CINEMA, LITERATURA, SETMANA SANTA I TEMES UNIVERSALS

Aquests dies encara, i seguint una tradició molt recomanable, es programen per televisió pel·lícules bíbliques i pèplums diversos. Trobo que està bé, altrament el gènere potser no trobaria el seu moment. La inefable infoeconomia també de tant en tant treu la pols a algun clàssic oblidat i no tan dolent com semblava fa anys, la veritat, quan se li treu la càrrega moral i se situa en el seu context, fa uns dies em vaig ensopegar amb Balarrasa. Era aquell un cinema que ens passaven a escola de tant en tant, fins i tot. 

A escola, la pel·lícula més internacional i acolorida que ens van passar va ser Quo Vadis, que ja tenia algun anyet, però que va ser un gran èxit en el context educatiu del moment i que va poblar els nostres innocents somnis eròtics pre-adolescents de cuixots de centurions romans amb una retirada a Robert Taylor. Amb els anys les meves preferències en aquest tema han anat passant a Petroni-Leo Genn, tot un senyor i un intel·lectual, l'oncle del protagonista.

Potser per això aquesta és una de les meves pel·lícules de culte sentimental, amb uns actorassos fent tots els papers de l'auca i amb els bons creients patint entre lleons. A l'escola, quan al final Neró mor o quan els cristians canten davant de les feres, contents de morir per la seva fe i l'emperador es desespera, aplaudíem a cor què vols i saltàvem a les cadires i picàvem de peus. Mor molta gent en aquell imperi romà improbable però el noi i la noia acaben junts i marxen cap a la seva residència rural beneïts per la divina providència. La peli té poc a veure amb el llibre original, d'Henry Sienkiewicz, gran autor que va ser premi Nobel i que, segons expliquen, va voler escriure de fet una metàfora sobre el poble polonès. Les metàfores sobre pobles oprimits també conformen un bon feix de literatura.

Una pel·lícula de Setmana Santa que ha guanyat molt amb els anys és El Judas, un clàssic. He manllevat algunes fotografies del rodatge, del blog La beat generation i els pòtols místics catalans que és un d'aquells blogs en els quals es trobem moltes meravelles inesperades i inèdites. Com és sabut es va filmar amb gent que feia la Passió d'Esparreguera, els únics actors professionals van ser el protagonista, Antonio Vilar, i Manuel Gas que feia de policia. Es va intentar durant alguns anys poder-ne passar una versió en català, sense èxit. Fa ja molt de temps, en temps aperturistes, per la televisió van passar un cicle de pel·lícules catalanes, comentant-ne les circumstàncies i com les més antigues havien patit aquelles prohibicions reiterades, en concret recordo Verd madur i aquesta. 

Vilar va ser un gran actor,  intel·ligent, molt ben plantat, que va treballar molt a Espanya. Va fer molts papers històrics, en aquell moment el cinema d'aquest tipus estava de moda i rebia ajudes diverses però més endavant, ja a finals dels cinquanta, va intentar endegar una biografia de Magalhaes, demanant peles a Espanya i Portugal i no ho va aconseguir i va perdre molts calerons en l'intent però fins i tot va manar construir una rèplica del vaixell d'època que va donar la volta al món i que va regalar al govern portuguès. No sé si es deu poder veure en algun lloc o haurà fet la fi de la nostra pobra caravel·la del port, que pertanyia a Alba de América. Cinta que, per cert, també va protagonitzar Vilar, fent del controvertit almirall d'origen incert. Vilar tenia una característica que feia que retirés una mica a Fernando Rey, les galtones, i per això tots dos estaven millor amb barba i de vegades els confonia, fa anys.

Vilar va fer alguna cosa a França, com ara La femme et le pantin, amb Brigitte Bardot, una versió de la història, basada en una novel·la de Pierre Louÿs, i que en aquest cas està ambientada a Andalusia. Tot i que la va dirigir Duvivier i que Vilar treballa de meravella, avui fa riure una mica, la veritat. En canvi El Judas està encara molt i molt bé i té el valor afegit de mostrar l'Esparreguera de l'època i la seva gent. Vilar, veig tafanejant per internet, va fer a Portugal, la seva pàtria, una versió d'O primo Basilio, que no crec que haguem vist per aquí però que m'agradaria veure.

O primo Basilio és, a Portugal, allò que La Regenta és a Espanya, Anna Karènina a Rússia, Madame Bovary a França o Effi Briest a Alemanya, la història d'una casada jove, insatisfeta, avorrida i adúltera, un tema molt tractat per les grans literatures del XIX i principis del XX però també a nivell menor per la literatura més popular i populista. Totes aquestes grans adúlteres són ben diferents per cert i O primo Basilio, d'Eça de Queirós, és encara una novel·la poc llegida pels nostres verals. Una mica tardana, però així mateix una adúltera popular, insatisfeta, jove, literària i cinematogràfica és, de fet, la nostra barcelonina Mariona Rebull, tot i que ens la van escriure en castellà per motius obvis. La solució a aquells adulteris era matar les senyores, literàriament parlant, de suïcidi o de mort natural, amb l'excepció de La Regenta, que sobreviu en un món hostil i que no sabem què va fer després de la tragèdia.