LES CIUTATS, ELS GOSSOS, ELS LLIBRES I ELS ESCRIPTORS

L'aparició d'un recent llibre sobre allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana, que ja comentaré més a fons quan l'hagi llegit, m'ha fet recordar anècdotes personals lligades amb aquell esclat d'oferta relacionada amb gairebé tots els països del nou continent i amb tot un grup de nous autors que vam conèixer en poc temps. De fet ja feia algun temps que aquell món estava de moda a causa dels seus avatars polítics, sovint tràgics, tot s'ha de dir. Les revolucions sempre tenen el seu ganxo mític, sobretot per aquells que no les viuen en directe. 

Jo anava aleshores a la Normal de Sants, als vespres. Dec la descoberta d'aquells llibres que van fer història al professor Tusón, qui com una estrella fugissera va passar de forma inesperada per aquella escola que no era ben bé la universitat sinó quelcom molt menys elitista i més popular, tot i que aleshores no en vaig saber copsar les virtuts socials ni la grandesa humana. El primer llibre del qual ens va parlar va ser La ciudad y los perros. No és el mateix llegir un llibre en fred que accedir-hi a través de la crítica d'algú que admires i en qui confies intel·lectualment. És clar que jo aleshores era jove i avui la meva confiança quedaria més limitada, el llevat de l'experiència té les seves servituds. El segon va ser, és clar, Cien años de soledad. 

Més enllà de les simpaties o antipaties personals que tenen poc a veure amb la literatura, mirada des de la perspectiva dels anys, crec que la producció novel·lística de Vargas Llosa ha estat més regular, valuosa i constant, pel que fa a la qualitat, que no pas la de García Márquez. Avui aquests dos escriptors són valors intocables, fins i tot premis Nobel, cosa que no vol dir res  ja que en aquests premis, com en tots, s'hi barregen molts interessos i molta política, però han venut molt i han viscut molt bé dels llibres, fet admirable i envejable. Crec que tots dos van tenir sort i van saber aprofitar el bon moment, l'oportunitat. D'altres també molt bons no han arribat a ser tan famosos i valorats.

La ciudad y los perros el vaig comprar en una llibreria que va passar de forma breu pel meu barri. Es deia Azteca i em van dir que l'havia obert gent que havia tornat de l'exili mexicà. Aquells anys es van obrir moltes llibreries, un dels llocs on s'anava a mirar i fullejar llibres era l'enyorat Drugstore, per cert. També en van tancar algunes d'antigues, tot s'ha de dir. L'embolic estilístic de La ciudad y los perros, segons el jove professor Tusón d'aleshores que encara no s'havia catalanitzat, mostrava la intenció de voler expressar el pensament humà, sempre erràtic. Aquells llibres, com les pel·lícules d'art i assaig, van generar molts debats eteris. Fèiem broma en comentar la novel·la de Vargas Llosa sobre el fet  que potser l'autor l'havia escrit de forma lineal i després l'havia desarmat. Fins molt temps després no vaig saber que aquells dos autors vivien a Barcelona, a Sarrià, és clar.  

Vargas Llosa va utilitzar un estil més convencional i lineal en d'altres llibres i durant uns anys vam llegir amb delectació tot el que publicava. García Márquez, pel meu gust, mai no va tornar a ser el geni de Cien años de soledad. Més enllà d'ells dos vam començar a llegir i comprar llibres d'un munt d'autors argentins, cubans, colombians... És com quan en un espai urbà s'hi posen un parell de restaurants o bars d'èxit, en poc temps es conforma una zona gastronòmica diversa al seu entorn que dóna vida al conjunt però que pot arribar a l'excés. Recordo converses en les quals es parlava a fons de la decadència de la literatura castellana escrita a l'estat espanyol, talment com si s'hagués exhaurit, mentre que la hispanoamericana, jove i agosarada, era plena de vida i passió.

