Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antonio Vilar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antonio Vilar. Mostrar tots els missatges

29.10.21

FOC A LA SANG I PASSIONS INDEFUGIBLES

 


Com que sembla que, de moment, el tema epidèmic està més controlat i s'han obert algunes aixetes, vaig recuperant activitats diverses. Aquests dies he tornat al cinema convencional i a la Filmoteca, per tal de celebrar això del dia del Patrimoni Audiovisual, ja que cada dia és el dia d'alguna cosa i no acabo d'entendre per a què serveixen aquesta mena de commemoracions.

En tot cas ahir, i de franc, gràcies a això de la commemoració,  vaig poder veure una pel·licula molt ben restaurada i molt interessant, que no coneixia, Fuego en la sangre, un títol que porten d'altres pel·lícules, per cert, i que per això, si es fa una recerca virtual, cal afegir, per exemple, el nom del director. El seu productor i director va ser Ignaci F. Iquino, tot i que la direcció artística és de Lluch, segons he llegit. Iquino mereixeria un llibre extens i il·lustrat o, gairebé, una sèrie biogràfica de televisió. Ed Wood, al seu costat, era un aprenent.

Malauradament Iquino no tenia ambicions artístiques, al menys en la seva darrera etapa, la de westerns i erotisme amb dobles versions. Una llàstima ja que la seva intuïció cinematogràfica és de categoria. En aquests darrers anys s'han recuperat i revaloritzat títols seus, alguns ben emblemàtics, condicionats per la moral rància de l'època, que demanava finals moralitzants i poques expansions amoroses evidents. Això fa que a Fuego en la sangre, amb un títol que ja fa preveure tòrrids amors difícils, els amants que no arriben mai a ser-ho del tot no es facin ni un petó als llavis, cosa habitual a l'època. 

La pel·lícula es va rodar a Sevilla durant l'hivern del 1952-53. Llegeixo a la informació de la Filmoteca que Iquino va voler fugir de la imatge tòpica de l'Andalusia que es mostrava al cinema i al teatre del moment. Es va rodar en gran part en espais naturals, en un cortijo autèntic, i tot i que hi surtin toros, tot plegat té un alè de western hispànic i poètic, gràcies, així mateix, al bon conjunt d'actors i actrius, tots excel·lents, i de l'aportació de la gent del poble, ja que un dels mèrits d'Iquino era saber copsar la realitat en directe, quan calia.

Llegeixo que la pel·lícula pertany als anys de transició del suport de plàstic de nitrat a l'acetat de cel·lulosa, menys inflamable, i que això va provocar que el negatiu original i els contratipus no es conservessin. En van quedar un positiu de 35 mm incomplet i tres còpies de 16mm. Avui amb aquests elements els experts fan miracles i estem assistint a recuperacions gairebé miraculoses de cinema gairebé perdut o que havíem vist gràcies a còpies deteriorades. En tot plegat hi han col·laborat la Filmoteca d'Andalusia i l'espanyola i la digitalització i reconstrucció l'ha dut a terme l'equip del 2CR de la Filmoteca de Catalunya i els col·laboradors Ferran Alberich, Manel Almiñana, Andrea Campillo i Juan Soto. Totes aquestes dades les he manllevat de la web de la Filmoteca, com us podeu imaginar.

La pel·lícula ens explica una història d'amor, gelosia i fatalitat. Antonio Vilar, que en aquells anys era habitual al cinema hispànic, és l'home de confiança de l'amo. El cortijo, una explotació ramadera que és una petita comunitat humana, com ho podien ser les grans masies nostrades, es mostra de forma realista i sense carregar les tintes en cap moment i fins i tot hi surt un tractor senzillet. Vilar era un home alt i prim, que semblava una mica que l'haguessin estirat pel cap i pels peus i la indumentària de feina no li fa favor però la seva mirada inquietant supera les limitacions. 

El personatge de Vilar, casat amb una dona malaltissa i trista, interpretada per Maria Dolores Pradera, té una passió irrefenable per una noia, interpretada per la gran Marisa de Leza, a qui van donar un premi d'aleshores per la seva interpretació, premi ben merescut. A la parella els acompanyen d'altres actors i actrius molt bons, Conchita Bautista, molt joveneta, abans de l'eurovisió, Antonio Casas, Luis Induni, Consuelo de Nieva i molts més, potser més coneguts aleshores en el mon del teatre que no pas en el del cinema. 

