COMUNISME, COMUNISTES, OBRERS I BURGESOS

Fa alguns dies, en un cafè de poble, escoltava dos homes grans parlar del temps de la guerra, de la repressió franquista i també dels disbarats que s'havien fet abans i durant la guerra, per aquells entorns. Un d'ells devia ser d'esquerres militants i l'altre un pagès d'aquests escèptics amb tot el que passa i que contemplen la vida amb distància i tolerància sense casar-se amb ningú. En algun moment, el pagès escèptic va dir que si els altres haguessin guanyat la guerra haurien fet més o menys el mateix i l'esquerrà irredempt i dogmàtic li deia que no, que eren més bons i menys matarifes (sic). Considerant que els darrers temps de la guerra al cantó republicà ja quedaven pocs republicans i sí molts estalinistes, al menys en els llocs de comandament, i reflexionant sobre l'estalinisme i les seves conseqüències, tot plegat mostrava com cadascú veu en la història personal i col·lectiva allò que li abelleix.

Abans ser comunista era modern. Molta gent progre i de bona casa que més endavant es va dedicar a la gresca i a ocupar llocs de poder era comunista. Comunista teòric, és clar, no és que repartís els seus béns a tort i a dret ni que defugís els plaers cars o la roba de marca. El dia que vaig llegir en algun lloc de confiança que una regidora molt comunista i combatent anava al Liceu d'aleshores amb abric de pell vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida ideològica, la veritat. Ara ja no m'espanto de res.

Em preocupa el fet que per lluitar contra una dictadura se n'acceptin d'altres i que es confongui tan sovint antifranquisme amb democràcia, encara avui. Però també em sobta comprovar que el terme comunista ha desaparegut de l'àmbit polític sense matisos, no es troba al nom de cap partit dels grans, gairebé ni dels petits. En canvi, les teories anarquistes han fet una revifalla. L'amnèsia col·lectiva i individual és preocupant, recordo com més d'un company de feina va saludar l'arribada de Pol Pot al poder o com em cantaven les excel·lències de països exemplars com Albània o Cuba, tot plegat, amb el temps i la informació s'ha mostrat com un miratge immens. De tota manera, com en el cas del cristianisme, una cosa és l'ús que fa el poder de les idees i l'altra, les idees. L'infern, ai, és empedrat de bones intencions i de teories morals.

Quan era jove el PSUC remenava les cireres als barris i també entre les classes altes i mitjanes modernetes i una mica desvagades. Encara recordo un article de la Montserrat Roig molt interessant i que es deia Quan presumíem de PSUC.  De tota manera, tot i la seva presència en tants àmbits, a  l'hora de la veritat els socialistes van assolir més poder pràctic amb les eleccions transicionals. I molts d'aquells polítics veïnals admirats i resistents o es van enganxar a la mamella del possibilisme i dels poders a l'abast o es van retirar o enretirar, desencantats de com anava tot. A les escoles de l'època hi acostumava a haver molt de soroll, crec que es va confondre política de partit amb pedagogia avançada en més d'una ocasió i d'aquelles teories metodològiques empeltades de fum en provenen molts dels problemes actuals de l'ensenyament. Al meu barri l'única escola del CEPEC que hi va haver va acabar per tancar i els darrers temps van ser moguts, al rerefons hi havia dos bàndols -o molts bàndols- de mestres i pares: els del PSUC i els socialistes, bàsicament. 

El tema del CEPEC i el seu pas a escola pública, amb privilegis professionals molt poc comunistes, encara no s'ha estudiat a fons. Les estratègies de lluita política feien que s'aprofités qualsevol petita anècdota per fer brega, mobilitzar tothom i sortir al carrer i em temo que enguany està passant una mica això, tot i que sense l'organització que hi havia aleshores entre la gent militant pesuquera. En una ocasió faltaven uns mestres a l'escola que ens anaven a enviar ben aviat però els pares sorollosos i lluitadors van muntar tota una reivindicació massiva amanida amb demagògia de tot tipus. Sabien, com els grans predicadors, moure la gent. 