Aquelles lectures van anar acompanyades de l'esclat de la cançó hispanoamericana de protesta, les horribles dictadures de Xile i Argentina  i la terrible situació d'altres països de la zona van fer que s'acollís en aquella Espanya en efervescència molts exiliats. Encara el mite comunista gaudia de bona salut. L'entusiasme dels anys setanta barcelonins va ser remarcable però el record millora la realitat en molts aspectes. Quan uns llibres es posen de moda i els llegeix tothom sempre sorgeixen els elitistes minoritaris que troben que són millors uns altres, en aquest cas el contrapunt a la parella d'èxit van ser els llibres d'Alejo Carpentier i alguns altres autors no tan reconeguts.

El món de la literatura és una mica com la borsa, puja, baixa. Vaig llegir que en morir García Márquez es van apressar en reeditar títols que ja no es trobaven a les llibreries. Avui tot és novetat, fins i tot en el camp de la literatura infantil i escolar he viscut com, de grat o per força, es canviaven llibres de lectura i de text força bons per altres de nous sense cap altre motiu que el recurs a la novetat de recent aparició i una certa pressió de les editorials. Si es reedita un llibre antic se l'ha de disfressar de modern amb una nova coberta i una altra presentació. 

En aquells anys es va confondre tot allò hispanoamericà amb esquerranisme. És clar que molta d'aquella esquerra intel·lectual era esquerra divina i ben peixada. La llibreria Azteca es va decandir i ara no sé ben bé què hi ha al seu lloc. També el Drugstore va tancar, després d'una època difícil, amb agressions mafioses pel mig. Les llibreries neixen, creixen i moren, com els escriptors, que són persones com les altres,  i també mor o es fossilitza el que han escrit encara que alguna cosa passi a la posteritat i a les enciclopèdies. Una cosa és el ressò mediàtic i l'altre la qualitat artística, literària, sempre subjectiva i mediatitzada per factors diversos. De vegades acaba fent història un fet fortuït, una anècdota, com ara el cop de puny d'un escriptor a un altre, el fill misteriós d'una poeta, els amors difícils d'una narradora, els embolics d'un historiador amb una antiga alumna. I coses més tràgiques, com ara els suïcidis prematurs o les morts juvenils. 

Tot pesa en un conjunt estrany lligat a les lectures que ens han acompanyat al llarg del temps i en tot plegat té un gran pes l'edat en la qual llegim el que sigui, qui ens ho aconsella, amb qui ho comentem o el nostra bagatge intel·lectual que amb el temps es fa més feixuc i menys ingenu i tot ho relativitza. El boom va ser un entusiasme en època d'entusiasmes però potser també es cantarà sobre els temps ombrívols i aparentment mediocres o ensopits, tot té la seva grandesa, encara que de vegades no la sabem veure. 

LA SOLITUD CENTENÀRIA I NOSALTRES, ELS D'ALESHORES

La mort de García Márquez ens ha sorprès en aquests dies de Setmana Santa tot i que no resulta gens estrany que una persona de vuitanta-set anys passi a allò que amb un eufemisme recurrent en diem millor vida. La notícia de la suposada mort de García Márquez, així com una mena de testament apòcrif, va córrer durant un temps per les xarxes socials però aquests fets no són privatius de la tecnologia del nostre temps, sempre han passat coses d'aquest estil, fins i tot a través d'això que en diuen boca-orella.

No escriuré pas de moment sobre les virtuts literàries d'algú avui tan inqüestionable en la literatura com Gaudí en el camp de l'arquitectura. Hi ha personatges que arriben a un punt vital en el qual esdevenen canònics i irreversibles i qualsevol matisació sobre realitats objectives fa que et mirin de cua d'ull com si fossis una excèntrica pedant. L'època d'allò del boom de la literatura hispanoamericana va coincidir amb una etapa de la meva joventut en la qual tot semblava bullir. Va ser gràcies al professor Tusón, aleshores encara no catalanitzat i que de forma casual i sorprenent va caure per aquella inefable Escola Normal del meu temps, que vam conèixer aquest autor i també alguns altres com, és clar, Vargas Llosa. Jesús Tusón i Ricard Salvat, els quals a mi no em van arribar a conèixer mai, la veritat, més enllà de corregir-me l'examen corresponent, crec que van ser els professors que més em van influir en aquells anys de canvis i descobertes culturals.