No entraré més a fons en l'argument, més aviat perquè, mal explicat, pot semblar tòpic, que no pas per no fer spòiler ja que la pel·lícula té molts valors que s'han de veure, els ramats de braus pel camp polsegós i els seus desplaçaments, les imatges de vida quotidiana a l'interior del cortijo, les dones cosint i tafanejant o  fent bugada,  la Sevilla d'aleshores, els interiors domèstics, tan autèntics, i el reflex de la passió de la parella protagonista, terrible i indefugible, menada per l'ingrat destí, amb un final que recorda el de Duelo al sol i suposo que deu ser una casualitat, ja que aquesta pel·lícula es va veure, més o menys, al mateix temps que l'espanyola. La música també està molt bé, era de l'August Algueró fill, i de la cobla i el flamenc no se n'abusa gens, tot i que soni en els moments més adients. La intenció de mostrar una Andalusia diferent a la tòpica, que oscil·lava entre la misèria rural i el folklore divertit, s'aconsegueix amb escreix i la forma dialectal utilitzada resulta creïble i defuig les gracietes que no venen a tomb.

30.3.13

CINEMA, LITERATURA, SETMANA SANTA I TEMES UNIVERSALS






Aquests dies encara, i seguint una tradició molt recomanable, es programen per televisió pel·lícules bíbliques i pèplums diversos. Trobo que està bé, altrament el gènere potser no trobaria el seu moment. La inefable infoeconomia també de tant en tant treu la pols a algun clàssic oblidat i no tan dolent com semblava fa anys, la veritat, quan se li treu la càrrega moral i se situa en el seu context, fa uns dies em vaig ensopegar amb Balarrasa. Era aquell un cinema que ens passaven a escola de tant en tant, fins i tot. 

A escola, la pel·lícula més internacional i acolorida que ens van passar va ser Quo Vadis, que ja tenia algun anyet, però que va ser un gran èxit en el context educatiu del moment i que va poblar els nostres innocents somnis eròtics pre-adolescents de cuixots de centurions romans amb una retirada a Robert Taylor. Amb els anys les meves preferències en aquest tema han anat passant a Petroni-Leo Genn, tot un senyor i un intel·lectual, l'oncle del protagonista.

Potser per això aquesta és una de les meves pel·lícules de culte sentimental, amb uns actorassos fent tots els papers de l'auca i amb els bons creients patint entre lleons. A l'escola, quan al final Neró mor o quan els cristians canten davant de les feres, contents de morir per la seva fe i l'emperador es desespera, aplaudíem a cor què vols i saltàvem a les cadires i picàvem de peus. Mor molta gent en aquell imperi romà improbable però el noi i la noia acaben junts i marxen cap a la seva residència rural beneïts per la divina providència. La peli té poc a veure amb el llibre original, d'Henry Sienkiewicz, gran autor que va ser premi Nobel i que, segons expliquen, va voler escriure de fet una metàfora sobre el poble polonès. Les metàfores sobre pobles oprimits també conformen un bon feix de literatura.

Una pel·lícula de Setmana Santa que ha guanyat molt amb els anys és El Judas, un clàssic. He manllevat algunes fotografies del rodatge, del blog La beat generation i els pòtols místics catalans que és un d'aquells blogs en els quals es trobem moltes meravelles inesperades i inèdites. Com és sabut es va filmar amb gent que feia la Passió d'Esparreguera, els únics actors professionals van ser el protagonista, Antonio Vilar, i Manuel Gas que feia de policia. Es va intentar durant alguns anys poder-ne passar una versió en català, sense èxit. Fa ja molt de temps, en temps aperturistes, per la televisió van passar un cicle de pel·lícules catalanes, comentant-ne les circumstàncies i com les més antigues havien patit aquelles prohibicions reiterades, en concret recordo Verd madur i aquesta. 

Vilar va ser un gran actor,  intel·ligent, molt ben plantat, que va treballar molt a Espanya. Va fer molts papers històrics, en aquell moment el cinema d'aquest tipus estava de moda i rebia ajudes diverses però més endavant, ja a finals dels cinquanta, va intentar endegar una biografia de Magalhaes, demanant peles a Espanya i Portugal i no ho va aconseguir i va perdre molts calerons en l'intent però fins i tot va manar construir una rèplica del vaixell d'època que va donar la volta al món i que va regalar al govern portuguès. No sé si es deu poder veure en algun lloc o haurà fet la fi de la nostra pobra caravel·la del port, que pertanyia a Alba de América. Cinta que, per cert, també va protagonitzar Vilar, fent del controvertit almirall d'origen incert. Vilar tenia una característica que feia que retirés una mica a Fernando Rey, les galtones, i per això tots dos estaven millor amb barba i de vegades els confonia, fa anys.

