El nostre temps, com tots, ha vist un gran nombre de transformacions diverses, molt sucoses. Al llibre Postguerra, de Toni Judt, es fan evidents els molts ex-nazis que van conservar o tornar a tenir poder en el temps de la reconstrucció europea, un gran nombre dels quals a l'Alemanya de l'est. Aquí no s'ha estudiat mai i molesta a molta gent que tan sols hi facis referència, però les relacions estranyes entre falangistes i determinats sectors de l'anarquisme radical no serien difícils d'establir. Sobre el tema d'Alemanya ja s'ironitzava fa molts anys sobre això dels ex-nazis en una pel·lícula excel·lent, avui oblidada, Nosaltres, els nens prodigi. Quan de vegades es fa referència al passat franquista de qui sigui sembla com si es descobrís la sopa d'all. Encara sobta més la transformació de determinats progres en executius agressius o polítics ben apeixats.
Tots canviem i un canvi moderat en la forma de pensar i de viure entra dins d'una certa normalitat vital. Però hi ha evolucions que sorprenen i vides singulars en això de tenir natura d'anguila i ser d'un oportunisme escandalós. El cas de Fouché és paradigmàtic. També sorprèn molt constatar la diferència entre el que es predica i com es viu en la realitat. Amb això del predicar m'ha vingut al cap el capellà Aguirre, després flamant Duc d'Alba consort. En vaig comprar aquest seu llibre, els Sermones en España, pel fet que venia promocionat per les moltes ressenyes literàries que s'escrivien en la meva joventut en les revistes de culte i d'esquerres. Crec que va estar fins i tot prohibit pel franquisme. No diré que fos un mal llibre, avui es pot trobar de segona mà, no crec que s'hagi tornat a reeditar en el present.
El senyor Aguirre, de molt bona casa, amb una gran formació cultural i unes relacions diverses i de categoria, molt apreciat per cert entre els catalans intel·lectuals elitistes d'aleshores, va acabar per trobar, com Tita Cervera i salvant les distàncies, un retiro molt llaminer i de categoria, es va maridar amb la Duquessa d'Alba. Malauradament va morir abans dels setanta anys. Va ser enterrat amb grans honors. Un dia vaig llençar el seu llibre, amb d'altres, a la brossa, una mica empipada en constatar com de joveneta m'ho creia tot, tot, tot, amb excepció del que em deien el papa, la mama i les tietes, encara més si sortia publicat al Triunfo. Avui em sap greu i tot ja que el llibre ha esdevingut una antigüitat bibliogràfica i faria evident com el franquisme més ranci tenia por de coses ben inofensives. No estaria bé condemnar tota l'obra de l'ex-capellà Aguirre, de fet va ser un intel·lectual ben preparat, convincent, pel que expliquen car com us podeu imaginar mai no el vaig conèixer en persona, la veritat.
El casament va ser interessant també per a la duquessa, la qual si aquest senyor hagués arribat a més vellet potser s'hauria estalviat algunes bestieses mediàtiques i moltes pàgines de paper couché. Aguirre va dirigir durant un temps l'emblemàtica editorial Taurus. Una mala sèrie de televisió li va donar vida a través de l'actor Carlos Hipólito, car els bons actors també han de fer tots els papers de l'auca per guanyar-se les garrofes. I Manuel Vicent va escriure sobre ell i va afirmar que era homosexual, cosa que va fer empipar molt la vídua. Aquestes coses avui ja no fan soroll i fos el que fos en l'aspecte íntim s'ha de reconèixer que va ser un senyor espavilat, amb sort i grans oportunitats, amb molt bons càrrecs, tant en el món cultural com en l'empresarial. Al menys, vist des del present, tenia cultura, en el sentit més ampli de la paraula. Avui ja no es pot dir ni això de molts que corren per aquest avui tan ensopit. Ara, a Espanya, ja no hi ha ni sermons seriosos amb pretensions de transformar la moral del poble i el tarannà dels qui governen, però em temo que tampoc no hi ha moltes duquesses benestants per merèixer. Així passa la glòria del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada