Una pel·lícula que en el seu temps em va avorrir i després m'ha agradat força és Mon oncle. Fa poc, en una conversa informal, algú la va mencionar i em va venir al cap una lletra en castellà amb la coneguda musiqueta, que no sé qui va endegar ni qui cantava, era molt divertida, de vegades els la canto a casa en relació a les mides higièniques que es prenen amb les criatures petites, entre les quals, la meva néta:
Mis papás me tienen esclavizado/que si vitaminas que si estudiar
todo lo que tomo es desinfectado/ y ni con mi perro puedo jugar.
Yo soy feliz con mi tío/ lo paso bien con él porque él mé sabe comprender...
M'imagino que la lletra es més llarga però tan sols recordo aquestes estrofes. Mon oncle, vista avui, resulta gairebé tan premonitòria com el Món Feliç d'Aldous Huxley. Avui a les criatures, però, ja no els donen vitamines, se suposa que ja les prenen amb el menjar, però durant la meva infantesa era habitual que t'amollessin suplements vitamínics, i recordo entre d'altres potingues, unes pastilletes molt bones que es deien NESTROVIT.
No sé amb quin motiu es va intentar canviar la pipa de l'oncle per una floreta. En l'actualitat he escoltat versions de cançons infantils de les quals han desaparegut el vi, les escopetes i un munt de coses que sembla que no són educatives en els temps que corren. Potser ha de ser així, no ho sé.
El fet que totes les cançons estrangeres de la meva infantesa tinguessin la seva corresponent lletra en castellà va fer que fos fàcil memoritzar-les. Jo tinc poca oïda musical i arribava a la música a través de la lletra. A una amiga meva de l'escola, que malauradament va morir no fa gaire, li passava ben bé a l'inrevés, recordava la música però no la lletra i fèiem una mena d'equip, jo li deia la lletra i ella l'entonava. No tan sols fèiem equip musical amb les versions de cançons modernes sinó fins i tot amb les cançons que cantàvem quan anàvem d'excursió, el repertori d'aquest gènere inclassificable que s'ha etiquetat com a kumba.
Hi va haver ben aviat, quan es va poder, l'intent d'adaptar cançons modernes al català, amb diferents resultats. De vegades he comprovat que una tonada a la qual li van posar una lletra d'allò més etèria tenia un argument ben diferent de l'original. En castellà també hi havia lletres de tota mena i encara me'n venen al cap fragments diversos. Fa poc vaig escriure sobre els Shadows, doncs la versió castellana d'Apache tenía un rodolí extraordinari: de roja piel/ indio apache era él. Una versió catalana del Je t'aime mais non plus hauria estat bé tot i que la inoblidable i admirada Guillermina Motta crec que amb en Serrat van fer alguna cosa sadomasoquista que deia fes-me mal, Johny, Johny, Johny...
Ja en èpoques més tardanes Josep Guardiola -el primer, el cantant, el del meu temps jove, a qui havien titllat de Frank Sinatra espanyol- va versionar fins i tot, per exemple, el tema de l'escandalosa Emmanuelle, pel·lícula filosòfica de la qual tanta gent de la meva edat va gaudir més enllà de la frontera: luchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle, laralirolarali... Abans em sabia cançons senceres però ara tan sols m'han quedat a la memòria alguns bocinets, com si fossin cites bíbliques i moltes vegades la gent no sap d'on he tret alguna frase que sembla espigolada en el recull més acurat de frases contundents i és d'una cançoneta oblidada. Algunes d'aquestes cites han fet fortuna com ara allò de no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue.
Cada moment de la vida, quan ets gran, va lligat a alguna cançó, no cal que sigui una gran cosa, només que et recordi moments de tota mena, alegres o tristos o fins i tot banals, que a l'existència hi ha de tot i més. Jo, per exemple, tinc molt bon record del limón del limonero, entero me gusta más... Els comiats funeraris d'avui vénen sovint il·lustrats amb música i pel meu gust estaria molt millor un silenci respectuós perquè de vegades, malgrat el dolorós moment, m'agafen ganes de riure en escoltar la tria, la veritat.
Serrat ironitzava fa un temps sobre el fet que les seves Paraules d'amor han acompanyat casaments, naixements, enterraments i tota mena de celebracions diverses. I és ben cert. Millor per a ell, suposo que deu cobrar alguna coseta cada vegada que algú evoca el seu primer amor dels quinze anys, quan no en sabia més i tot ho havia après d'antics comediants. No semblaria adient, però, posar en un enterrament alguna cosa de quan sí que en sabies més i ja no tenies quinze anys, com ara allò tan pujat de to del je t'aime mais non plus que va fer tronar i ploure.