Vilar va fer alguna cosa a França, com ara La femme et le pantin, amb Brigitte Bardot, una versió de la història, basada en una novel·la de Pierre Louÿs, i que en aquest cas està ambientada a Andalusia. Tot i que la va dirigir Duvivier i que Vilar treballa de meravella, avui fa riure una mica, la veritat. En canvi El Judas està encara molt i molt bé i té el valor afegit de mostrar l'Esparreguera de l'època i la seva gent. Vilar, veig tafanejant per internet, va fer a Portugal, la seva pàtria, una versió d'O primo Basilio, que no crec que haguem vist per aquí però que m'agradaria veure.

O primo Basilio és, a Portugal, allò que La Regenta és a Espanya, Anna Karènina a Rússia, Madame Bovary a França o Effi Briest a Alemanya, la història d'una casada jove, insatisfeta, avorrida i adúltera, un tema molt tractat per les grans literatures del XIX i principis del XX però també a nivell menor per la literatura més popular i populista. Totes aquestes grans adúlteres són ben diferents per cert i O primo Basilio, d'Eça de Queirós, és encara una novel·la poc llegida pels nostres verals. Una mica tardana, però així mateix una adúltera popular, insatisfeta, jove, literària i cinematogràfica és, de fet, la nostra barcelonina Mariona Rebull, tot i que ens la van escriure en castellà per motius obvis. La solució a aquells adulteris era matar les senyores, literàriament parlant, de suïcidi o de mort natural, amb l'excepció de La Regenta, que sobreviu en un món hostil i que no sabem què va fer després de la tragèdia.

6.9.12

AQUELLS CARRERS SENSE SOL NI ESPERANÇA


Gràcies al destí i a l'ajuntament, i després d'una llarga espera, m'han fet la filmoteca nova no gaire lluny de casa. Pel mòdic preu de dos euros, ensenyant el carnet de les biblioteques, pots gaudir d'una bona sala i d'una pel·lícula que sempre té el seu interès. No hi he pogut anar tant com voldria però fa un parell de dies m'hi vaig arribar per contemplar-ne una que no havia vist mai, que jo recordi, La calle sin sol.

Tinc debilitat pel cinema que ens mostra Barcelona en diferents èpoques, el tema documental sobrepassa sovint la història, en ocasions ben travada però amb aquells finals morals i patriòtics als quals ens teníen acostumats. La calle sin sol és de l'any 1947 tot i que crec que es va estrenar el 1948, l'any en què jo vaig néixer. Va ser una pel·lícula que va rebre algun premi però que sembla que el públic no va acollir com s'esperava. Ja érem prou pobres com per anar a veure més pobresa a les sales de barri, això, normalment, era el que comentava la gent gran d'aleshores, que s'estimava més luxe americà i cotxes esportius virtuals que no pas veure reflectida la seva fam carpantiana a la gran pantalla.

El director va ser Rafael Gil qui sembla que estava una mica tip de cinema d'època i històric i volia fer alguna cosa sobre el present. Com a guionista va comptar amb Miguel Mihura i els actors conformen un planter de primera categoria. Moltes imatges de l'avui Raval i aleshores Barri Xino es van filmar amb càmera oculta. El noi era Antonio Vilar, un portuguès que es va acabar establint a Espanya i que a qui els catalans li devem aquell inoblidable Judes esparreguerià. Com Verd madur, El Judes també es va intentar passar en català però no es va aconseguir fins anys després. De més gran, Antonio Vilar, gran actor, de qui es deia que ho vivia més que no pas ho interpretava, no va tenir tanta xamba bunyuelià com Fernando Rey, a qui retirava una mica de fadrí. La noia era una jove i ja immensa Amparo Rivelles, que no tenia res a envejar a gent com Ingrid Bergman, pel meu gust. Rivelles encara és feliçment viva i té un currículum mític.

La història no està malament, tot i que respon als paràmetres del seu temps, bona gent, bones intencions, polícies bonhomiosos, amistat, cors nobles en un medio hostil, amor i la resta. Fins i tot hi surt un gosset que es fa estimar, per tal que no hi falti de res. El protagonista és un misteriós francès de bon veure, que no se sap ben bé què ha fet, però que pateix molt i que cau al bar on la Rivelles i el seu oncle regenten un negoci humil, restaurant i pensió. Angel de Andrés i Manolo Morán, jovenets, hi tenen també un paper remarcable. Vaig trobar que, considerant l'època, el parell de petons que es fa la parella encara són prou apassionats, en aquells anys sovint els protagonistes hispànics no anaven molt més enllà d'una casta abraçada fraternal.

