26.6.14

EL PRESTIGI DELS MORTS (I LES MORTES)




Manllevo el títol d'aquesta entrada d'una obra de teatre del meu admirat Josep Maria de Sagarra. M'ha semblat  adient avui fer una mica de brega reflexiva a l'entorn dels panegírics que s'escampen per tot arreu, de forma breu, això sí, quan mor algú, en especial algú relacionat amb el món de les lletres catalanes, castellanes o internacionals. Com tothom ja deu saber ha mort Ana Maria Matute, tenia vuitanta-vuit anys, per tant la seva no ha estat una mort prematura ni tràgica, ha mort com ens agradaria morir a tots, de vell i en un moment d'esplendor professional i reconeixement incontestable.

Matute va restar en silenci durant anys per causes personals, després d'haver estat molt lloada, sobretot a partir de la concessió del Premi Nadal. Potser no queda bé escriure això avui, en mig de tanta lloança funerària, però la seva producció jove em resulta més interessant que la darrera, és clar que tot són gustos i moments existencials i tampoc no ho he llegit tot, tot, tot, d'ella, ho admeto. Matute va escriure sempre -i parlar gairebé sempre, al menys de forma pública- en castellà. És estrany com en aquest país nostre a determinades persones se'ls té molt en compte que no facin servir el català de forma monolítica per parlar, cantar, filosofar o escriure, i a d'altres no se'ls toca mai el tema. Això del purisme també va a tongades i a èpoques, la veritat. 
Autor Finalista Planeta 1973
El tema té molt a veure amb la simpatia que desvetlla el personatge, Matute resultava més simpàtica que, per exemple, Salisachs, la mort recent de la qual va passar de puntetes pel context intel·lectual tot i que, pel meu gust, té llibres molt interessants i remarcables on es reflecteix de forma polièdrica la societat barcelonina de la seva època. Jo  crec que el motiu de les diferències és perquè Salisachs era o semblava més de dretes. Tant l'una com l'altra van fer, a més, aportacions importants al camp de la literatura infantil, un camp que encara sembla a casa nostra una mena de parent pobre, en el qual es propicia de forma abusiva el consum de novetats efímeres per raons comercials i de mercat segur i on hi ha pocs clàssics. Col·locar un llibre en una escola vol dir vendre'n un número determinat d'exemplars. Les lectures obligatòries són una qüestió a considerar i valorar, en determinats nivells educatius.
Ahir vaig fer una mica d'humor negre a les xarxes ja que em vaig assabentar de la mort de Matute per la televisió, en concret pel primer canal matinal, on senyoreja la bella dama Mariló Montero, darrerament d'actualitat a causa de ser l'admirada estrella de la coronació monàrquica. La periodista va dir literalment que se le destrozaban las entrañas al conèixer la mort de l'escriptora cosa que em va fer somriure, la veritat. La periodista és coneguda pels seus estirabots hiperbòlics, que les xarxes socials reflecteixen sovint. 

Com sol passar en aquests casos, les referències serioses a la literatura de la finada han estat poques i de passada, si ho comparem amb les declaracions d'amor i admiració incondicional que he pogut llegir per part de gent dels mitjans de comunicació però també d'anònims facebookers habituals. Tant a Matute com a Salisachs se les defineix a la viquipèdia com a autores catalanes que escrivien en castellà, una mena d'eufemisme retòric que no compta del tot amb la opinió dels referenciats que jo sàpiga, a no sé que ells mateixos es facin l'entrada o la facin fer a algú.

Durant uns anys es va discutir molt sobre què era o no era català. Un gran autor com Marsé se n'ha sentit de tots colors i, segons la meva opinió, això li ha generat un cert ressentiment. Vázquez Montalbán va fer poca cosa en català i també el va parlar poquet però com que queia bé a tothom, a més de ser d'esquerres, ningú no hi va ficar gaire cullerada, en el tema. Avui hi ha una mica més d'eclecticisme i sembla que en general agrada més sumar que no pas restar tot i que a alguns predicadors del futur nacional ja els he escoltat alguna proclama sobre l'obligatorietat del català absolut en un futur encara eteri. Aquest és un tema sovint espinós i molt manipulable, lligat a sentiments viscerals i també a simpaties o antipaties diverses envers els personatges públics i els coneguts privats. Per cert, se d'esquerres no vol dir sempre viure com si es fos d'esquerres, ep.

