3.3.13

LA MORAL I EL DOGMA, AVUI


La mare i el fill amb problemes identitaris


Aquest cartell també ha estat polèmic. Van voler canviar la pipa per una floreta.



No m'estranya gens, considerant l'educació sobre el tema d'aquests darrers anys, però avui molta gent s'estranya quan comprova que en el cinema de fa alguns anys es fumava i es bevia a tort i a dret o que de determinats cantants i actors i personatges importants es continuen promocionant pòsters i fotografies amb el cigarret o la pipa a la boca. Ningú no s'escandalitza tant ni tant sovint de l'excés de violència a la literatura, el cinema i la televisió, ep. Ni de les imatges brutals, sovint innecessàries, que es mostren als telediaris i d'altres programes seriosos. Ni de l'excés de sexe gratuït i a hores que no toquen, tot i que avui els infants i joves tenen molts mitjans per accedir al que sigui en qualsevol moment. Ni de l'explotació a fons de moltes dones i infants, a tocar de casa i que hauria de generar protestes importants i massives. Pel que fa al tema de les drogues, la condemna d'unes ha portat a la permissivitat cap a unes altres, que fins i tot es reivindiquen per part de determinats sectors progres.

Tots plegat són prejudicis lligats a la història personal i educativa de cadascú i a la cultura del moment. La deessa Salut gaudeix de molt bona ídem durant les darreres dècades, cosa que ha generat un excés de despesa i de preocupació sobre temes mèdics, l'interès per prevenir el que sigui en aquests camps i en aquells que pressuposen algun perill físic, ni que sigui remot, arriba avui a límits absolutament ridículs. La mateixa Festa de Sant Medir s'ha salvat pels pèls ja que el tema dels camions ha estat molt qüestionat per les altes instàncies, les quals vetllen pel nostre benestar físic i moral. A l'escola vaig viure la transformació d'una certa tranquil·litat laboral en una preocupació per aspectes de la vida quotidiana que mai no havies pensat que presentessin cap problema. En el fons es tracta de trobar caps de turc els quals si passa alguna cosa, que sempre pot passar, siguin susceptibles de condemna.

Ahir era a casa i vaig veure un bocinet d'un programa de la segona cadena en el qual la gent protesta sobre coses de la tele i una senyora i algun responsable d'allò protestat responen. Un noi jove es queixava del tall realitzat a la sèrie Herederos, en una escena en el qual es podia veure un llarg petó mercenari entre dos senyors, el fill de la casa i un marginal malcarat, em sembla, i ho atribuïa a manies homofóbiques. La responsable del programa va manifestar que mai no tallen aquests tipus d'escenes pel tema amorós, cosa que va demostrar passant alguns talls  en els quals la cosa es feia evident, sinó perquè en el fragment mencionat la cosa acaba amb una violència excessiva i una pallissa brutal, cosa que també va demostrar passant-lo sencer a una hora de la tarda de dissabte força més infantil que no pas la sobretaula quotidiana de les sèries, hora en la qual la majoria de criatures són a l'escola. 

Precisament Herederos és una sèrie farcida de violència i despropòsits, com gairebé totes, ja que com que aquests contes d'avui s'allarguen tant han d'anar augmentat el voltatge a l'entorn del sexe o de la violència, sigui com sigui. Jo de vegades me la mirava i me la miro, de forma intermitent, pel fet que veure la Velasco fent de matriarca maquiavèl·lica és tot un goig, encara més en els temps descafeïnats que vivim. El mateix em passa amb el Gutiérrez Caba en aquesta altra de les vinyes de la Rioja, que també deunidó. Són dos sants de la meva devoció, aquests actors, que transformen en shakesperià qualsevol argument d'aquest estil. Per cert, Shakespeare també té  sang i fetge a dojo i el súmmum és Titus Andrònic, no és estrany que una d'aquelles pelis de por de Vincent Price, Theatre of Blood (Matar o no matar), prengués com a fil conductor  de la venjança d'un actor en contra dels crítics crims inspirats en obres d'aquest autor.



Per a més problemes morals nostrats la sèrie que comento es mou en el mon dels toros i els latifundis destinats a pastures. Ara la passen a l'hora de la sobretaula. Tallar unes coses i deixar-ne unes altres ha de representar un gran maldecap per als responsables i crec que d'aquí alguns anys els criteris de censura d'avui semblaran gairebé tan incoherents com els que regien, durant la meva infantesa, tot allò que fes referència al sexe.