Jo havia vist àvies que ploraven davant d'aquells discursos sobre el dret a l'educació dels fills de la classe obrera, davant d'un líder local amb un megàfon a la mà i abrandades consignes en una gran plaça avui plena de construccions diverses. La veritat és que aquestes coses espanten una mica, les hem vist al llarg de la història, tothom n'ha fet ús quan li ha convingut, per això no m'agraden les manifestacions multitudinàries. Jo vaig gosar dir a un pare que tot allò dels mestres no era ben bé així, que els mestres arribarien aviat. Però ell em va dir contundent que jo estava equivocada i que era el capitalisme que tenia molts recursos per fer-me veure garses per perdius i no sé què més. Davant dels dogmes poca cosa es poc argumentar.

En una ocasió vaig presenciar una conversa una mica espinosa entre una mare socialista i una altra de comunista que em va donar la mida exacta i quotidiana del debat polític real. La socialista anava a netejar a casa d'una gent benestant i deia que estava molt contenta, li pagaven bé, tenien tota mena d'electrodomèstics, eren bona gent, amable,  i ella s'havia comprat cosetes útils i també algun caprici gràcies a la feina en qüestió, com ara una polsereta d'or que ens va ensenyar molt animada i orgullosa. La comunista la va deixar verda. Què era allò d'anar a fer feines servils per als grans capitalistes explotadors? 

Per a tot aquell grup de pares comunistes era capitalista fins i tot el llibreter del barri i així es va acabar amb la venda de llibres escolars a les botigues del ram i amb molts petits comerços necessaris per a la vida social de tothom. Una mestra amb qui compartia un grup de treball a Rosa Sensat, en tornar d'un viatge a Rússia, en temps encara del comunisme oficial i estatal, em va comentar que tot allò era horrorós i que m'ho explicava a mi però que no ho podia pas anar explicant per tot arreu, la veritat. Així pensava Sartre i així ha pensat molta gent sobre les veritats  evidents que malmeten la ideologia mitificada, que el poble no les ha de saber del tot. Els poders de tots els signes i els dogmàtics militants del que sigui ni volen saber les veritats ni els matisos ni res de tot això, i si arriben a ser evidents cal maquillar-los com sigui o cercar rocambolesques explicacions a la qüestió.

La mare socialista, després, em va venir riallera a comentar les properes eleccions per a gent del consell escolar, un invent dels nostres temps que ha passat per diferents fases exòtiques. En un castellà molt viu em va dir:

-Julia, hay que mirar que no salgan sólo ellos, que encontrarán un gusano en la sopa del comedor y nos sacarán a todos en manifestación...

S'ha de dir que entre aquells pares hi havia gent excel·lent, convençuda de les seves idees i de la necessitat de transformar la societat fins que tot va canviar, cadascú va mirar cap a casa seva, molts pares i mares polititzats es van enxufar a l'ajuntament i a d'altres indrets i la gent de bona fe es va quedar amb un pam de nas. Aquells pares i mares, en general, això sí, se sentien obrers i classe treballadora. Els catalans de soca-rel eren minoria en aquell barri i una mica mal mirats, semblaven burgesos tot i que fossin tan treballadors com els altres. Allò de què la llengua catalana era burgesa no és cap broma, avui sembla una bestiesa però va ser una creença compartida per molta gent i lligada a la realitat d'aquelles masses d'immigrants de parla castellana que en moltes ocasions es van sentir també menystinguts pels de tota la vida.

En el camp de la catalanització i la integració el PSUC va fer una gran tasca, al menys la va fer una bona part de gent d'aquell partit que tantes il·lusions va saber encendre en un moment determinat de la nostra història. Veient com anava el tema els ambiciosos es van reconvertir en socialistes de la darrera fornada i alguns van arribar molt enllà en l'escalada política. Els homes, que durant un temps havien ocupat tots els càrrecs a les associacions de pares i els consells escolars van cercar fites de més volada i les dones van haver d'assumir els abandonaments en temps de crisi, com sol passar en moltes circumstàncies. quan s'han acabat els discursos i ve l'hora de fer feina práctica. Vaig assistir a un massiu tancament d'aules en el temps de la baixada demogràfica, tancament que no va inquietar ningú aleshores. Els pares reivindicatius havien volgut una escola que ja no feia falta i que va acabar amb les de la rodalia, així que es va fer l'escola encara que no servís per a res més que per buidar les altres escoles del voltant i per omplir el barri amb més ciment, reduint els espais oberts a la mínima expressió.