En perspectiva, més enllà dels valors específicament literaris de l'obra d'aquells escriptors, crec que l'èxit va venir orquestrat per una campanya eficaç de propaganda, a tots nivells. Els autors peninsulars es feien grans o havien restat encotillats per les limitacions d'un règim molt ranci i decadent, emergien narradors i poetes populars en català, però tot plegat semblava mancat de la força amb la qual ens va arribar l'esclat d'uns narradors i poetes llunyans i propers a la vegada. Malgrat el seu origen la gran majoria, que no provenia pas de les capes pobres i desafavorides de les seves societats, tenien i havien tingut un munt de relacions de tota mena amb la cultura europea. García Márquez i Vargas Llosa havien viscut a París, havien aterrat a Barcelona i els vèiem retratats sovint a les revistes de culte transicional en companyia de les grans patums culturals del nostre entorn. Encara avui un programa de BTV sobre coses que van passar en un indret determinat de la ciutat mostren el lloc de Sarrià -podia ser en un altre barri?- on van residir aquests autors, després flamants premis Nobel.

El primer llibre del boom que vaig llegir va ser La ciudad y los perros. El professor Tuson ens va explicar que l'embolic narratiu de la història reflecteix la forma com pensem en realitat, sense linealitat. Vargas Llosa, sense perdre la seva grapa inicial, va retornar més endavant a una certa convencionalitat estructural. Cien años de soledad devia ser la segona obra d'aquell conjunt en arribar a les meves mans. No crec que ningú amb una mica d'afició a la lectura restés indiferent davant del llibre, aleshores. He llegit moltes altres novel·les de García Márquez després però, com em va comentar una persona molt aficionada a la lectura ja fa anys, la resta de la seva obra no té el mateix pes específic, talment com si s'hagués cremat en aquella tasca de creació. Això passa amb molts escriptors i creadors diversos, però tenir la fama consolidada amb un èxit gros en concret fa que es respecti la resta, això també passa amb cantants, amb músics, amb pintors. Serrat ironitza quan li diuen i repeteixen que les seves millors cançons van ser les primeres però en el comentari hi ha un pòsit de veritat important, tot i que ningú no discuteix que tingui algunes cançons posteriors, en mig de molta palla, tan bones com les primeres.

Avui ja es fa molt difícil arribar en estat virginal a aquells llibres. S'ha escrit, molt, massa, sobre tots ells, sobre els autors, sobre interpretacions de cada frase, són lectura obligatòria acadèmica en molts casos. Una mica em va passar, més de prop, amb La plaça del Diamant, per exemple.  Hi ha poca gent que llegeixi un llibre o vegi una pel·lícula sense haver-ne fet un judici previ, les nostres opinions sempre estan contaminades per moltes altres opinions i potser en aquell moment també ho estaven a causa de la devoció que vam sentir en tot moment pel senyor Tuson, que ens les va fer conèixer. De jove encara ets molt més influenciable que de gran.

La moda del moment va fer que sorgissin, com bolets, un gran nombre d'autors d'Hispanoamèrica, de tots aquells països tan conflictius, tan complexos, tan desconeguts encara. Argentins, cubans, colombians, uruguaians, fins i tot del Brasil, tot i que allà no es parli castellà, com Jorge Amado, també premi Nobel. Pels nostres verals se'ls va intentar copiar i imitar, sense massa èxit, la veritat. Una mica com passa avui amb la novel·la negra vam tenir realisme màgic a dojo. La transició i els problemes polítics de les dictadures dels seus països ens van portar, a més a més, un gran nombre de cantautors i grups diversos d'aquelles contrades. Els llibres que llegíem, sumats a la poesia d'Espriu i a alguns himnes nostrats de Raimon o Llach, per exemple, van conformar-nos un imaginari col·lectiu, compartir i venerat. Com passava amb el cinema, aquells llibres eren objecte de converses suposadament profundes i etèries, inoblidables.