La televisió ja no és el que havia estat, va patir moltes condemnes i anatemes durant anys. Fins i tot hi havia algú que es va entretenir en comptar quantes escenes de sexe i violència veien els infants i joves a la pantalleta durant una setmana, per exemple. Suposo que no hi van incloure els telediaris. Per tal de donar pautes a les famílies es va inventar allò tan divertit dels rombes que alguns pares preocupats es prenien molt seriosament mentre que d'altres, més liberals, no en feien punyetero cas. És clar que coses que ens semblaven molt fortes amb el temps semblen ingènues, com la mateixa sèrie Dallas. Una amiga mestra, fa anys, li deixava veure al fill, d'uns nou o deu anys aleshores, amb pena del cor i sentiment de culpabilitat, perquè gairebé tots els seus companys la veien, tot i que després els pares i mares, per quedar bé, sempre t'asseguraven a les reunions que els seus cadells miraven poca tele i anaven a dormir molt aviat. La vida social es recolza sovint en aquesta mena de mentides innocents.

De vegades m'ha sobtat la violència present a molts jocs d'ordinador d'avui, amb els quals juguen avui els adolescents, sense manies. Per no parlar de la tendència cap al cinema gore de molta jovenalla. Recordo èpoques de bonisme pedagògic excessiu en les quals s'aconsellava, a revistes educatives, substituir jocs com ara el penjat o el dels vaixells per jocs amb les mateixes regles però amb una temàtica més pacifista. Fa uns dies escoltava un disc amb cançons per a infants d'un animador i em vaig quedar astorada en escoltar com, en aquesta canterella  tradicional, s'havien canviat totes les referències a sants, monges i caçadors per altres de més suposadament universalistes i pacífiques. El text tradicional, tot i que té variants diverses, és aquest:

Demà és festa
Sant Josep la fa
agafa l'escopeta
i se'n va a caçar.
Tira un tiro
mata un pardal
vestit de general.
Passa Santa Anna
tocant la campana
passa Sant Martí
tocant el violí
passa Sant Ramon
tocant el violon
passa Sant Pau
encalçant un gripau
passa Sant Pere
li tira una cullera
passa Sant Benet
li tira un ganivet
passa Sant Simó
li tira un meló
passa una monja
li tira una taronja
passa un capellà
li tira un tros de pa


Doncs bé, ni trets que matin pardals, ni sants, ni monges, ni capellans. Tot s'havia transformat en flors i violes i potser ha de ser així, no ho sé.

Sobre tots aquests temes es fa molt difícil establir uns criteris coherents i sempre ens haurem de moure enmig de la incoherència. Cada època sembla que ha d'establir dogmes i considerar pecats mortals unes coses i pecats venials unes altres per tenir-nos ben controlats. En general considero que les intromissions en la vida privada de la gent haurien de ser intolerables però sembla que sempre hi ha qui ens vol salvar dels desastres, com si fóssim uns eterns menors d'edat o com si endegant lleis i prohibicions ens alliberéssim de tots els riscos i poguéssim tenir la seguretat de morir de pressa, tard i en pau, com en el vers de la Terra de Xauxa, de Bori i Fontestà:



I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!


En el cas dels infants i joves la cosa arriba a límits d'incoherència realment extraordinaris, no ho tenim gens clar, vaja. Recordo que en una de les primeres sèries d'èxit de casa, no sé si era Poble Nou, ningú no fumava gens ni mai però es traguejava d'allò més, fins i tot hi havia una parella de jaios, interpretats pels recordats  Lola Lizaran i Alfred Luchetti que es prenien copetes d'anís a tota hora.

Per altra banda, tant de pacifisme pedagògic no ens ha portat, de moment, a cap pacifisme integrat de forma absoluta en l'ànima humana universal ni local i la tendència al crit, la patacada i la cremada del que sigui, o les proclames que reclamen el retorn de guillotines i la resta em fa, això sí, molta angúnia i en percebo una certa revifalla. Encara més, les pelis violentes o els llibres plens de crims i sadisme tenen avui molt i molt d'èxit. És clar que sempre podem trobar coartades, la denúncia, la sensibilització i el que sigui.

