CULTURETA TURÍSTICA

Abans d'ahir llegia al facebook un comentari sobre la ràbia que li fa a un veí de Sants ensopegar-se mil i un turistes diaris que li pregunten on és La catedral del mar. Mentre jo i algú més li vam donar la raó no van faltar opinions contràries, o sigui, de persones que trobaven molt bonic el nom donat a l'antiga església a partir del llibre, que creien que gràcies a l'èxit de la novel·la la gent visitava més l'església i d'altres opinions entusiastes. Ja he comentat en més d'una ocasió com se sol prendre com a dogma de fe històrica qualsevol relat de ficció basat, de lluny o de prop, en coses que se suposa que van ser reals. Per a qui vulgui aprofundir en el relliscós món de la narració del passat, fins i tot de la més seriosa en aparença, el remeto a una ressenya que he escrit sobre un llibre recent. Encara més, en això de la història ens agafem sovint a allò que ens convé, els altres poden haver mentit o conspirat per amagar la realitat, realitat que, per altra banda, és impossible de conèixer, però nosaltres, els catalans, de cap manera. 

A mi també m'han preguntat en alguna ocasió per aquesta catedral novel·lesca. M'he trobat pel carrer amb d'altres preguntes singulars per part de turistes ben intencionats. Un grup sorollós i rialler de jovent estranger,  no sé ben bé de quina nacionalitat, em va aturar fa uns dies i em va demanar, intentant parlar castellà, cosa que ja és tot un mèrit car molts forasters no es molesten pas en fer-se intel·ligibles quan sol·liciten ajuda:

-Dónde está el 'colegio'?

Com que jo no entenia a quin col·legit volien arribar em van mostrar uns papers. Eren fotocòpies d'un d'aquests treballs habituals que es fan fer als estudiants, petits i grans, quan se'ls treu a pasturar i estava escrit en castellà, cosa que em va fer pensar que la colla devia fer algun curset de llengua cervantina. Jo també n'havia elaborat a escola, de treballs d'aquesta mena, així que no entraré a fons en com i de quina manera s'amollen i es realitzen les imprescindibles i sovint inútils activitats educatives. El colegio era el Col·legi d'Arquitectes i, és clar, els demanaven que es fixessin en la façana i en els famosos esgrafiats que un temps van ser polèmics i avui ja són antics i assumits pel paisatge urbà nostrat.

Una simpàtica parella castellana, d'uns quaranta anys, també forasters, em van preguntar en una altra ocasió recent por una especie de Rambla en la cual hay un toro de hierro. Vaig acabar per entendre que el brau cercat era l'avui popular gat del senyor Botero, felí que ha trobat a l'indret el seu lloc de glòria i protagonisme després d'haver estat canviat de lloc un parell de vegades i bescantat per determinades elits d'aquestes que pontifiquen sobre estètica actual. Tant de bo pugui restar allà pels segles dels segles car és objecte de fotografies i de jocs infantils i estic segura que se sent molt feliç havent assolit un paper protagonista evident a la Rambla del Raval. Bueno, es un gato, els vaig comentar, als visitants, cosa que els va fer la mar de gràcia.

Sobre preguntes turístiques, crec que amb una mica més de temps podré elaborar un llibret semblant a aquells que publicaven els professors de batxillerat a l'entorn dels disbarats que havien trobat a les respostes fetes per l'alumnat en els exàmens i que van esdevenir gairebé tot un gènere. Hi afegiré un apartat sobre explicacions pintoresques escoltades en itineraris i rutes, per cert. Ahir ja escrivia sobre això de la pobra Enriqueta Martí, que no sé si ha generat ja, i en poc temps, més literatura de tota mena que la Carmen Broto, un altre mite nacional de la crònica negra. Tot fa calaix, que diuen.