Molts altres autors eren tant o més bons que aquells primers i fins i tot en èpoques passades s'havien publicat llibres molt interessants escrits per gent d'aquelles terres però l'impacte provocat per allò que diuen, que qui pega primer pega dues vegades, ja no tenia discussió. Un amic em va raonar una vegada com i perquè, segons el seu gust, Alejo Carpentier, per exemple, era millor que García Márquez, però això és igual, hores d'ara. Una cosa és la qualitat literària, sempre subjectiva i lligada a modes, tendències i fins i tot situacions històriques o promocions ben fetes, i l'altra el resultat objectiu de com determinats llibres arriben a esdevenir per a nosaltres i la nostra vida personal molt més que literatura. 

Vargas Llosa va fer una mena de decantació imprevista vers la dreta, agreujada, en el cas nostre,  per manifestacion anticatalanes, cosa que li va procurar l'abandonament de possibles admiradors. Recordo una conversa entre dos joves estudiants, fa més de deu anys, al metro, en la qual un dels quals afirmava de forma rotunda que no pensava llegir res d'aquest senyor. Els motius eren polítics, ideològics, tot pesa, ens agradi o no. Potser avui ja n'ha llegit alguna cosa, tots canviem i la majoria ens anem tornant més comprensius amb els pecats dels altres.

Les relectures de vegades entusiasmen i d'altres sorprenen o deceben. He rellegit Tolstoi en l'actualitat i m'ha agradat però l'Anna Karènina no m'ha desvetllat les mateixes emocions que durant les primeres lectures ni m'ha semblat tan genial. De jove saps molt poc, de gran una mica més. Tot es relativitza. També passa a l'inrevés, llibres que ens van avorrir ens agraden en el temps de la maduresa i el mateix passa amb el cinema. Els temps i la normalització ensopida i dogmàtica van portar-nos coses estranyes, com ara la traducció al català de Cien años de soledad o fins i tot de El Quijote. Posats a fer... 

Avui em temo que ens publicarien el llibre de forma simultània en les dues llengües i els amics de fer país a qualsevol preu optarien per la catalana. Som en una època en la qual les versions originals no tenen la consideració sacralitzada d'altres temps, greu error. Si l'atzar, la història i la política, de grat o per força, ens han fet bilingües o el que sigui, cal aprofitar les circumstàncies per a finalitats positives,  crec. Al capdavall, el llatí també ens el va imposar l'imperi romà. Les traduccions mai són exactes ni fidels, tot i que n'hi hagi de molt bones i en alguns casos n'hi ha hagut que han superat els originals, com ha passat amb les còpies millorades de quadres emblemàtics.  Una  vegada el poeta Espriu es planyia del fet que la majoria de gent, la qual, en aquells anys, havia fet francès a escola, llegís els autors francesos traduïts al castellà o fins i tot al català. Avui tot és tan surrealista que he escoltat joves italians i catalans parlant-se en anglès macarrònic entre ells...

Descansi en pau García Márquez. Els comentaristes culturals tindran avui l'ocasió d'esmerçar erudició en els glossaris i obituaris oportuns, que sovint ja resten esbossats i a punt, quan el finat té una edat avançada i ha patit problemes de salut. García Márquez ja era quelcom ben diferent d'un escriptor, era un personatge de culte. D'aquí uns quants anys, quan el record hagi reposat, si som vius i en tenim ganes, tornarem a viatjar a Macondo, ni que sigui amb mundo sénior, i ningú no sap amb quin estrany país ens podrem trobar en aquell moment imaginat d'un futur improbable. El temps diuen que és un bon crític malgrat que tampoc no és fidel a la realitat objectiva i resta condicionat a moltes circumstàncies lligades a cada efímer present.

