EL SEGLE DE LA SARSUELA, EVOCACIONS I ANÈCDOTES

Fa uns dies escoltava per la tele l'autor d'aquest llibre, José Luis Temes, un home culte i polifacètic, director d'orquestra dedicat també a la divulgació d'aspectes diversos del món de la música. Així que pugui em compro aquesta història d'un gènere que va ser molt popular i que, com l'autor explicava, va esdevenir absolutament transversal en molts aspectes, la sarsuela agradava als joves, als infants i als vells, als rics i als pobres, als homes i a les dones, als lletraferits i als analfabets, als castellans, als catalans, als bascs i als hispanoamericans. 

Quan jo era petita el gènere encara cuejava, cosa que el va perjudicar perquè se'l va titllar de caspós, també va passar una mica amb la sardana i la cobla andalusa. De sarsueles se'n van escriure milers, també en català i per part d'autors de categoria, amb lletres de gent com ara el mateix Guimerà, moltes estan absolutament oblidades, potser perdudes. He llegit en algun lloc que és més fàcil trobar els llibrets que no pas les músiques car sembla que els arxius amb partitures encara estan per classificar de forma adient en molts casos.

Vaig trigar a assabentar-me del fet que frases familiars habituals provenien d'alguna sarsuela, com ara allò de semblar els de Calatorao, quan es transita per la ciutat en grup familiar nombrós, i que prové de Gigantes y cabezudos. També era habitual esquitxar les converses en català amb frases com ara hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad o pobre chica, la que tiene que servir. Això no és exclusiu del gènere sarsuelero, és clar, la cançó popular sempre ha deixat rastre en el llenguatge.

També recordo bromes i reconversions de lletres populars, com ara allò de Pascual, amigos míos, ¿Marina dónde está? Marina està a la cuina, fregint el bacallà. El famós i bonic preludi de Bohemios va generar una lletra en català molt pujada de to (l'Enric-Bereshit en sap més fragments que no pas jo) i que segons la versió del meu avi començava més o menys així: ta tia és una pu.... ta tia és una pu... ta tia és una purísima concepció... Una mica com allò de los hermanos pinzones eran unos ma...rineros, però més fi i nostrat.

A la sarsuela sempre se la va valorar poc per part dels filharmònics elitistes tot i que en gaudien d'allò més. Una mica com allò de dónde hay un tebeo habrá un libro s'entenia que el gènere seriós era l'òpera i que la sarsuela era un primer pas per accedir a estaments més elevats de la cultura musical. Expliquen que va ser Saint-Saëns qui va dir allò tan famós, no sé si en castellà o francès: ¿a esto lo llaman ustedes gènero chico?  De sarsueles, com d'òperes i del que sigui n'hi ha de millors i pitjors i també hi ha fragments magnífics que han assolit vida pròpia. Les històries sarsueleres de vegades són una mica delirants, però també passa amb les òperes i fins i tot amb els musicals moderns.

El fet és que quan a Barcelona ens fan alguna sarsuela ben muntada el teatre acostuma a omplir, tot i que la promoció sempre és molt gasiva. A Madrid en van fent amb cara i ulls, tot i que el repertori sempre és més o menys el mateix ja que a la gent ens agrada veure allò que ja ens sona, en molts casos. Al meu barri hi havia un bon grup d'aficionats amb una pila d'anys de rodatge, La Antorcha, però fa algun temps van haver de plegar per manca de recursos i local. De tota manera la sarsuela d'aficionats es va representant de tant en tant. Les sarsueles tenen arguments molt diversos i en algunes s'inclouen elements contemporanis del moment en el qual es van estrenar, com ara les referències humorístiques a Mussolini i altres contemporanis de La del Manojo de Rosas. 

