial information - information that creates the illusion of knowing something, but which in fact leads one away from knowing (Neil Postman).




Gracias se den sempiternas

Al que hizo salir la estrella

Que destierra las tinieblas
De toda nuestra tierra.

Salamat nang walang hanggang
Sa nagpasilang ng tala
Sa buong bayan natin,
Na sa dilim nagpataboy.


M'estranya que encara no s'hagi plantejat a fons, i de forma general, una reforma de l'esquema habitual dels telediaris. L'absurd de passar, sense solució de continuïtat, d'una frivolitat a una desgràcia col·lectiva i de mencionar de passada fets que no s'expliquen a fons, o dels quals no es torna a parlar més, és una constant. Cert que alguns programes aprofundeixen de tant en tant en l'actualitat o en aquella part de l'actualitat que ens convé conèixer, segons la ideologia de la cadena que sintonitzem, ja que això de les tendències és tota una altra història.

Un costum deplorable és esquitxar la part seriosa de les notícies del dia amb coses com ara moda o cinema i acabar, gairebé sempre, amb la cançoneta o actuació de cantants i conjunts, molts dels quals són sovint desconeguts per la majoria, més enllà de sectors especialitzats i seguidors dels artistes, pel fet que no existeixen programes de música actual una mica seriosos. També és habitual alguna puntual notícia mèdica sobre descobriments o millores en aquest camp destinades a fer-nos generar improbables il·lusions d'immortalitat, il·lustrada amb operacions en viu, per fer boca.

Sobre els esports, l'ús i l'abús de la temàtica, que després, aquesta sí, s'ampliarà en els mil-i-un programets de televisió i ràdio que se li dediquen, amb llargues filosofies sobre tarannàs dels entrenadors i lesions grans i petites dels jugadors estrella, em sembla escandalós però es veu que la majoria de la gent ho troba normal i distret. Ep, no estic en contra d'aquests programes esportius sino de que els telenotícies també incideixin en tot plegat, més que res en el futbol, reduït pràcticament al futbol del Barça i el Madrid.

L'altre dia, a TV3, es va passar de mencionar a fons el reial embaràs de la princeseta anglesa a passar de puntetes pel tifó filipí que ha deixat més de dos-cents morts. I això que avui els filipins formen ja una part important de la nostra vida quotidiana, són gent en general discreta i silenciosa, l'alumnat d'aquells països, al menys per la meva experiència, és brillant, voluntariós i educat. Sabem encara molt poca cosa d'aquell país. Fins i tot sabem molt poca cosa de la seva història colonial, la de Cuba és més folklòrica, més brillant, havaneres, rom de canya, comunisme posterior, escalfors eròtiques vora un mar on molta gent s'hi ha remullat en època de vaques grasses...

De la seva literatura, de la seva poesia, no en sabem res o molt poca cosa. Del seu cinema gairebé no n'hem pogut veure res, tampoc, més enllà d'aquella excel·lent Lola, del gran director Brillante Mendoza. Els morts filipins a causa del tifó ens haurien de resultar molt familiars i generar grans solidaritats en època nadalenca, quan la paraula solidaritat es fa servir a tort i a dret de forma abusiva i fins i tot promocionada per les patums de tots els sectors professionals, però no és així.

Una altra notícia inquietant ha generat, de moment, poc soroll: la mort d'un àrbitre de futbol, després d'un partit local i a causa d'una pallissa, a la petita, culta, desvetllada i feliç Holanda. Si l'àrbitre hagués estat el d'un Barça-Madrid restaríem escandalitzats, estaríem tot el dia donant voltes a la qüestió i els canals que remouen les escombraries entrevistarien tota la seva família i la dels parents i coneguts dels agressors. Tot seria culpa de la pèrdua de valors, de l'ensenyament, de l'escola, fins i tot dels nacionalismes o dels centralismes. Els experts endegarien inútils programes pedagògics per a la prevenció de la violència esportiva. 

Si hagués estat d'algun indret del món menys desenvolupat on la gent no és encara ni prou culta, ni prou desvetllada, ni prou feliç, sinó tan covarda i salvatge com nosaltres,  no en faríem ni cas, coses que passen. La violència contra els àrbitres, sobretot contra els àrbitres de poca volada, ha estat una constant i fa poc m'explicaven que en un partit dels seixanta, quan el Poble-sec va arribar a tercera divisió, abans d'iniciar un partit contra els d'un altre barri es van trobar al mig del camp una caixa de morts amb un gran rètol, aquí acabará el árbitro si perdemos. Per sort, van guanyar els de casa i no va passar res greu. Un company de feina del meu pare, àrbitre de bàsquet en partits locals havia de sortir per cames en més d'una ocasió, d'algun poblet nostrat i pintoresc. Les anècdotes sobre àrbitres encalçats pel públic han estat gairebé simpàtics acudits durant molt de temps i en una època no tan llunyana la violència contra les dones també feia riure, vegis Sor Citroen.