Al setembre, carabasses i retorn a l'escola

Tal dia com avui, quan treballava de forma convencional, retornava a escola amb moltes ganes de finalitzar l'estiu, sobre tot el feixuc mes d'agost, i iniciar la vida activa i normalitzada. Els primers dies, quan retrobaves les companyes i companys i l'alumnat encara no ocupava les aules, m'agradaven molt. Fomentaven la vida social, tothom s'explicava les vacances i els fets familiars i endegaven llargs esmorzars a la mateixa escola o al bar del barri, saludant a tort i a dret mares i iaies. 

Un company que vaig tenir a Sant Feliu de Llobregat que rumbejava una ironia molt fina i divertida deia sempre, en aquestes ocasions i en les de les llargues vagues d'aquells anys, que com estava millor l'escola era sense nens. Era broma, és clar, però és cert que les situacions extraordinàries i temporals tenen un encant especial i s'acostumen a recordar perquè trenquen la monotonia en la qual caiem sovint sense voler.

Amb els anys i la perspectiva vital el tema escolar i educatiu es veu d'una forma molt diferent, amb una gran dosi de relativitat al damunt. Sobre les escoles, la infantesa i els mestres i professors s'ha escrit molt i s'ha fet molt de cinema i teatre. És un món pel qual passa gairebé tothom en el nostre món occidental i escolaritzat. L'escola acostuma a ser un reflex de les dèries de cada moment polític i social, ja sigui per recolzar el poder com per anar-hi en contra. No és estrany doncs que quan van mal dades els mestres i les mestres de minyons, que són una mica el lumpen de la intel·lectualitat i no poden fugir fàcilment per manca de recursos, rebin per totes bandes i pertanyin als sectors socials més estossinats pels altres.

En aquest tema, com en tants d'altres, cadascú parla segons li ha anat a la fira i en la mateixa escola, fins i tot a la mateixa aula, es poden haver viscut experiències diverses amb resultats absolutament divergents. Els mestres, a l'inrevés del que passa en moltes altres professions, són dirigits i formats per persones que han tingut poc o cap contacte pràctic amb l'escola real, cosa que ja vol dir molt i que ens hauria d'alarmar, però que no sembla que preocupi ningú. També les teories educatives de cada moment provenen de persones a les quals en una hora d'estada a una aula real segurament les criatures o els adolescents se'l menjarien de viu en viu, metafòricament parlant. Sobre educació es fan un gran nombre d'afirmacions de tota mena, coses que no es poden comprovar mai, ja que s'hauria de fer un seguiment dels alumnes durant tota la vida per poder establir objectivament els resultats aconseguits a llarg termini. És un camp abonat per a tota mena de despropòsits i provatures que moltes vegades venen de dalt. Per això el concepte de fracàs escolar és absurd i desagradable, la veritat. En tot cas precisaria de moltes matisacions.

Cercant textos sobre l'escola me n'he trobat amb un de magnífic, irònic. Amb un gran nombre de les coses que diu hi estic d'acord, per no dir amb totes. L'he trobat en un blog mexicà i pertany a un autor poc conegut entre nosaltres, Jorge Ibargüengoitia. Aquest autor ha estat considerat un humorista, etiqueta que defugia, ja que havia escrit obres molt diverses. Malauradament va morir, encara en la seva plenitud professional i acompanyat d'una nova novel·la que es va perdre per sempre, a l'accident de 1983 a prop de l'aeroport de Barajas. En aquest accident hi va morir un nombre considerable de gent relacionada amb el món de la cultura, entre els quals la pianista catalana Rosa Sabater, ja que es dirigia a una trobada cultural hispanoamericana a Colòmbia. A Guanajuato, la seva ciutat natal, han instituït un prestigiós premi de novel·la que porta el nom de l'escriptor.