L'any 46, gràcies a Sagarra i a Maria Vila, es va poder fer alguna cosa de teatre en català. Veig en aquest programa que he trobat per la xarxa que també col·laborava en la representació Emili Vendrell. Vila i Vendrell són avui uns grans oblidats i Sagarra ho ha estat gairebé en més d'una ocasió, quan els mandarins de la cultura l'han bandejat de les antologies o l'han etiquetat com a efectista i coses més lletges. Hi ha morts que tenen més prestigi que no pas uns altres. Tot i que el prestigi post mortem és efímer i condicionat a molts aspectes d'un present en el qual els desapareguts ja no poden dir ni gall ni gallina. Pel que fa als llibres, em temo que d'aquí poc temps la feina serà nostra per trobar determinats títols de Matute, Salisachs i molta més gent, i haurem de recórrer a les llibreries de segona mà o a les biblioteques públiques si volem entrar una mica a fons en tota la seva obra. Sembla que la mort de García Márquez va propiciar reedicions apressades. Si això passa amb gent més o menys famosa no cal ni pensar que s'esdevé amb aquells i aquelles que no han -ni hem- guanyat planetes ni estels. Fa poc cercava el magnífic estudi de Jordi Castellanos sobre el Modernisme i Raimon Casellas, per sort me l'he ensopegat en alguna biblioteca i per sort el préstec interbibliotecari funciona molt bé. 

9 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els prejudicis a favor i en contra dels escriptors i escriptores no fan cap favor a la literatura. Sembla que no sabem llegir de forma neutra i valorar els autors pel seu art.
Els prejudicis sobre les llengües són letals, però si ho hem de posar en una balança, els escriptors i escriptores catalans hi sortim perdent. A Espanya se'ns llegeix poc, o gens. A la inversa no es dóna, aquí ho llegim tot, això els que llegim, és clar.

Oliva ha dit...

MALGRAT,LA MEVA FOTO-FOVIA,,I QUE LLEGUIR DAMUNT BLANC,M'ES MOLT DIFICULTOS,HE TROBATEL TEU ARTICLE MAGNIFIC. TENS MOLTA RAO.

Daniel F. ha dit...

Yo he conocido a Garcia Marquez despues de muerto, he leido Cien Años de Soledad y me ha encantado, la verdad, en vida no le lei, muerto si. Cuando acabe 2666 (de otro muerto recomendado por Francesc) empezare Cronica de una Muerte Anunciada.

Sin entrar en más discrepancias me parece un error del tamaño de un portaviones el calificar a un escritor por si escribe en catalan o en español. Cuando se murió "el Invicto" se pidió desde Cataluña (sobre todo) que se cambiase la denominacion de español al castellano, sobre todo y con razon, porque en España habia más idiomas y eran tan españoles como el castellano.
Para mi el castellano, no es patrimonio de mi tierra donde nació, es tan mio como de la gente de Cataluña o de Galicia o de Hispanoamerica que lo utiliza, escribe en él, lo enriquece, lo da vida y espiritu creador.
La postura de renuncia al español en determinadas zonas no la veo bien y creo que pasados algunos años de esta "euforia de identidad" asi se vera.
El español es nuestro patrimonio, de todos los que lo usamos, lo escribimos y lo leemos (algunos con mejor fortuna que otros).
¿Eso implica desprecio a otras lenguas? NO . Uno puede hablar tres idiomas y amarlos a los tres, aqui la poligamia esta consentida y deseada, por lo menos asi lo veo yo, que soy de pueblo.
Es como aquel que desprecia una catedral porque es cristiana o la Mezquita Azul porque es islamica.
Cataluña cuenta con dos patrimonios lingüisticos mundiales el español y el catalan, durante siglos han coexistido con normalidad, creo, (no lo se), que muchas expresiones se han mezclado y han enriquecido ambos idiomas.
Juan Marsé, Mercedes Salisachs, Rafael Argullol,Javier Cercas, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz Zafón, Enrique de Hériz, Núria Amat , Eduardo Mendoza, Maruja Torres,Rosa Regás,Ana María Matute, Juan y Luis Goytisolo, Enrique Badosa ,José Corredor-Matheos, Francisco Ferrer Lerín, Félix de Azúa, Cristina Fernández Cubas etc,etc, etc...