Ara es canta molt en anglès. Saber una mica d'anglès fa evident que moltes lletres, fins i tot de gent com els Beatles, són una veritable ximpleria. Com que la rima no està de moda avui hi ha cançons que fan la impressió que els cantants se les van inventant quan les refilen, la veritat. Sempre hi ha hagut de tot en el món de la música però antigament hi havia molt bons lletristes. Ningú gosa fer música si no en sap però sembla que amb les lletres tothom s'hi veu amb cor, en l'actualitat.
A mi m'agraden les cançons que expliquen una història, els tangos, les cobles, aquelles antigues que cantava en Vendrell, algunes de la Nova Cançó i tot. Quan jo era petita van donar durant un temps un programa de ràdio molt divertit on jutjaven una cançó, recordo que em vaig fer un tip de riure amb el judici que van fer al Huerfanito, aquella cançó que deia yo no tengo padre, yo no tengo madre, yo no tengo a nadie que me quiera a mí. Si l'hagués cantat una criatura hauria estat molt trista però com que la cantaven senyors grandets feia una mica d'angúnia. També en recordo una a la qual la meva mare tenia mania, aquella que anava repetint algo tengo yo, algo Dios me dió.
Com que no em vull allargar en excés i el tema potser no s'ho mereix, acabo aquí. De moment. Em sap greu comprovar que avui es canta de forma habitual molt menys que durant la meva infantesa, com em va dir una pagesa gran fa poc temps fent referència als tractors i a la música enllaunada i al tip de cantar que es feien en el seu temps durant les veremes: ara tot ho fan les màquines. De tota manera constato que han revifat les corals, en la seva modalitat godspeliana, això sí, i amb un repertori amb força anglès per tot arreu, el llatí modern segons diuen. Lo que es moda no incomoda. Ja va dir algú que passaríem directament a l'anglès i sembla que anem per bon camí.
Hi va haver ben aviat, quan es va poder, l'intent d'adaptar cançons modernes al català, amb diferents resultats. De vegades he comprovat que una tonada a la qual li van posar una lletra d'allò més etèria tenia un argument ben diferent de l'original. En castellà també hi havia lletres de tota mena i encara me'n venen al cap fragments diversos. Fa poc vaig escriure sobre els Shadows, doncs la versió castellana d'Apache tenía un rodolí extraordinari: de roja piel/ indio apache era él. Una versió catalana del Je t'aime mais non plus hauria estat bé tot i que la inoblidable i admirada Guillermina Motta crec que amb en Serrat van fer alguna cosa sadomasoquista que deia fes-me mal, Johny, Johny, Johny...
Ja en èpoques més tardanes Josep Guardiola -el primer, el cantant, el del meu temps jove, a qui havien titllat de Frank Sinatra espanyol- va versionar fins i tot, per exemple, el tema de l'escandalosa Emmanuelle, pel·lícula filosòfica de la qual tanta gent de la meva edat va gaudir més enllà de la frontera: luchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle, laralirolarali... Abans em sabia cançons senceres però ara tan sols m'han quedat a la memòria alguns bocinets, com si fossin cites bíbliques i moltes vegades la gent no sap d'on he tret alguna frase que sembla espigolada en el recull més acurat de frases contundents i és d'una cançoneta oblidada. Algunes d'aquestes cites han fet fortuna com ara allò de no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue.
Cada moment de la vida, quan ets gran, va lligat a alguna cançó, no cal que sigui una gran cosa, només que et recordi moments de tota mena, alegres o tristos o fins i tot banals, que a l'existència hi ha de tot i més. Jo, per exemple, tinc molt bon record del limón del limonero, entero me gusta más... Els comiats funeraris d'avui vénen sovint il·lustrats amb música i pel meu gust estaria molt millor un silenci respectuós perquè de vegades, malgrat el dolorós moment, m'agafen ganes de riure en escoltar la tria, la veritat.
Serrat ironitzava fa un temps sobre el fet que les seves Paraules d'amor han acompanyat casaments, naixements, enterraments i tota mena de celebracions diverses. I és ben cert. Millor per a ell, suposo que deu cobrar alguna coseta cada vegada que algú evoca el seu primer amor dels quinze anys, quan no en sabia més i tot ho havia après d'antics comediants. No semblaria adient, però, posar en un enterrament alguna cosa de quan sí que en sabies més i ja no tenies quinze anys, com ara allò tan pujat de to del je t'aime mais non plus que va fer tronar i ploure.