Podeu trobar aquest text sencer, escrit el 1969, aquí. Però no puc evitar la temptació de reproduir-lo. De fet, en aquell moment parla de l'escolarització vital de la societat nord-americana. Avui aquella tendència s'ha estès com una taca d'oli i els cursos, cursets, tallers i la resta sobre tota mena de coses, dirigida a totes les edats, ampliable en el present als vuitanta i noranta anys, ha tingut un gran èxit i l'oferta, sovint de molt poca volada, no para de crèixer, per a gaudi de jubilats i jubilades, un sector també en alça.

Cada año, todos los países de la América Latina gastan en educación entre una y dos quintas partes de su presupuesto oficial. Además de eso, sus respectivos Gobiernos están muy satisfechos y se lo andan contando a todo mundo, como ejemplo patente de su desinterés en la carrera armamentista.
Asistir a una escuela no es una obligación, es un derecho. Cada año, la gente hace colas larguísimas y se da de golpes con tal de inscribir a sus hijos en una escuela. Cada año se construyen nuevas escuelas, y cada año, también, hay más niños que se quedan sin escuela. La gente que nunca ha ido a una escuela, vive convencida de que esa es la única razón de su fracaso. La que ha ido a la escuela, en cambio, cree que fracasó porque no aprovechó la enseñanza. El caso es que la escuela es un elemento fundamental en las frustraciones de toda la gente.

Esto, en lo que se refiere a educación elemental; en lo que se refiere a la superior, la cosa es todavía más extraña: cada año se inventan nuevas carreras, o apéndices a las ya implantadas, en forma de maestrías, doctorados, especialidades, etcétera.

En este campo, como en casi todas las aberraciones, a la cabeza van los Estados Unidos. En ese país ya se descubrió que todo se puede enseñar y que todo se puede aprender…¡en una escuela! Se imparten clases de “vida creativa”. Se dan cursos de “relaciones personales”, de “apreciación de obras de arte”, de “euritmia”, que es el arte de moverse armónicamente, etc. El resultado de todo esto es que la edad escolar va desde los cuatro hasta los setenta y cinco años, y, si se descuida uno, pasa uno de la escuela a la tumba.

Para mí, todo esto es inexplicable. ¿Por qué quiere la gente ir a la escuela? ¿Por qué cree que va a aprender algo en esos antros? Mi experiencia personal me indica que las cosas son muy diferentes. Por ejemplo, me pasé dieciocho años sentado en una papelera, y sin embargo, el noventa por ciento de los conocimientos que aplico constantemente los he adquirido fuera de la escuela. Me ha servido mucho haber aprendido a leer y escribir, pero eso me lo enseñaron en los primeros seis meses que pasé en la escuela.

Sumar, restar, multiplicar y dividir son operaciones que hago con mucha cautela y gran dificultad. Cualquier dependiente de miscelánea me gana. En cambio, no sé distinguir una planta dicotiledónea, y si lo supiera, no me serviría de nada. Recuerdo que a Tenochtitlán se entraba por cuatro calzadas, pero no cuáles eran, ni sabría decir dónde estaban. ¿De qué me sirve saber cuál es el tarso, cuál el metatarso y cuáles los dedos?

En la Escuela de Ingeniería me pasé un año entero estudiando afanosamente geometría descriptiva, que es una materia a la que todavía no se ha encontrado aplicación práctica.

Pero no se me malinterprete, no quiero decir que los conocimientos no sirvan de nada, lo que quiero decir es que la escuela es el lugar más inapropiado para adquirirlos.

Creo que las condiciones fundamentales del aprendizaje son la voluntad de aprender del sujeto y la posibilidad real de aplicar el conocimiento. No puede uno sentarse todos los días seis horas en una silla incómoda, sólo porque en la casa se arma un borlote si reprueba uno año, para al cabo de doce o quince empezar a aprender lo que realmente hace falta. Es un derroche, de tiempo y de dinero, que nadie tiene por qué permitirse.



