Divendres Sant quan jo era petita, em semblava el dia més tètric del calendari. Tenia algun avantatge, com ara ser un dels pocs dies en els quals el meu pare tenia festa. Sempre vaig sentir a casa i al veïnat que les processons de Barcelona eren una bírria comparades amb les d'altres ciutats i províncies. Aleshores en feien una per la Rambla una mica tronada que es deia de la Buena Muerte i de vegades l'havíem anat a veure i ens havíem trobat amb la meva tia-àvia, la que comentava fa uns dies que venia a menjar crema per Sant Josep, al Cafè del Liceu, avui desaparegut. Hi havia allà un senyor vell que tocava el violí, a mi em semblava música celestial però en general tothom afirmava que era un músic lamentable.
Les processons, amb allò del Concili Ecumènic, van anar molt de baixa i semblaven destinades a desaparèixer, algunes van fer moixoni, com la de la Torrassa i aquesta de la Buena Muerte, i va ser una llàstima considerant com ha anat després i la gran revifalla que han fet aquesta mena de coses i també d'altres, com ara els casaments en els quals els nuvis i convidats es disfressen, o les comunions, que semblaven també celebracions a extingir i no ha estat ben bé així. Vaig llegir en una ocasió que Rusiñol no entrava a fons en temes religiosos i que pensava que era millor deixar-ho com estava i s'ho havia trobat. De vegades medito en el tema i crec que potser és una bona manera de fer, i no tan sols pel que fa a la religió, sinó a d'altres tradicions de tota mena que freguen el surrealisme. De vegades les tradicions noves són pitjors que les antigues, la veritat.
Cada família fa seves també tradicions pròpies que de vegades duren força. Quan érem petits va ser durant uns anys tradició, aquest dia, pujar amb el meu pare al castell de Montjuïc, travessàvem els barris de barraques, bevíem aigua a la font del Cargol, agafàvem ramets de flors, sovint de ginesta acabada de florir i tornàvem cap a casa, a dinar. Era aquest un dia silenciós en el qual per la ràdio només amollaven terribles sermons com el de les Set Paraules i, en tot cas, una mica de música sacra. Als cinemes, que ja programaven tota la setmana pel·lícules adients, en tal dia com avui, res de res.
Més endavant, de joveneta, com que anava a la parròquia i érem una bona colla de la mateixa edat, aquests dies ja van ser més distrets. Assistíem a totes les celebracions, l'ofici del Dijous, el Via Crucis del divendres i la Vetlla Pasqual del dissabte i com que cantàvem molt i sempre hi havia algun xicot que ens feia l'aleta, mira, eren unes celebracions passadores. Durant el Via Crucis, que es feia la nit d'avui, portàvem torxes enceses, una cosa que ara també es munta amb motius patriòtics i que em continua semblant tètric al màxim, es faci amb el motiu que sigui.
Quan va entrar una mica de modernitat per les escletxes de la grisor vam començar a anar amb la colla del barri a Horta, a veure una Passió molt moderna que feia la gent del teatre d'allà, un grup del qual van sortir molts bons actors que més endavant van realitzar muntatges diversos. Aquella Passió era aleshores el novamàs i ens va trasbalsar. Jesús-modern era el malaguanyat Joan Miralles, no cal dir que les noies el trobàvem guapíssim. A la meva parròquia van voler fer una mena de mala imitació d'aquella Passió en una ocasió. També crec que sortia la Núria Feliu per allà, cantant alguna cosa punyent.
L'única ocasió en la qual vaig veure alguna Passió de les tradicionals va ser quan amb l'escola ens van portar a Esparreguera. La representació se'm va fer més llarga que un dia sense pa, car dura matí i tarda, o al menys durava, que ja no sé com va. Ara bé, tot allò de fer sortir a l'escenari un munt de gent, ovelles, rucs i d'altres animalons i els efectes especials de l'apoteosi i la resurrecció, em va fer molta impressió.
Crec que l'any passat o l'altre ja vaig copiar aquest poema atribuït a Samaniego en el qual evoca una Passió una mica alternativa, però com que el vers em fa molta gràcia i per tal que mediteu en l'evidència que els homes i les dones tenim recursos per prendre's les coses més serioses amb un cert distanciament i amb l'humor pertinent, el torno a copiar i, a més, incloc una traducció que he fet, al català que ara es parla, molt colpidora.
La fuerza del viento
En una humilde aldea el Jueves Santo
la pasión predicaban y, entre tanto,
los payos del lugar que la escuchaban
a lo vivo la acción representaban,
imitando los varios personajes
en la figura, el gesto y los ropajes.
Para el papel sagrado
de nuestro Redentor crucificado
eligieron un mozo bien fornido
que, en la cruz extendido
con una tuniquita en la cintura,
mostraba en lo restante su figura,
a los tiernos oyentes, en pelota,
para excitar su compasión devota.
La parte de María Magdalena
se le encargó a una moza ojimorena,
de cumplida estatura
y rolliza blancura,
a quien naturaleza en la pechera
puso una bien provista cartuchera.
Llegó el predicador a los momentos
en que hacía mención de los tormentos
que Cristo padeció cuando expiraba
y su muerte los orbes trastornaba.
Refirió, entusiasmado,
que con morir aniquiló el pecado
original, haciendo a la serpiente
tragarse, a su despecho, aunque reviente,
la maldita manzana
que hizo a todos purgar sin tener gana.