I ja no vull ni escriure gaire sobre els grans silencis interessats, fa uns dies una amiga em va fer arribar notícies i fotografies sobre les matances de cristians, constants i massives, a Nigèria, un tema del qual sabem ben poca cosa, malgrat que existeixen esforços ben intencionats per denunciar el tema. També sabem poca cosa de tants conflictes enquistats a països que avui són a una estoneta d'avió, de les seves causes o de les seves conseqüències. 

No ho puc evitar i potser estic carregada de punyetes, però que em comprimeixin las tràgiques morts col·lectives i les morts violentes individuals entre un embaràs reial, el cop al genoll del Messi, la darrera estrena de cinema, el conjunt musical del dia i les repetitives i excessives explicacions sobre si ha de ploure o ha de fer fred o si els botigues han fet menys calaix que l'any passat em fa cada dia més angúnia, deu ser l'edat. Ja ho deia aquell senyor, menys llegit del que caldria: Divertim-nos fins a morir.

17 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Y te dejas la temática del fútbol...Por un lado te bombardean con las ecuaciones del genio Guardiola, que si el ejemplo, que si su sabiduría, que las comparaciones...Por el otro te dan por saco comparando al C Ronaldo, que si es guapo, que si ha bostezado, que si tiene mal no se que...TV·, que es el que miro (me parece el menos malo) está demasiado influenciado por el futbol...demasiado...Lo mismo le está pasando a La Vanguardia, se está escorando hacia la derecha conservadora de una manera alarmante , además se está dedicando demasiado al futbol, al menos 6 páginas de un diario de información general, con la portada incluída...Creo que la Historia se repite y que la dinastía Julio Claudia la adivinó con sus premisas...: al pueblo pan y circo...hoy tenemos mucho circo que hace ocultar la falta de pan...salut

Tot Barcelona ha dit...

TV3 quise decir...

Júlia ha dit...

Bueno, Miquel, sí que lo menciono aunque no a fondo, repasa y verás. El deporte ha quedado reducido al fútbol del Barça y el Madrid y en tele y radio hay un gran abuso del tema. Por cierto, los tan alabados (y autoabalabdos) noticiarios de TV3 son bastante malos desde hace años aunque admito que por defecto son los que más miro. Que los haya de peores no los salva.

Júlia ha dit...

En el tercer párrafo...

David ha dit...

El llibre de Postman és imprescindible. El va escriure fa quasi 30 anys i els vicis que hi denuncia no han fet altra cosa que augmentar i fer-se cada cap més evidents. Subscric de dalt a baix tot el que dius sobre els telenotícies. A mi em continua sorprenent la velocitat amb què algunes notícies apareixen i desapareixen, per exemple. De sobte es veu que tots hem d'estar molt informats sobre una cosa en concret: després de dues setmanes ja ni se'n parla.
Ah, i no estàs gens carrregada de punyetes, t'ho asseguro. Generalitzar la banalització i l'estupidesa és un objectiu dels qui manen.
Salutacions!

Sícoris ha dit...

Aquesta manera d'alternar notícies serioses amb frivolitats, sense aprofondir en res i donant només quatre pinzellades (excepte, com dius, en els casos del futbol i del temps), em recorda allò que s'anomenava "cultura general": un vernís superficial que feia creure a segons qui que era un il·lustrat.

Per cert, els filipins seran el que vulguis, però silenciosos, no gaire! (en tinc de veïns, i quan decideixen fer karaoke -quin invent tan funest!- a l'estiu, amb les finestres obertes, no hi ha qui ho resisteixi).

Júlia ha dit...

Postman, els seus llibres, haurien de ser la bíblia dels estudiants de periodisme i dels periodistes en general, cada dia el trobo més 'modern', David. Llàstima que no es generin debats seriosos a l'entorn d'aquests temes.

Júlia ha dit...

Cert, Sícoris, però crec que encara era més cultural la 'cultura general' d'aleshores que això d'ara.

Sobre els filipins o els que sigui, admeto que, com va dir Churchill sobre els francesos quan li van demanar que opinés sobre 'com eren', 'no ho sé, són molts i no els conec a tots'.

Suposo que en la intimitat fan tanta gresca com la resta, i és que jo tinc veïns autòctons molt i molt sorollosos, la veritat.

