LES PILOTES, PEL CALDO!!!

Cada dia em produeix més curiositat humana el món futbolístic. La veritat és que no m'agrada l'esport, no el practico i gairebé mai no em miro cap partit pel fet que m'avorreixen però els darrers anys del Barça han propiciat que gairebé no puguis estar al marge d'aquest fenomen de masses destinat, segons deien durant la meva joventut, a esvair-se així que arribés la democràcia. És clar que hi ha qui pot dir que la democràcia no ha arribat encara però de fet amb aquesta democràcia ja ens hauríem conformat en d'altres temps més grisos.

El tema del futbol ha anat a més però ha quedat reduït a la lluita entre uns eterns rivals, el Barça i el Madrid, convertits en símbols, malgrat potser ells mateixos, de les dues Espanyes. Jo, de fet, no crec que hi hagi dues espanyes, o com en vulguem dir, n'hi ha una pila i d'aquí plora la criatura. El que passa és que en determinats moments sembla que ningú no es pot escapar de firmar pel blanc o pel negre, pel blau o pel vermell, què hi farem.

Fa pocs dies escoltava un periodista esportiu d'una certa anomenada manifestant amb una gran ràbia que s'havia de demanar gairebé el cap del senyor Martino, que era un gandul i no sé quants penjaments més, i que el que havia de fer aquest senyor era aprendre de Sant Guardiola. Bé, els sants no sempre funcionen ni poden fer miracles en tot moment per més mèrits professionals que hagin fet al llarg de la seva vida penitent. A més, el mateix periodista manifestava el desig profund de què el Madrid fos humiliat per aquell que li fes més mal i més ràbia. Vaja, que aquestes coses es manifestin en veu alta al bar del barri em sembla fins i tot normalet però que es proclamin per un mitjà de comunicació nostrat ja no m'ho semblen tant.

Alguns barcelonistes, pocs, són d'aquests que estan amb l'equip manque pierda, però fins i tot els més devots havien pensat que la derrota no existia quan precisament el passat remot i fins i tot recent ha demostrat que els nostres són humans, i no tan sols els futbolistes, car en el fons el món del futbol, com tants altres, no és res més que un reflex del món en general. He sentit tantes coses estranyes relatives al tema futbolero en aquests darrers temps que sovint em ve al cap una frase d'alguna persona gran de la meva època jove, la gent fa por. No m'estranya gents, hores d'ara, que uns toros dolents fossin la causa última d'anar a cremar convents, per més mania que es tingués al clergat es podia haver buscat una excusa més profunda, la veritat.

De tant en tant un fracàs dels nostres o un triomf d'aquells que odiem resulta fins i tot saludable per al context. Que un equip com l'Atlètic de Madrid tiri endavant, sense pertànyer a les dues grans categories fa fins i tot il·lusió, com va passar en una ocasió amb el Depor. Per cert, aquests dies em vénen al cap opinions emeses per persones públiques i privades al llarg d'aquests darrers anys, sobre el tema: quan van fitxar en Guardiola per entrenar, gràcies al senyor Laporta, tot s'ha de dir, estava verd. Quan va començar a guanyar coses l'equip,  qualsevol cosa que deia el senyor Guardiola era una mena de frase de l'oracle, fins al punt que he vist emmarcades en ceràmica a botigues d'artesania coses tan banals com allò de llevar-se molt d'hora. Encara més, se li demanava el pas a la política, per tal de portar Catalunya endavant com ho havia fet amb el Barça, és clar que en la política no hi ha canteres ni masies que ensinistrin els aspirants en això de menar països.

Quan aquest senyor entrenador, a temps, i va fer santament, es va buidar i va fugir ponent enllà, malgrat els èxits del malagunyat senyor Vilanova, avui tan lloat, més d'un va proclamar des del principi que ja no era igual i l'equip no tenia la mateixa 'chispa'. Sobre Vilanova, més d'un el volia retirar a causa de la seva malaltia, quan encara l'equip guanyava, per cert. Fa quatre dies més d'un expert d'aquí i de fora assegurava que el Madrid no tenia res a fer amb l'equip menat per Guardiola.

Sobre política, futbol i educació tothom hi entén i tothom opina i potser ha de ser així.I, és clar, ara resulta que ni amb guardioles es fan miracles sempre i en tot moment. Què hi farem. Viure per veure... i sentir.

En el món de la política passa si fa no fa, per cert. La vida és un estadi i tot és teiatru. L'únic consol és que l'etern rival no hagi guanyat amb aquell entrenador impresentable i que avui, tot i les derrotes, els ànims estiguin una mica més calmats. I encara per a més consol patriòtic sembla que tenim per aquí els cuiners millors del món o gairebé, tot i que acabo de llegir que en un restaurant d'aquests dels millors se'ls van intoxicar més de seixanta persones. Si arriba a passar al del barri, me'l tanquen. Jo he estat la millor mestra del món i no se n'ha assabentat ningú, he, he.