Pero creo que lo que pasa es que el sistema escolar es una confabulación diabólica, de la que los alumnos son las principales víctimas, y los contribuyentes las segundas. Los padres de familia tienen necesidad urgente de deshacerse de sus hijos un determinado número de horas cada día, mientras éstos tienen edades que varían entre los cuatro y los quince años. Los maestros, por su parte, que tienen que ganarse la vida, se ven obligados a hacer algo en esa enorme cantidad de horas. Se hacen cosas tremendas. Se explica, por ejemplo, el Quijote. De tal manera, que después de la explicación pocos son los valientes que se atreven a leerlo. Se da un curso de Historia Universal, en el que se conceden quince minutos y un párrafo, a la Guerra de los Treinta Años. Yo pasé por un curso de literatura española en la que no abrimos más libros que el texto, que eran los datos biográficos y bibliográficos de ciento cincuenta autores. La ficha que aprendíamos un día se nos olvidaba al siguiente.

Un tema tan apasionante como es la historia de México en el período que va entre la consumación de la Independencia y el principio del pofiriato, fue convertido en un soponcio que duró un año, por un maestro, cuyo nombre no voy a mencionar, pero que es figura política, que llegaba con un cuarto de hora de retraso, se sentaba, bostezaba y empezaba a hablar con el sonsonete que le era característico, y nos reclamaba:

—¡Claro, comen como boas y como náufragos y luego se están durmiendo!

No sólo hizo pedazos la materia, sino parte de mi vida. Pero a los doce años de estudio, no se puede soltar el arpa. Hay que terminar la carrera. Por eso está el mundo rebosante de profesionistas inútiles. Son lo que creyeron que con ir a la escuela bastaba.
Jorge Ibargüengoitia(9-XII-69)

Possiblement molta gent pensi que les coses han canviat des que Ibargüengoitia va fer aquestes reflexions i que el seu context no és el nostre. Jo, la veritat, crec que més enllà de molts aspectes anecdòtics, les coses no han canviat pas tant. Fins i tot diria que en alguns temes han empitjorat. L'edat en la qual els pares tenen necessitat de col·locar els fills i filles en alguna institució s'ha avançat força, fins i tot. No expliquem tot el Quijote, però la insistència sobre temes absurds, com ara l'accentuació o la síl·laba tònica a personetes de nou o deu anys continua gaudint d'èxit, el mateix que la insistència en certs aspectes aritmètics rebatejats a la moderna. En això que ara és diu naturals i socials, només cal repassar els manuals per veure quin munt de bestieses i mancances s'hi escampen.

Però el signe dels nostres temps no és la pervivència de temes educatius eterns i intocables, sinó l'increment de les activitats externes i internes que tenen poc a veure amb la tradició acadèmica. Parlo, en general, de primària. La secundària és tot un altre món, jo diria que amb molts més problemes, la veritat. Però d'allò que no se sap, val més no parlar-ne, ja ho deia el filòsof. Per tant, en el tema de la universitat ja ni m'hi fico, darrerament s'han publicat alguns llibres d'afectats sobre la qüestió.

L'escola s'ha anat convertint en una mena d'esplai estrany, fins al punt que fa uns dies a casa rèiem d'un anunci de la tele en el qual s'anunciaven materials i equips escolars per anar d'excursió. Moltes famílies valoren l'escola més aviat a partir de les activitats extraescolars que no pas dels continguts educatius. Si no es fan sortides, colònies, carnavals i la resta, malament, els mestres són uns carques. De vegades, de tota manera, val més que tot es quedi com està, així que els poders públics propicien nous plans d'estudi per millorar el rendiment, ja podem tremolar. En un gran nombre de casos tot plegat serveix per empitjorar encara més el que hi havia. No ho dic jo, ho diuen els estudis dels experts.