18.1.14

COLOMS, COLOMES, MUSSOLS I RAPINYAIRES (URBANÍSTICS)


Fa uns dies escoltava per la ràdio a la propietària del ball La Paloma, que també ho havia estat del Cibeles. A la tertúlia hi havia el senyor Permanyer, especialista en barcelonisme històric. La sala havia d'obrir el 2013 però encara té problemes derivats d'estranyes protestes veïnals sobre sorolls. La fi del Cibeles va ser molt trista, mentre quan funcionava era difícil obtenir permisos per fer, per exemple, un soterrani amb lavabos adaptats, l'ajuntament va aconseguir abduir el local i enderrocar-lo amb l'excusa que no tenia valor patrimonial per fer-hi equipaments. Espero que amb la Paloma no passi el mateix, la senyora admetia que el tarannà de l'ajuntament actual era molt diferent del de l'anterior però això no vol dir pas que et solucionin els problemes, tan sols que, al menys, se suposa que dialoguen amb tu amb una certa educació. Per cert, els propietaris podien haver reconvertit el local en pisos moderns fa anys, van aguantar, i avui un dels problemes és que l'han declarat patrimoni nosequè i per fer-hi qualsevol arranjament s'han de demanar mil permisos i pagar, és clar.

Resulta sorprenent que es moguin protestes sorolloses i espontànies donant suport a la gent de Burgos, que em sembla molt bé, però a Barcelona se n'han fet de molt grosses, amb màfies municipals pel mig, i el tema ha fet sempre poc soroll, en general, o bé no se n'ha cantat ni gall ni gallina. Jo havia anat poc a La Paloma i mai havia anat al Cibeles però em sap greu la destraleria amb la qual funcionen aquests afers. La construcció del macrohotel a Miramar clamava al cel, així com aquest telefèric fora de mida que va substituir l'antic, més propi dels Alps suïssos que del pobre Montjuïc, muntanya que em temo que encara haurà de patir més amb uns projectes eteris que hi ha per aquests despatxos d'experts i promotors. Només recordo un article força punyent de l'Oriol Granados denunciant això del telefèric, fa ja molt de temps. La consciència escrupolosa que es rumbeja amb determinats espais privats es transforma en consciència laxa quan la cosa afecta la Casa Gran.

Amb els anys m'he adonat del fet que quan els poders públics, estatals, municipals o generalitals volen fer una cosa l'acaben fent, sigui com sigui i quan cal dir que determinat espai no té valor, doncs no en té, i el mateix al revés, si a ells els fa el pes i allà cal col·locar-hi algun bunyol, també es fa el que toqui, encara més si amb aquella iniciativa es fa calaix a curt termini. La resta de gent patim aquesta mena de coses i com que ens fem vells i pugen els joves que ja no recorden el passat la cosa va funcionant, més o menys, malgrat que quan algun jove veu fotografies del passat es queda glaçat davant de la barbàrie urbanística que ens amara. Pel meu gust va ser també un gran bunyol la construcció de la Fundació Miró, que es va empassar la bonica Plaça del Sol, o coses com les obres a l'escola del Bosch que van enderrocar el pavelló oriental de l'antic habitatge. N'he vist fer tantes que m'estranya comprovar com encara queda algun edifici amb més de cent anys, per la ciutat. Les opinions dels suposats experts que creen opinió estètica funcionen i hi ha gent que em deia que la Sagrada Família era una bírria, per exemple, i avui n'és un devot admirador. Aquests mateixos justifiquen la pèrdua de coses que, segons les elits artístiques, no valien res. La sensació d'impotència davant dels fets consumats o a punt de consumar fan que et resignis a aquestes actuacions justificades amb motius de tota mena. I si dius que no t'agrada en Tapies i que pel teu gust poden llençar a la bassa una bona part del fons tan ben instal·lat en la santa fundació et miren com si fossis una carca irrecuperable. Quins temps, quins costums. Un tema a reconsiderar seria el prestigi de determinats arquitectes i l'afició dels darrers temps a fer gratacels rarets que sembla que deixen bocabadat el personal i que en calefacció, refrigeració i neteja s'emporten una bona part de calerons que es podrien dedicar a coses més pràctiques i normaletes, de mida humana.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Diria que la protesta de Burgos ve més per l'emprenyamenta de la gent davant la crisi i retallades, que pel bulevard en si.
Quan el cas de BCN, és que n'han fet tantes de malvestats urbanístiques que la gent ja s'hi ha acostumat. A la Paloma hi havia anat alguna vegada, i ja pots estar segura que acabaràn enderrocant el local.
A Sabadell teniem els Campos que era una pèrgola molt bonica on s'hi feia ball a l'aire lliure i també hi havia una sala de cinema, o un frontó... han desaparegut, substituits per blocs de pisos amb oficina bancaria o franquicia incorporada a la planta baixa. Són els signes dels temps, destruïr per destruïr el passat.