El xicot resulta que és un pintor famós i va creure, erròniament, que havia mort la seva adúltera parella, per això va fugir. Però només la va ferir i aquesta, comprensiva i feliçment casada, no li té en compte.Tot té explicació i justificació, un crim que implica falsament el noi es comet al Paral·lel, precisament, però finalment l'assassí és un pobre desgraciat amb esposa cega i malalta, que no tenia res per menjar. Sembla que en el guió original la suposada assassinada ressuscitada era l'esposa del noi, però aleshores hauria calgut recórrer al divorci, així que la censura va determinar que la francesa vivia amb el pintor, al capdavall tots dos són estrangers i ja se sap que més enllà d'Andorra les coses no eren tan santes. I així res no s'interposa entre el previsible i futur matrimoni catòlic dels protagonistes que no hi surt però tothom se'l pot imaginar. La guerra es menciona de passada, de fet ha tingut quelcom a veure amb el destí de la  noia del bar, que hi ha perdut els pares, i d'aquest home misteriós que es va estar un temps en un camp de concentració. Explicat així tot plegat sembla molt ingenu però he de dir que com que tothom està molt bé i els diàlegs tenen grapa, mira, t'ho creus i tot.

El carrer sense sol és un d'aquests carrers del barri en el qual tan sols hi entra una ulladeta de llum al dia, que tothom aprofita com pot. Manolo Morán hi interpreta un xarlatan, aquells personatges tan emblemàtics d'aleshores que ven, no podia ser altrament, fulles d'afaitar. El meu pare em portava sovint a les Drassanes, a Tarassanes, com dèiem aleshores, a escoltar-los. Expliquen que algunes de les escenes del xarlatan es van filmar sense que la gent sabés que era una pel·lícula convencional. Hi ha dues paraules que crec que s'haurien d'haver incorporat al diccionari normatiu, tan restrictiu i miop segons com, xarlatan i recader. Eren ben vives quan jo era petita però també ho havien estat molt abans, en el llenguatge popular, i no eren exclusives de Barcelona, les havia sentit a Girona, a molts pobles. El xarlatan, moltes vegades castellà, i el recader imprescindible per fer-nos arribar algun pollastre nadalenc obsequiat per la part camperola de la família, van ser dues institucions populars durant anys i panys.

De vegades, quan es diu alegrament que no hem estat mai tan malament com ara, va bé recuperar aquells paisatges tan miserables, encara pitjors contemplats des del present. També en el present i per molts indrets del món hi ha llocs molt més lamentables que aquell raval de postguerra, una postguerra que, amb grans dificultats, anava intentant sobreviure amb una certa alegria modesta, malgrat tot.

Sobta com beuen, més que no pas fumen, els personatges de la pel·lícula, llevat de la noieta, és clar. Coses de la misèria i de l'època. Rivelles, malgrat el que es pugui pensar a través d'aquest maldestre comentari, no fa un paper de bleda sinó de noia forta, enamorada i treballadora, que sap el que vol. Vaja, que vaig passar una molt bona estona. Sobre el Raval es fa tot un cicle, a la filmoteca, interessantíssim.

Vilar va ser també un il·luminat Colom en aquella inefable Alba de América, de la qual vam tenir al port la caravel·la protagonista, durant més de trenta anys, per a gaudi dels infants i del públic en general. El vaixell, el qual segons diuen els experts no era una caravel·la sinó una nao, tot i que això a mi no em treu la son, va rebre diversos atacs indepedentistes i va ser enfonsada, segons crec, pel Maresme, per tal d'evitar problemes i esborrar passats políticament incorrectes. Avui podria ser una curiositat cinèfila més, una atracció al Museu Marítim, però tenim tendència a confondre les figues amb els ous. O amb les cebes. També va ser el Vilar el rei Pedro en una digna història d'Inés de Castro. Totes aquestes pelis històriques nacionals ens les acostumaven a passar a escola en diades assenyalades, amanides amb curts humorístics de Laurel y Hardy o d'en Xarlot, per això les recordo amb inevitable tendresa. Demanaven un pressupost important i per això, al capdavall, es van anar deixant de produir.

Vilar, l'actor portuguès afincat a Madrid, on va morir el 1995, va filmar fins i tot amb Duvivier i Brigitte Bardot una de les moltes versions de La femme et le pantin, una història de senyor dominat per vampiresa, basada en una novel·la de Pierre Louys, un escriptor molt descarat. Tot i que la pel·lícula, ambientada en aquell cas a Sevilla, no va tenir l'èxit esperat i, evidentment, ni aquí ni a Sevilla no la vam poder veure ni en pintura, el rodatge va ser sonat i es van patir alguns accidents, com ara que a la Bardot se li va inflar la cara a causa d'un bolet excessiu de l'actor, estil Gilda, i ell mateix va patir algun accident de consideració. No entenc la fascinació que exerceixen sobre els directors aquests arguments delirants sobre vampireses absorbents i  senyors de pes dominats per la passió irrefrenable, la veritat.