CONFESSO I SOL·LICITO

Fa poc mencionava el fragment de La oscura historia de la prima Montse, el dels exercicis espirituals en els quals es fan confessions públiques sobre pecats comesos. Aquest llibre no està tan valorat com altres de l'autor, potser amb raó, pel fet que hi passa poca cosa, i el meu preferit és encara Últimas tardes con Teresa, però conté fragments inoblidables  que reflecteixen molt bé la mena de societat en la qual ens movíem i com la gent de bona fe, com aquesta pobra Montse, podia restar engolida per la hipocresia generalitzada. Això dels exercicis espirituals ocupa una bona part del llibre. 

Les confessions públiques de pecats eren una cosa molt del gust de determinats ambients. Avui el tema ha passat a les televisions més xarones, a les quals va la gent des de fa anys a explicar intimitats, reconciliar-se amb els sogres i explicar les seves penes. Fins i tot programes seriosos en aparença han jugat amb el tema del testimoni personal i dramàtic, fa anys a no sé quin programa de TV3, recordo el d'una persona, coneguda de coneguts, que va anar a explicar la seva mala relació familiar de forma pública i, és clar, a la seva manera, car tots tendim a explicar-nos de manera que quedem bé, encara més si ens miren i escolten. La tele la veu molta gent però el seu efecte, afortunadament, és efímer.

Una modalitat de determinats programes, encara avui, és la protesta i la denúncia. Fa alguns dies una amiga m'explicava un problema administratiu que tenia i ironitzava tot dient: hauré d'anar al programa del Cuní. Resulta lamentable que determinades coses se solucionin anant a la tele, la veritat. Els responsables d'aquests programes en fan bandera, com si fos un mèrit haver-ho solucionat, però crec que és una vergonya per a la societat i fins i tot per als mateixos programes que rumbegin d'aquest poder mediàtic. Hi ha coses que tan sols fan soroll quan poden sortir al diari, a la ràdio, a la tele. No pas a tot arreu de la premsa, la ràdio o la tele sinó a indrets del quart poder que tinguin categoria, és clar, i que siguin indrets estrella. 

Les confessions públiques també ressusciten de tant en tant, com ara la d'aquest senyor penedit d'haver cremat una bandera espanyola que va anar al programa del senyor Cuní com si no hi hagués temes més profunds per comentar. Precisament la confessió catòlica ortodoxa i tradicional comptava, suposadament, amb la discreció del confessor, obligat a guardar silenci sobre allò que escoltava en administrar el sagrament. Les confessions públiques sempre han estat quelcom exemplar i utilitzat per poders de tota mena, no tan sols religiosos, car els règims totalitaris de tots els signes n'han fet ús i abús. Legitimar barbaritats ha comportat fer confessar, de grat o per força, els autors d'alguna cosa dolenta i a aquestes confessions se'ls ha donat carta de veracitat, que ja és gros.

Comprenc que algú en un acte de desesperació recorri a un programa  de la televisió. Un altre tema és que la gent responsable del programa consideri el cas digne de menció i reivindicació, m'imagino que tal com van les coses hi ha una gran demanda per a protestar del que sigui, gairebé tanta com per tal que et deixin promocionar algun llibre publicat. En el fons, amb formes modernes, tot recorda el passat: per la tele es demana caritat, feina, amor, consell, solucions. I això que la tele ja no és el que havia estat fa anys, ha perdut pistonada, o, al menys, així m'ho sembla. 

Ja que en cas de trobar-nos amb un cas d'inoperància administrativa o d'injustícia manifesta, o de voler reconèixer de forma pública els nostres pecats, venials o mortals,  haurem de recórrer al quart poder es podria muntar la cosa, ja, d'una manera oficial, amb models de formulari adients per a accedir al privilegiat món del periodisme de culte. Fins i tot, si cal, admetria de bon grat que ens fessin pagar alguna taxa, com ara les corresponents a uns segells que es posaven en les sol·licituds per participar en concursos diversos de provisió de places i l'import dels quals deien que anava destinat als orfenets de funcionaris o una cosa així.  Ara es podrien destinar als orfenets, vidus i vídues de tertulians, estaria bé.