Pel que fa a les catalanes tan sols dues aconsegueixen encara pujar als escenaris de tant en tant, Cançó d'amor i de guerra i La Legió d'Honor. Avui hi ha gent jove que ha redescobert una mica el gènere i no li fa escarafalls i es poden veure muntatges on l'edat dels cantants és adient a l'argument i no jubilatòria. Un tema habitual en algunes sarsueles era que la bona noia tenia un nòvio pocavergonya que feia el ruc amb d'altres dames, a la noia li sortia un senyor amb diners i era a punt de casar-se però per amor tornava amb el jovenet arrauxat al qual havien passat mentrestant algunes facècies desagradables. És impensable que a Luisa Fernanda la protagonista deixi al pobre Vidal, que té aquella masia tan maca en su tierra extremeña per anar-se'n amb el carallot del Javier, la veritat,  per molt alt que aquest tingui el plumero, després que el Vidal li ha cantat allò de Ay mi morena, morena clara... A mi, en general, sempre m'han fet més el pes els personatges dels barítons i contralts que no pas els dels tenors i les sopranos. Són sovint secundaris de luxe i llueixen molt.

Quan jo era jove la televisió va muntar les seves famoses sarsueles, doblades però molt ben presentades. Van tenir un èxit clamorós i els vídeos, més endavant, es van vendre molt bé. Hi sortien molts actors de l'època, que ara ja són grandets o desapareguts, com l'inoblidable Galiardo. Tot pot fer revifalles, no se sap mai. Jo aleshores treballava a la Harry Walker, vam fer una excursió a Andorra el dia després que per la tele haguessin emès La canción del olvido i tothom a l'autocar, anava cantant allò de bajo el puente de la peña que, de fet, és tota una manifestació de masclisme militarista. 

La gent de l'època dels meus pares havia viscut encara el temps daurat de la sarsuela que ben bé va durar fins la guerra civil. Després encara se'n va representar amb una certa regularitat però els temps van canviar  i fins que la tele no va fer aquella sèrie les sarsueles van quedar abaltides davant de les noves modes musicals. Fa poc escrivia sobre el fet que la gent ja no canta tant en directe i de forma espontània mentre treballa, fa el dinar o s'afaita. El meu avi s'afaitava al menjador, amb un mirall al davant i un pot de sabó al costat, era tot un ritual i entonava temes sarsueleros sovint, fins i tot operístics, ep.

Els grups d'havaneres, que també ranciegen una mica, per ampliar el repertori de vegades ofereixen algun fragment de sarsuela, d'aquests que ja tenen vida pròpia més enllà del seu origen. Quan jo estudiava magisteri vam fer a mà, entre classe i classe, una revisteta de broma la qual -eren èpoques encara castellanitzades- vam batejar com La gacetilla del maestro. Amb músiques de sarsueles conegudes i lletres inventades vam escriure i dibuixar la història d'un mestre rural que anava a treballar a un poble que es deia Nova Llor, no sé on deu parar aquell exemplar únic però sí que en recordo algun fragment com ara un en el qual el mestre veu arribar la noia de qui està enamorat i tenien aquest infumable diàleg:

-¿Dónde vas a estas horas Felipa, es que vienes a aprender inglés?

-Apagad de una vez esta pipa, pues el humo me hace toser...

Emili Vendrell, pare, va ser un gran protagonista de sarsueles. Hauria de ser un mite nacional, va donar empenta a la cançó catalana i va esdevenir popularíssim, però avui costa de trobar els seus discos. Ell mateix explicava que es va retirar del gènere quan es va adonar que ja era massa gran i refet per fer papers de galant en aquelles romàntiques històries musicades. El seu fill va ser així mateix un cantant remarcable però no és fàcil ser fill de... A mi les sarsueles m'agraden molt i de vegades me'n poso fragments, cantats o tan sols musicals, hi ha excel·lents preludis i intermedis, evocadors i magistrals. Amb la sarsuela ha passat una mica com amb els toros, salvant les distàncies, que hi ha a qui li sembla que són una cosa de fora, espanyola, vaja. A  veure si un dia d'aquests algú innovador s'anima a recuperar tants llibrets perduts i a produir sarsueles catalanes d'aquestes de les quals no se n'ha cantat mai, ja, ni gall ni gallina.