20.10.13

PERE CAPELLÀ, LA GUERRA, LA POSTGUERRA I D'ALTRES MISÈRIES PROPERES



AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS

          A l'amic Sanchis Guarner

Els ulls baixos i els ànims abatus,
sense armes al costat. Les ho prengueren
els vencedors, quan presoners els feren.
Així arriben: espellifats i bruts.

No els esperen els braços benvolguts
de les seves promeses, ni els esperen
les trompetes vibrants. Tot ho perderen
menys la vida: la carga dels vençuts.

No porten sobre el pit creu ni medalla 
que canti el seu valor en la batalla.
Però sota la roba, entre la ronya,

com un gemec  ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.



OLI I MÉS OLI

¿Com vols que jo me consoli
dels meus mals?... ¡Res me consola!
¿No és trist que un mestre d'escola
per viure haja de fer oli?...


Ma musa, per massa untada,
ja no pot fer res condret:
si prov d'escriure un sonet
me resulta una ensalada.


Aquell cor meu, sempre ardent,
no és el d'abans: no té flama;
i renunciï a la fama
per poder anar lluent.


Lluir, això és el que convé,
malgrat que sia una taca,
la que lluu, d'oli o de caca;
sols que lluï, ja va bé.


Ben gras, com un porc figat.
¿Poesia?... ¡Cosa trista!:
no hi ha cap estraperlista
que en vulgui baratar amb blat.


¡Oli!... Ma llàntia ofegada
no fa llum. ¡Sembla impossible!...
Per sobra de combustible
ha de romandre apagada.


Encara que segurament molts el vau poder veure, voldria fer propaganda del documental sobre Pere Capellà que es va emetre ahir al Canal 33. Aquests documentals, que acostumen a estar molt bé, passen sovint desapercebuts tot i que es poden veure a la carta. Condemnar els bons programes als canals minoritaris o a determinades hores tardanes és una cosa habitual en els nostres temps, tot es mou cercant majories i audiències. Fa poc que he llegit alguna cosa sobre el desterrament de Informe Semanal, un dels pocs i bons programes supervivents des de fa anys, a un horari de càstig. El mateix passa a la ràdio, es canvia l'horari, el programa perd audiència i se l'elimina més endavant o resta com un bolet oblidat a les cadenes minoritàries i culturals.

Tornant a Pere Capellà crec que és interessant recordar la seva figura per molts motius. Quan hi havia poques universitats molta gent de les Illes venia a Barcelona a estudiar, aixó els privilegiats, però s'establia un contacte intel·lectual interessant. A nivell popular també el servei militar que facilitava intercanvis geogràfics establia xarxes d'amistat i fins i tot generava casaments, com va ser el cas dels escriptors Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. Avui tinc la percepció que ens trobem molt més allunyats els uns dels altres, la veritat. També passa amb València.

Crec que poca gent sap qui va ser Pere Capellà. Una mica més conegut, però no pas gaire, és el seu fill, Llorenç Capellà. El pare de Pere era un glossador reconegut que va estar a punt de morir durant la guerra civil, en voler-li fer confessar on era el seu fill, fet que reflecteix aquest text escrit uns anys després:


     Anit fa dotze anys rodons 
     que em dugueren a Vilafranca 
     damunt una tomba blanca 
     envoltada de matons 
     que se feien il.lusions 
     de fer una Espanya Santa; 
     i ara fan tanta de planta 
     com un gat que no s'aguanta 
     enmig de quatre estalons

Al programa també hi surt Biel Majoral, el cantant polifacètic, tenim poques ocasions d'escoltar-lo en directe o per televisió. Alguna vegada s'ha programat alguna obra de teatre de Pere Capellà al Nacional, al Romea, en els darrers anys? Diria que no, tot i que no m'he documentat en profunditat sobre el tema.

Pere Capellà va ser un mestre republicà, una persona culta i inquieta, que va poder guillar de Mallorca per pèls, que va lluitar al front i que en acabar la guerra va patir una condemna de molts anys que els indults de després van reduir a quatre, tot i que la llibertat va ser condicional i vigilada. No va poder tornar al seu poble, Algaida, per motius polítics i es va establir a Montuïri on va animar la vida cultural, va subsistir com va poder, va poder fundar una família, com desitjava, i va aconseguir el respecte fins i tot d'alguns guanyadors amb espurnes d'inquietud intel·lectual. Quan triomfava com autor teatral, amb una obra molt personal, crítica de forma intel·ligent, malgrat l'època, va morir de forma sobtada i prematura.

Pel que fa a la guerra, sovint he pensat en que, tot i que la seva crueltat es va generalitzar, patir aquesta situació en una illa devia ser encara molt més tràgic, sortir d'una illa és més difícil que fugir per terra i els amagatalls també resulten més limitats. Potser per això no tinc massa afició a aquests espais encerclats pel mar, tan estimats pels turistes, al menys per les illes de dimensions més limitades. Malauradament encara el mar és un camí perillós per als qui volen fugir de la mort, la guerra o la misèria.


2 comentaris:

Oliva ha dit...

QUINS DESTINS MES FOTUTS,EL DEL NOSTRE POBLE,I LA NOSRE GENT....QUANT SORTIRA EL SOL "TOVARICH"?.

Júlia ha dit...

No és cap consol, Oliva, però em temo que hi ha destins encara més fotuts, mirant el món d'ahir, d'avui i de sempre... Em temo que la raresa no són les males èpoques sinó les bones, poques, breus i atzaroses.