Esto dijo de aquello que se cuenta,
y después su fervor aún más aumenta
contando los dolores
de la Madre feliz de pecadores,
del discípulo amado,
y, en fin, del sentimiento desgarrado
de la fiel Magdalena,
la que, entre tanto, por la iglesia, llena
de inmenso pueblo, con mortal congoja
los brazos tiende y a la cruz se arroja.
Allí empezó su galas a quitarse
y en cogollo no más vino a quedarse,
con túnica morada
por el pecho escotada
tanto, que claramente descubría
la preciosa y nevada tetería.
Mientras esto pasaba,
el buen predicador siempre miraba
al Cristo, y observó que por delante
se le iba levantando a cada instante
la tuniquilla en pabellón viviente,
haciendo un borujón muy indecente.
Queriendo remediarlo
por si el pueblo llegaba a repararlo,
alzó la voz con brío
y dijo: -Hermanos, el vigor impío
de los fieros hebreos se aumentaba
al paso que la tierra vacilaba
haciendo sentimiento,
y la fuerza del viento
era tal, que al Señor descomponía
lo que sus partes púdicas cubría.
Apenas oyó Cristo este expediente
cuando, resucitando de repente,
dijo al predicador muy enfadado:
-Padre, el juicio sin duda le ha faltado.
¿Qué viento corre aquí? ¡ Qué berenjena!
¿ Las tetas no está viendo a Magdalena?
Hágala que se tape,
si no quiere que el Cristo se destape
y eche al aire el gobierno
con que le enriqueció su Padre Eterno.
Samaniego, Félix Mª de (El jardín de Venus)
LA FORÇA DEL VENT
En un poblet humil, un Dijous Sant,
la passió predicaven. Mentrestant
els pagesos del lloc que ho escoltaven
en viu els tràgics fets representaven
imitant personatges definits
en figures, en gestos i en vestits.
Pel paper més sagrat
del nostre Redemptor crucificat
van triar un noi cepat, un fort hereu
que estirat a la creu
amb un trosset de roba a la cintura
deixava veure tota la figura
gairebé nua, talment en pilotes
per excitar les compassions devotes.
La part de la Maria Magdalena
s’encarregà a una noia molt morena
alta i prou ben peixada,
de pell fina i colrada
a qui natura feu la davantera
com càntir generós o cartutxera.
Arribà el del sermó al precís moment
en el qual explicava aquell turment
que Crist patia mentre ja expirava
i aquella mort, la terra trastornava.
Els deia, entusiasmat,
que aquella mort va fer fora el pecat
original, i que així la serpent
es va haver d’empassar la maleïda
poma que a tots ens va amargar la vida.
Això va dir de tot el que s’explica
i encara amb més fervor als fets s’aplica
explicant els dolors
de la Mare feliç dels pecadors,
del deixeble amatent
i al capdavall de tot el sentiment
i la tristor d’aquella Magdalena,
la qual dama, amb l’església tota plena
de gent del poble, amb gran desesperança
obre els seus braços i a la creu es
llança.
Allà es comença a treure els guarniments
i a restar amb poca roba en uns moments,
amb túnica morada
de penitent, però un xic escotada
i que per la part alta com un clam
descobria aquell ben farcit pitram.
Mentre aquest fet passava
el bon predicador prou contemplava
el Crist, i va observar que pel davant
se li dreçava més, a cada instant,
la roba talment tenda de campanya
o el cim ben indecent d’una muntanya.
Volent fer el desentès
abans la gent de tot no s’adonés
va dir amb gran convicció:
-Germans, la crueltat sense parió
dels hebreus augmentava
mentre tota la terra tremolava
i amb aquell sentiment
la gran força del vent
al pobre Crist llevava
el drap que les vergonyes li tapava.
Quan Crist això escoltà,
de sobte, va semblar resuscitar
i va dir al bon mossèn, molt empipat:
-Pare, el judici sembla, us ha minvat.
Quin vent bufa aquí dalt? Aquesta és bona!
No veu quins càntirs mostra aquesta
dona?
Faci que es tapi
si no vol que aquest Crist se li destapi
i airegi els atributs enravenats
que pel gran Pare Etern li foren dats!!!
Samaniego, Félix Mª de
Samaniego, Félix Mª de
(traducció al català: Júlia Costa)
4 comentaris:
Els de Sabadell soliem anar a les PLANES AMB ELS CATALANS, i era tota una festassa.
En lloc d'anar a fer penitència, eh, Francesc...
Què bo el poema del Samaniego!
Malgrat que sempre vaig viure la Setmana Santa de manera molt tètrica (no a casa, que només érem d'explicar la vida dels patriarques), ara m'ha quedat el regust per fenomen antropològic (i a més, vaig fer Semítiques!). Continua sent una bestiesa sense sentit, però precisament per això diu molt de la gent.
Avui hem fet un peregrinatge en família: el Via Crucis de la Catedral, l'Enterrament a l'església de Sant Jaume, al carrer Ferran, i al Pi, i un silenci sepulcral als Sants Just i Pastor. Després hem sopat i ens hem mullat dolçament sota la pluja
Qui no s'entreté és perquè no vol.
Sí, Enric, jo també m'he quedat amb l'antropologia i el costumari. A mi aquesta ruta m'agrada sempre, en Setmana Santa i la resta de l'any.
Publica un comentari a l'entrada