També és cert que no pas per mirar pelis de sang i fetge o llegir novel·la negra (la qual en els nostres temps té un èxit indiscriminat i una mica preocupant) ni per contemplar sèries plenes de gent amb comportaments violents ni per jugar de petits amb pistoletes de fusta ni tan sols per llegir amb delectació els detalls dels tretze martiris de Santa Eulàlia ens tornem més violents. Els grans assassins de la història sovint no han estat gent sanguinària ni amant de les violències imaginàries, en la intimitat, tot i que en aquest camp hi ha variables per a tots els gustos. De vegades fins i tot alguns han pensat que fer dolenteries i crueltats era un deure social i patriòtic, ves. Alguns d'ells han estimat molt fills, dona, amants, pares i d'altres parents i gossos, gats, cavalls, ovelletes i ocells propers. I és que l'infern és empedrat de bones intencions. La violència es justifica amb facilitat quan els seus autors comparteixen o han compartit les nostres idees socials o polítiques i es condemna quan és a l'inrevés, segons com ens va a la fira. Viure per veure.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la moral va per temporades Júlia, i per contrades. La gent no es sol queixar de violència, ara, si es fan un petò dues senyores o dos senyors ja la tenim armada. No és mes que hipocresia fariseca amb unes gotes de bbeateria.

Ah! tota lan vida havia cantat 'pasa una monja menjant una taronja' i ara veig que li tiren la TARONJA. Bé ladevia recollir després de que li tiressin i es posà a menjar-se-la.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta és una cantarella transmesa de forma oral i té cinquanta mil variants, no és estrany que hi hagi versions diferents.

Tot Barcelona ha dit...

Para no repetir el argumento, me centro más en lo que dice Francecs, la moral va por temporadas, Así a mi también me lo parece. Ahora voy a decir una tontería; ayer me invitaron a comer, y la persona que lo hizo íntegra, impoluta, impecable, y con razonamientos socio-bios, cuando pidió la cuenta añadió : " ¿ no puede ser sin iva " ?....
Eso también es amoral ¡¡¡

Júlia ha dit...

Totalmente, Miquel, condenamos a los de arriba que hagan a gran escala aquello que nosotros, los de abajo, hacemos a pequeña, y posiblemente pasaríamos a mayores si fuese posible.

Me preocupa más la amoralidad de las bases que las corruptelas de los de arriba que también son un producto de las de abajo aunque los de arriba tengan más responsabilidad, que no lo niego.

Júlia ha dit...

Lo peor no es ser amoral sinó que se presume abiertamente de ello, cosa que hace que los honrados consecuentes parezcan tontos. Algunas frases vividas en vivo y en directo y más de una vez:

'me enchufó mi tío que es del partido'
'pagué sin iva, camuflé los impuestos'
'tengo un pariente médico y me coló en las listas'
'cobro el paro y tengo unas chapuzas que de dan para ir tirando'
'estoy harta de aguantar niños en la escuela y me metí en el sindicato'
'conseguí la escuela que quería gracias a conocidos y saludados'
'mi marido con el dinero en negro del negocio se ha comprado un par de pisos para blanquear'
etcétera, etcétera, etcétera

Júlia ha dit...

Fins i tot en un tema tan poc transcedent com les llistes per fer-se soci d'un espai de jubilats proper hi ha qui es vanta d'haver-se colat gràcies a coneguts... en fi, crec que es considera un mèrit fer coses amorals i il·legals, no anem bé.

Tot Barcelona ha dit...

Ok, JÚLIA, amb tú. salut

Anònim ha dit...

Un tema més, Júlia, on la incoherència i la hipocresia campen al marge de lleis i bones intencions.

Crec que el problema no és l'ús que es fa d'una certa violència en pel·lícules, televisió, premsa, jocs... sinó que passi com a no violent o com a no sexista allò que ho és; per exemple, la publicitat. Aquesta manca de coherència és el que fa que qui no té esperit crític (els nens, però no només) no acabi d'aprendre mai el valor de les accions.

Júlia ha dit...

Enric, els nens no poden ser diferents dels adults, recullen totes les nostres dèries, misèries i doctrines, no poden aprendre de qui no sap i això em temo que no té 'arreglo'. A més no serà que a escola no s'insisteix sobre el tema, pots educar de forma molt feminista i les teves alumnes, d'adolescents i de jovenets, es continuaran vestint de 'mujeres estupendas', d'aquí ve l'èxit de coses més absurdes que els corsés, com aquests taconassos de moda. Hi ha raons que la raó no entén.

Pel que fa a l'esperit crític el pitjor és que sovint creiem que en tenim i una anàlisi a fons del tema fa que ens adonem que som tan incoherents com aquells que criticàvem. Vaja,parlo per mi.