Júlia ha dit...

Sí,ja Francesc, però s'inscriu en una tradició barcelonina de moviments sorollosos fregant la violència però sense objectius clars, a Burgos se sap què volen i què han aconseguit, aquí una foguerada i, au, mobiliari urbà trencat i fins la propera.

Jo tinc esperança amb el tema de la Paloma però no veig que ningú s'hi posi pedres al fetge, vaja, ni per la Paloma ni per coses més greus.

Tot Barcelona ha dit...

El fracaso más grande a mi parecer es la Rotonda.
Quizá los barrios de Barcelona son mas grandes que Burgos capital, y es por ello que las personas se desconocen, no lo se.
Loe regidores, que son 10 más el super gerente, son los que deberían tildar si las obras se han de llevar a cabo o no.
En Sants Monjuic era Jordi Martí el regidor, Francesc Jiménez gerente; Sergi Martí conseller técnic y Joaquim Mestre president.
El sueldo de un regidor es de 84.532 € anuales
De 75 a 147.000 anules el de gerente.
de 17.169 a 35.290 el de conseller de districte
y de 73.316 a 98.192 el de presidente de districte.
Con estos sueldos se pueden exigir cosas. No he puesto el del alcalde ni el del super gerente, que es el que coordina la estructura de Barcelona....

Se pueden pedir cosas, o al menos que no se hagan las que no son perentorias
salut

Daniel F. ha dit...

He visto en una plaza de Burgos quitar unos Tilos hermosisimos que daban una grata sombra totalmente gratis a la gente, con una fuente muy hermosa enmedio dedicada a Flora, por una explanada por una explanada de hormigon que te hiela en invierno y que asa en verano y he visto con iniciativa pública hacer un parking de pago, en un barrio obrero, sobre suelo público a 2000 euros el metro cuadrado en concesion a 40 años. Me creo todo lo que me diga la gente sobre barbaridades arbitrarias caras que encima siempre tienen desvios de presupuestos vergonzosos.

miquel ha dit...

A Barcelona se n'han fet de molt grosses, i no tant, i aquí ens tens, uns quants en donem notícia i para de comptar.
On ens hem d'apuntar?

Júlia ha dit...

Miquel, el problema no és de ser grande o pequeño, Barcelona funciona mucho a pequeña escala, por barrios. El problema es bastante complejo pero pasa por la falta de movilización del vecindario y también por nuestra propia falta de sensibilidad.

Júlia ha dit...

Temujín, por desgracia el tema es bastante general y he visto barbaridades de ese tipo en pueblos muy pequeños.

Júlia ha dit...

Miquel, aquest és el problema, que no te'ns cap lloc prou solvent com per anar-te a 'apuntar'.

Anònim ha dit...

Tant pel que dius aquí com a les "Meditacions dominicals" de l'apunt següent, té a veure amb el que t'he comentat a "Dones cridaneres d'esperit turmentat".

Hi ha molt soroll, molta opinió, moltes veus, una xarxa que és un pou sense fons on expressar-se... I tot s'acaba confonent. Les veus tenen massa de personal, de visceral, poc de raonat, de reflexió... Que ja està bé si només fossin això: un apunt de diari personal, l'expressió d'una emoció.

Però amb les emocions no es construeix res (el mateix penso de la política). Amb la raó tampoc hem arribat gaire lluny, però com a mínim permet crear consciència, esperit crític i debat social. Després tampoc servirà de res, però amb les emocions encara anirem menys lluny.