LES CIUTATS, ELS GOSSOS, ELS LLIBRES I ELS ESCRIPTORS

L'aparició d'un recent llibre sobre allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana, que ja comentaré més a fons quan l'hagi llegit, m'ha fet recordar anècdotes personals lligades amb aquell esclat d'oferta relacionada amb gairebé tots els països del nou continent i amb tot un grup de nous autors que vam conèixer en poc temps. De fet ja feia algun temps que aquell món estava de moda a causa dels seus avatars polítics, sovint tràgics, tot s'ha de dir. Les revolucions sempre tenen el seu ganxo mític, sobretot per aquells que no les viuen en directe. 

Jo anava aleshores a la Normal de Sants, als vespres. Dec la descoberta d'aquells llibres que van fer història al professor Tusón, qui com una estrella fugissera va passar de forma inesperada per aquella escola que no era ben bé la universitat sinó quelcom molt menys elitista i més popular, tot i que aleshores no en vaig saber copsar les virtuts socials ni la grandesa humana. El primer llibre del qual ens va parlar va ser La ciudad y los perros. No és el mateix llegir un llibre en fred que accedir-hi a través de la crítica d'algú que admires i en qui confies intel·lectualment. És clar que jo aleshores era jove i avui la meva confiança quedaria més limitada, el llevat de l'experiència té les seves servituds. El segon va ser, és clar, Cien años de soledad. 

Més enllà de les simpaties o antipaties personals que tenen poc a veure amb la literatura, mirada des de la perspectiva dels anys, crec que la producció novel·lística de Vargas Llosa ha estat més regular, valuosa i constant, pel que fa a la qualitat, que no pas la de García Márquez. Avui aquests dos escriptors són valors intocables, fins i tot premis Nobel, cosa que no vol dir res  ja que en aquests premis, com en tots, s'hi barregen molts interessos i molta política, però han venut molt i han viscut molt bé dels llibres, fet admirable i envejable. Crec que tots dos van tenir sort i van saber aprofitar el bon moment, l'oportunitat. D'altres també molt bons no han arribat a ser tan famosos i valorats.

La ciudad y los perros el vaig comprar en una llibreria que va passar de forma breu pel meu barri. Es deia Azteca i em van dir que l'havia obert gent que havia tornat de l'exili mexicà. Aquells anys es van obrir moltes llibreries, un dels llocs on s'anava a mirar i fullejar llibres era l'enyorat Drugstore, per cert. També en van tancar algunes d'antigues, tot s'ha de dir. L'embolic estilístic de La ciudad y los perros, segons el jove professor Tusón d'aleshores que encara no s'havia catalanitzat, mostrava la intenció de voler expressar el pensament humà, sempre erràtic. Aquells llibres, com les pel·lícules d'art i assaig, van generar molts debats eteris. Fèiem broma en comentar la novel·la de Vargas Llosa sobre el fet  que potser l'autor l'havia escrit de forma lineal i després l'havia desarmat. Fins molt temps després no vaig saber que aquells dos autors vivien a Barcelona, a Sarrià, és clar.  

Vargas Llosa va utilitzar un estil més convencional i lineal en d'altres llibres i durant uns anys vam llegir amb delectació tot el que publicava. García Márquez, pel meu gust, mai no va tornar a ser el geni de Cien años de soledad. Més enllà d'ells dos vam començar a llegir i comprar llibres d'un munt d'autors argentins, cubans, colombians... És com quan en un espai urbà s'hi posen un parell de restaurants o bars d'èxit, en poc temps es conforma una zona gastronòmica diversa al seu entorn que dóna vida al conjunt però que pot arribar a l'excés. Recordo converses en les quals es parlava a fons de la decadència de la literatura castellana escrita a l'estat espanyol, talment com si s'hagués exhaurit, mentre que la hispanoamericana, jove i agosarada, era plena de vida i passió.

Aquelles lectures van anar acompanyades de l'esclat de la cançó hispanoamericana de protesta, les horribles dictadures de Xile i Argentina  i la terrible situació d'altres països de la zona van fer que s'acollís en aquella Espanya en efervescència molts exiliats. Encara el mite comunista gaudia de bona salut. L'entusiasme dels anys setanta barcelonins va ser remarcable però el record millora la realitat en molts aspectes. Quan uns llibres es posen de moda i els llegeix tothom sempre sorgeixen els elitistes minoritaris que troben que són millors uns altres, en aquest cas el contrapunt a la parella d'èxit van ser els llibres d'Alejo Carpentier i alguns altres autors no tan reconeguts.

El món de la literatura és una mica com la borsa, puja, baixa. Vaig llegir que en morir García Márquez es van apressar en reeditar títols que ja no es trobaven a les llibreries. Avui tot és novetat, fins i tot en el camp de la literatura infantil i escolar he viscut com, de grat o per força, es canviaven llibres de lectura i de text força bons per altres de nous sense cap altre motiu que el recurs a la novetat de recent aparició i una certa pressió de les editorials. Si es reedita un llibre antic se l'ha de disfressar de modern amb una nova coberta i una altra presentació. 

En aquells anys es va confondre tot allò hispanoamericà amb esquerranisme. És clar que molta d'aquella esquerra intel·lectual era esquerra divina i ben peixada. La llibreria Azteca es va decandir i ara no sé ben bé què hi ha al seu lloc. També el Drugstore va tancar, després d'una època difícil, amb agressions mafioses pel mig. Les llibreries neixen, creixen i moren, com els escriptors, que són persones com les altres,  i també mor o es fossilitza el que han escrit encara que alguna cosa passi a la posteritat i a les enciclopèdies. Una cosa és el ressò mediàtic i l'altre la qualitat artística, literària, sempre subjectiva i mediatitzada per factors diversos. De vegades acaba fent història un fet fortuït, una anècdota, com ara el cop de puny d'un escriptor a un altre, el fill misteriós d'una poeta, els amors difícils d'una narradora, els embolics d'un historiador amb una antiga alumna. I coses més tràgiques, com ara els suïcidis prematurs o les morts juvenils. 

Tot pesa en un conjunt estrany lligat a les lectures que ens han acompanyat al llarg del temps i en tot plegat té un gran pes l'edat en la qual llegim el que sigui, qui ens ho aconsella, amb qui ho comentem o el nostra bagatge intel·lectual que amb el temps es fa més feixuc i menys ingenu i tot ho relativitza. El boom va ser un entusiasme en època d'entusiasmes però potser també es cantarà sobre els temps ombrívols i aparentment mediocres o ensopits, tot té la seva grandesa, encara que de vegades no la sabem veure.