El renunciar a un patrimonio al que tantos y tantos escritores catalanes de primera linea han contribuido de una manera tan brillante y eficaz, no lo veo yo una conducta racional, si se me permite la expresion.

Un saludo.

Daniel F. ha dit...

http://www.rtve.es/noticias/20090423/juan-marse-premio-cervantes-2008-soy-escritor-catalan-escribe-castellano/269088.shtml

Júlia ha dit...

Teresa, crec que és així, encara més, en aquest tema és com en allò de la paràbola del fill pròdig, un anglès o francès o castellà o japonès escriu alguna coseta en català i té molts números perquè li facin la gara-gara mentre que als 'de sempre', amb poques excepcions, se'ls oblida i, ai si se'ls acut 'passar-se a l'enemic' ja estan llestos.

Júlia ha dit...

Gràcies, Oliva!!!

Júlia ha dit...

Temujín, admiro el respeto con el cual entras en este tema pero es polémico y sobre la convivencia pacífica de las lenguas en conflicto, ha habido de todo.

No es fácil tener una lengua minoritaria, que no pertenece a un estado político independiente y que incluso ha estado prohibida en époques determinadas y en el ostracismo durante otras.

De hecho, nadie sabe bien qué es una lengua, todas las definiciones son relativas, lo puedes comprobar mirando enciclopedias y diccionarios, y su consideración va ligada al poder político y también al número de gente que la usa.

Una profesora, hace años, me hizo ver por ejemplo que el italiano y el alemán son lenguas 'inventadas' después de la unificación y que determinadas formas dialectales en esos -hoy- estados son más distintas que el gallego y el catalán y el castellano entre sí.

En este tema somos muy ignorantes porque así ha interesado por todos lados.

Lo que a veces no se entiende es que hay personas que no han usado el castellano en lugar del catalán por mala fe sinó por otros motivos, también sócio-econòmicos. Otro tópico que se acuño durante años era que el catalán 'era burgués' porque se indentificaba con ciertas clases sociales.

Hoy, con tantas lenguas en todas partes, todo ha cambiado y, guste o no, al final el inglés estàndard será el que se lleve el gato al agua, en países con estado pero con lenguas que no son mayoritarias muchas producciones culturales se hacen directamente en inglés. Incluso en Catalunya hay gente que canta 'directamente' en inglés.

Ya digo, un tema que despierta visceralidades y sobre el cual podríamos estar hablando durante horas y horas, no es fácil dejar a un lado los sentimientos y entrar tan sólo en un terreno neutral, sin política de por medio.

No sé si son los serbios y los croatas quiénes se entienden hablando pero no escribiendo puesto que para diferenciarse cada uno escogió un alfabeto distinto. Es lo que querían hacer en Valencia cambiando la ortografía catalana para que se viese que 'no era lo mismo'.

Bueno, no quiero hacerme pesada, yo soy muy tolerante y sólo quería comentar que en este tema, como en otros, no se mide por el mismo rasero a todo el mundo, depende de las simpatías o antipatías que despierta, o de las envidias, que también.

Anònim ha dit...

Un altra eufemisme que es fa servir és el d'escriptor barceloní, que ja pressuposa un cert cosmopolitisme i per tant la llibertat d'usar la llengua que li vingui de gust.

Jo també prefereixo les seves obres de joventut, com en general les de totes aquelles dones que van començar a pùblicar els anys 40.

I de la literatura d'aquests personatges se'n parla poc, quan moren. Implicaria remoure massa coses. Fins i tot en els casos dels de dretes.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, però he comprovat per la xarxa que això de l'escriptor barceloní va una mica de baixa.

Els anys quaranta i la literatura escrita per dones en aquella època i fins els seixanta és molt interessant.

El tema literari també és molt manipulable a tots nivells.