Parlo de forma molt lligada a la meva experiència escolar en una escola multicultural barcelonina de primària i allà els valoràvem força,a ells i a les famílies, tot i que arreu hi ha gambirots i ovelles negres.

A mi el karaoke em fa gràcia, és clar que no tinc veïns que el practiquin i no vaig sovint a fer el pena cantant cobles, però quan hi he anat he rigut molt. Tothom té algun vici secret, vaja.

Montserrat Sala ha dit...

Tots els espais de noticies televisats, d'aquest paìs, son realment deplorables. I s'ocupen mes de les frivolitats que, del que es més important. Ara bé, si en donguèssin en profunditat, tantes coses com passen al món, penso que tu series la primera en canviar de canal. Nomès cal veure els programes d'esbarjo, son-per a mi inexplicablemen-.els de mes audiencia. Dels culturals ni en parlem. Vivim en un mon estrany Julia. I impersonal.

Anònim ha dit...

Suposo que com que em faig gran ja no accepto segons quines manipulacions. Abans encara m'entretenia mirant els telenotícies; ara em resulten cada cop més insuportables. Sóc una persona afamada d'informació i un telenotícies no m'arriba ni a aperitiu. A això hi afegim la manipulació que comporta una determinada composició de notícies: la gent amb poca capacitat crítica construeixen la realitat a partir de la informació que els ve donada i les societats es construeixen amb aquesta forma d'ignorància que és seleccionar unes notícies determinades. I així ens va.

No crec que hi hagi remei. Estic convençut que només des de l'escola i des de la universitat es pot fer alguna feina i preparar els ciutadans per a que siguin crítics. D'aquí ve que des de tots els estaments es vulgui ficar cullerada ens els plans d'estudis, com ha fet el senyor Wert.

Eastriver ha dit...

Pertinent entrada. Als mitjans privats la cosa ja arriba a límits sorprenents (intenta un dia veure les notícies de telecinco, o per desgràcia, des que és de Mediaset, les de Cuatre, que anys enrere estaven força bé). Però el que passa a les privades no és una altra cosa que un extrem d'una cosa que afecta a totes, i que quan afecta a les públiques és encara més sagnant, doncs les paguem tots. Aquest sentit absurd que es té de la informació i que fa que donguem importància a les declaracions del Mou o del Tito i no mirem al que està passant al tercer món. O d'altres informacions que no cal que siguin del tercer món que no es conideren tan importants.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No diuen que administrar la informació és gestionar el poder? doncs això.
Ara, que els telenotícies son uns "magazins" infumables i barroers, és una evidència.
A mi el que m'agrada és que, quan estic amb el ganivet a punt de tallar el bistec, em surti el quiròfan de cada dia (doneu-nos Senyor), perquè així m'alegro de veure que el meu bistec està més cuit.

Júlia ha dit...

Cert, Montserrat, moltes desgràcies juntes no es poden suportar, però crec que cada cosa té el seu lloc i una modalitat possible de telenotícies, que en alguna ocasió ja té precedents, és donar-ne poques però ben explicades.

Júlia ha dit...

Enric, jo tinc poca fe en escoles i universitats, d'allà surt de tot, encara recordo sovint el testimoni d'un director molt savi, que havia patit la guerra civil i que em va comentar un dia que creia poc en el valor de l'educació pel fet que Alemanya era un país amb una gran cultura, que ell admirava i ja veiem que en va sortir. L'educació no vacuna de res, de vegades, amb bona fe, es continua adoctrinant en un sentit o un altre, però potser cal fer-se vell per veure aquest tema amb perspectiva i relativitzar-lo.

Júlia ha dit...

He conegut des de mestres d'escola a catedràtics pocasoltes, dictatorials i molt poc crítics. Al senyor Wert, que segur que també té estudis, no li interessa incidir en l'educació sinó mostrar i demostra 'qui mana'.

Júlia ha dit...

Eastriver, les bones informacions no es troben als telediaris sino a d'altres tipus de programes més profunds i seriosos, que també en queda algun. Malauradament això de les privades, amb alguna excepció, ha contribuït a frivolitzar fins i tot les públiques a la recerca de l'audiència al preu que sigui, TV3, per exemple, dedica molta estona a l'autombombo sobre audiències, darrerament.

Júlia ha dit...

Xiruquero, fins i tot arribo a dubtar que darrera de tanta ximpleria hi hagi un 'pla del poder', em temo que ni tan sols és així, sino una suma de frivolitat, ganes de fer negoci, cofoïsme generalitzat...