El PSUC aplegava molta gent diversa però hi havia dos sectors molt diferenciats, l'obrer de barri, de parla castellana, i el burgès i petit burgès català, intel·lectual i inquiet. En algun moment aquests sectors topaven com és lògic. Alguns joves de casa bona van optar, fins i tot, per anar a viure als barris de majoria castellana i obrera, per fer com els humils, però la majoria hi van durar quatre dies. Amb el temps vuelve el rico a su riqueza després de la festa política i pel que fa a immergir-se en àmbits de necessitat manifesta, com li diu Guillermina Pacheco a Jacinta, para hacer caridad hay que tener mucho estómago. Avui tot ha canviat molt i aquelles històries semblen ja contes de la vora del foc, s'ha fet poca autocrítica de tot plegat i em temo que cadascú s'adapta el record a la seva manera. Comunisme i anarquisme han estat tendències molt enfrontades, fa anys en una xerrada al barri encara vaig assistir a agres discussions entre gent gran en parlar del tema i dels malaurats Fets de Maig. I no fa tant, en una xerrada sobre els primers anys de l'associació de veïns del barri, vaig assistir a un foc creuat d'acusacions sobre malversació de fons, dels pocs i modestos fons que podia haver-hi durant la Transició en una associació modesta i de barri. 

Un dels temes més estimats per la gent d'esquerra era la crítica a la caritat cristiana i al voluntariat que no estigués lligat a opcions polítiques clares. Però a la llarga s'ha de recórrer de nou a la caritat, tot i que ara en diguem solidaritat o d'altres galindaines. Els comunistes purs d'aleshores haurien mirat molt malament coses com ara les maratons recaptatòries i d'altres iniciatives. La primera campanya d'aquella època sobre la fam a Barcelona, amb un eslògan que feia aquí hi ha gana va ser molt criticat. Ens movem entre contradiccions, som humans i confondre els bons missatges amb els missatgers controvertits i lamentables no és just però resulta molt habitual. Admetre que hi ha bons i dolents a tot arreu, una evidència, i que fins i tot la majoria de gent no som sempre bons ni dolents ni tan sols coherents, costa d'allò més. De la mateixa manera que en certs àmbits es va estendre la percepció que tot allò que fes olor d'església era pervers també tot allò que feia olor de convergent era bruixeria perillosa per als altres. Una vegada una amiga comunista em va explicar molt entusiasmada que venia de xiular els convergents, tots ells podrits de diners, en concret la pobra Maria Rúbies, que feia una xerrada i que va ser una de les millors mestres i de les més treballadores de la meva època escolar. 

En els darrers anys estan sortint molts llibres escrits per gent més jove que jo, narrativa bàsicament, en els quals es reflecteix la guerra i la postguerra d'una forma absolutament idealista, republicans boníssims, maquis sants, anarquistes coratjosos i despresos, màrtirs del sistema, falangistes sàdics i franquistes monolítics i curts de gambals. La manca de matisos resulta habitual quan es vol reinventar el passat, s'esdevé una mica el mateix amb el tema de Catalunya i Espanya. En canvi, quan jo era petita, la gent gran que havia patit i molt amb la guerra civil, resultava molt més tolerant i comprensiva amb les misèries humanes diverses. 

Recordo converses veïnals al terrat, en les xafogoses nits d'estiu, en les quals es parlava de la guerra al·ludint, sobretot, a les responsabilitats de tothom, que ja venien de molt abans, i un senyor que havia estat molt menjacapellans, acomodat al possibilisme d'aquells anys i amb poques ganes de brega, m'explicava que les guerres s'haurien de resoldre tancant en una plaça de braus els manaies de tots els bàndols per tal que es matessin entre ells, que després la gent ja faria, de grat o per força, allò que digués el guanyador però que al menys no es perdrien tantes vides. A les parets del terrat hi havia encara forats de bala del temps dels fets de maig, per cert. Un dia li vaig preguntar si era veritat que a Rússia eren tan dolents, de fet és el que ens deien a escola i ell em va comentar que, com aquí, si estaves amb el règim i feies moixoni, devies anar tirant millor o pitjor. Allò que en deien la reconciliació nacional havia arribat al terrat de casa molt abans que cap intel·lectual i savi en parlés de forma aprofundida, la veritat.