TECNOLOGIA, CELEBRACIONS I NOSTÀLGIA POSITIVA

Ahir va fer quaranta-un anys que em vaig casar. Era diumenge i, ben mirat, una data poc adient, ens trobàvem en quaresma, aquell any i és el dia que s'havia dit de la victòria, ja se sap de qui. La coberta del diari La Vanguardia fa una mica de por, amb una fotografia de Franco i Juan Carlos i les paraules: continuidad y progreso. Però per motius diversos era també una data que anava molt bé a tothom i es convenient passar de la història de tant en tant i fer la teva vida. Tot i que no es tracta d'una xifra rodona, la filla i el gendre ens van regalar ahir un ipad que no és el de la fotografia, la qual he tret de la xarxa. Malgrat que m'agrada el tema d'internet cada vegada em sembla més difícil aprendre coses noves.

Quan érem més joves, devia ser a a finals dels vuitanta, vam regalar reproductors de vídeo al meu sogre i a la meva mare. El meu sogre ens va dir que s'estimava més que li canviéssim per una tele petitona i la meva mare, molt cinèfila, va intentar utilitzar-lo però un dia va posar la cinta a l'inrevés, va forçar l'entrada i se'l va carregar, cosa que li va saber molt de greu. Aleshores ja es començaven a abaratir i n'hi vam regalar un altre més endavant i el va fer servir amb una certa normalitat tot i que més aviat per veure pelis que no pas per gravar-les.

Tinc una amiga una mica més gran que jo que no ha volgut saber res d'internet i els ordinadors i això que era una gran professora de matemàtiques. Les novetats atabalen quan et fas gran i, en el nostre temps, les novetats són constants i piconen les nostres savieses tot just assolides. Quan te'n surts tenen un munt d'avantatges. Quan jo era joveneta per la ràdio ja es feien debats sobre les virtuts i servituds de les màquines d'escriure en comparació amb els escriptors de raça que escrivien a mà i amb ploma estilogràfica. Més endavant recordo un debat sobre màquina d'escriure versus ordinador entre Espinàs i Calders, aquest segon era molt més amic de les novetats i lloava els ordinadors, que ja utilitzava.

Jo vaig tenir la sort de poder-me matricular a la UOC d'Humanitats en el Grup Pilot, era el segon any que funcionava aquesta universitat i em vaig veure obligada a aprendre informàtica per poder seguir els estudis. El fet de ser pionera en el tema, comparada amb d'altres mestres de l'escola, va fer que durant uns anys fos també la coordinadora informàtica del centre. En els darrers anys en actiu ja havien entrat mestres joves que em donaven cent mil voltes, sobretot pel que fa l'agilitat en utilitzar aquests estris demoníacs del nostre temps.

Ahir la meva néta, setze mesets ben portats, va fer una rebequeria pel fet que la meva filla m'estava ensenyant com anava l'ipad i ella el volia ja que, com tants infants, ha nascut amb això i a casa li posen jocs i fotografies i fa anar les pantalles com una experta. El món canvia i tots canvíem però ara entenc la mandra amb la qual la mare i el sogre van contemplar el regal de l'aparell reproductor de vídeo que els amollàvem amb gran il·lusió. De vegades algú m'ha aconsellat modernitzar el blog però no ho he volgut fer per pura mandra. Més enllà d'això també he vist blogs i webs meravelloses i molt ben fetes que després han quedat oblidats i oblidades, malgrat tants esforços per millorar i embellir els missatges. Crec que val més un blog modest i actiu que no pas un blog molt maco i oblidat, la veritat.

Em vaig casar de forma convencional, tradicional i per l'església, com es feia aleshores i els tres paisatges d'aquell dia, lluminós i assolellat, han desaparegut o més aviat s'han transformat. La cerimònia va ser a l'església de les Monges del Sortidor, aleshores parròquia de Sant Salvador d'Horta, que tenia molts records per a mi. Doncs avui ja gairebé no hi ha església pel fet que l'escola tenia necessitat d'ampliar el nombre d'aules i es va conformar amb una petita capelleta i la resta la va adequar a l'ensenyament del present. Després vam anar a dinar a la Font del Gat, aleshores era aquell un restaurant antic i senyor, però amb el tema de Montjuïc i l'ajuntament, el restaurant va desaparèixer, tot i que ara n'hi ha un de petitó però no és el mateix ni de bon tros. I en acabar vam anar al Molino que avui ja no és, tampoc, el Molino de 1973. 

Feien una revista que es deia Súperligue i cantaven una cosa com ara súperligue, el que la sigue siempre la consigue. Hi sortia l'inoblidable Escamillo, Mary Mistral, Alicia Alzaga... Ens van donar un cartronet amb fotografies que no sé on tinc desat, però he trobat una reproducció en un indret de venda per la xarxa, aquí podeu veure els artistes d'aleshores, alguns són morts ja com tanta gent que ens va acompanyar aquell dia. Que al cel ens puguem veure, amb ipads o sense.