Ara es canta molt en anglès. Saber una mica d'anglès fa evident que moltes lletres, fins i tot de gent com els Beatles, són una veritable ximpleria. Com que la rima no està de moda avui hi ha cançons que fan la impressió que els cantants se les van inventant quan les refilen, la veritat. Sempre hi ha hagut de tot en el món de la música però antigament hi havia molt bons lletristes. Ningú gosa fer música si no en sap però sembla que amb les lletres tothom s'hi veu amb cor, en l'actualitat.
A mi m'agraden les cançons que expliquen una història, els tangos, les cobles, aquelles antigues que cantava en Vendrell, algunes de la Nova Cançó i tot. Quan jo era petita van donar durant un temps un programa de ràdio molt divertit on jutjaven una cançó, recordo que em vaig fer un tip de riure amb el judici que van fer al Huerfanito, aquella cançó que deia yo no tengo padre, yo no tengo madre, yo no tengo a nadie que me quiera a mí. Si l'hagués cantat una criatura hauria estat molt trista però com que la cantaven senyors grandets feia una mica d'angúnia. També en recordo una a la qual la meva mare tenia mania, aquella que anava repetint algo tengo yo, algo Dios me dió.
Com que no em vull allargar en excés i el tema potser no s'ho mereix, acabo aquí. De moment. Em sap greu comprovar que avui es canta de forma habitual molt menys que durant la meva infantesa, com em va dir una pagesa gran fa poc temps fent referència als tractors i a la música enllaunada i al tip de cantar que es feien en el seu temps durant les veremes: ara tot ho fan les màquines. De tota manera constato que han revifat les corals, en la seva modalitat godspeliana, això sí, i amb un repertori amb força anglès per tot arreu, el llatí modern segons diuen. Lo que es moda no incomoda. Ja va dir algú que passaríem directament a l'anglès i sembla que anem per bon camí.
8 comentaris:
He passat una bona estona llegint-te perquè també sóc molt de tangos, boleros i coples, i recordo molt les lletres de les cançons, sobretot d'aquelles amb arguments "tremendos" que cantaven la Piquer i la Lola Flores. Llàstima que de cantar no en sé gaire, però mira!, ara m'has fent recordar el "Fes-me mal, Johnny" de la Guillermina i no me la puc treure del cap.
Sícoris, era una mica enganxosa, he, he.
La Piquer és que cada dia m'agrada més...
Y ahora me has hecho recordar a un hombre que a eso de las 5 de la mañana bajaba al trabajo desde las barracas, camino la plaza España silbando...Todo el poblado se despertaba...
No hacía falta despertador porque su silbido era como el cantar del gallo...por un lado te fastidiaba, pero por otro te hacía poner de buen humor.
Salut
Com que hi havia menys possibilitats d'escoltar música, cantàvem les que sabíem. Jo, fins ben gran, anava cantant sol pel carrer. Ara s'escolta molta música però es canta menys de forma improvisada. Però cada cop hi ha més gent que grava cançons i les penja a internet.
Aquelles traduccions dels 60 permetien memoritzar, és cert, però ens van privar de fer l'esforç d'entendre en la llengua original.
Sens dubte, no hi ha res com una cançó que t'explica una història (sobretot si defuig els tòpics o els tracta amb una certa originalitat). Som gent d'històries, de narració, de relat, de conte...
Miquel, a mi me gustaba oir cantar, silbar, tararear y todo eso a la gente. Aunque desafinaran...
No creguis, Enric, el que no sabíem era anglès però s'escoltava molta música italiana i francesa 'també' en versió original. Era habitual que molts grans cantants fessin versions en llengües diferents, se suposava que era una 'deferència'.
Ara poca cosa hi ha que no sigui en anglès, fins i tot la gent d'aquí canta en anglès -amb algunes excepcions, ep-.
Per cert, el que sí clama al cel és la pervivència del doblatge, la meva mare sabia frases en anglès del temps en el qual tot era en versió original.
Van dir fins i tot que era cosa del franquisme però em temo que hi ha molts interessos del sector. Com és que a Portugal ho fan gairebé tot en versió original i ningú no emmalalteix?
Publica un comentari a l'entrada