LES CIUTATS, ELS GOSSOS, ELS LLIBRES I ELS ESCRIPTORS

L'aparició d'un recent llibre sobre allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana, que ja comentaré més a fons quan l'hagi llegit, m'ha fet recordar anècdotes personals lligades amb aquell esclat d'oferta relacionada amb gairebé tots els països del nou continent i amb tot un grup de nous autors que vam conèixer en poc temps. De fet ja feia algun temps que aquell món estava de moda a causa dels seus avatars polítics, sovint tràgics, tot s'ha de dir. Les revolucions sempre tenen el seu ganxo mític, sobretot per aquells que no les viuen en directe. 

Jo anava aleshores a la Normal de Sants, als vespres. Dec la descoberta d'aquells llibres que van fer història al professor Tusón, qui com una estrella fugissera va passar de forma inesperada per aquella escola que no era ben bé la universitat sinó quelcom molt menys elitista i més popular, tot i que aleshores no en vaig saber copsar les virtuts socials ni la grandesa humana. El primer llibre del qual ens va parlar va ser La ciudad y los perros. No és el mateix llegir un llibre en fred que accedir-hi a través de la crítica d'algú que admires i en qui confies intel·lectualment. És clar que jo aleshores era jove i avui la meva confiança quedaria més limitada, el llevat de l'experiència té les seves servituds. El segon va ser, és clar, Cien años de soledad. 

Més enllà de les simpaties o antipaties personals que tenen poc a veure amb la literatura, mirada des de la perspectiva dels anys, crec que la producció novel·lística de Vargas Llosa ha estat més regular, valuosa i constant, pel que fa a la qualitat, que no pas la de García Márquez. Avui aquests dos escriptors són valors intocables, fins i tot premis Nobel, cosa que no vol dir res  ja que en aquests premis, com en tots, s'hi barregen molts interessos i molta política, però han venut molt i han viscut molt bé dels llibres, fet admirable i envejable. Crec que tots dos van tenir sort i van saber aprofitar el bon moment, l'oportunitat. D'altres també molt bons no han arribat a ser tan famosos i valorats.

La ciudad y los perros el vaig comprar en una llibreria que va passar de forma breu pel meu barri. Es deia Azteca i em van dir que l'havia obert gent que havia tornat de l'exili mexicà. Aquells anys es van obrir moltes llibreries, un dels llocs on s'anava a mirar i fullejar llibres era l'enyorat Drugstore, per cert. També en van tancar algunes d'antigues, tot s'ha de dir. L'embolic estilístic de La ciudad y los perros, segons el jove professor Tusón d'aleshores que encara no s'havia catalanitzat, mostrava la intenció de voler expressar el pensament humà, sempre erràtic. Aquells llibres, com les pel·lícules d'art i assaig, van generar molts debats eteris. Fèiem broma en comentar la novel·la de Vargas Llosa sobre el fet  que potser l'autor l'havia escrit de forma lineal i després l'havia desarmat. Fins molt temps després no vaig saber que aquells dos autors vivien a Barcelona, a Sarrià, és clar.  

Vargas Llosa va utilitzar un estil més convencional i lineal en d'altres llibres i durant uns anys vam llegir amb delectació tot el que publicava. García Márquez, pel meu gust, mai no va tornar a ser el geni de Cien años de soledad. Més enllà d'ells dos vam començar a llegir i comprar llibres d'un munt d'autors argentins, cubans, colombians... És com quan en un espai urbà s'hi posen un parell de restaurants o bars d'èxit, en poc temps es conforma una zona gastronòmica diversa al seu entorn que dóna vida al conjunt però que pot arribar a l'excés. Recordo converses en les quals es parlava a fons de la decadència de la literatura castellana escrita a l'estat espanyol, talment com si s'hagués exhaurit, mentre que la hispanoamericana, jove i agosarada, era plena de vida i passió.

Aquelles lectures van anar acompanyades de l'esclat de la cançó hispanoamericana de protesta, les horribles dictadures de Xile i Argentina  i la terrible situació d'altres països de la zona van fer que s'acollís en aquella Espanya en efervescència molts exiliats. Encara el mite comunista gaudia de bona salut. L'entusiasme dels anys setanta barcelonins va ser remarcable però el record millora la realitat en molts aspectes. Quan uns llibres es posen de moda i els llegeix tothom sempre sorgeixen els elitistes minoritaris que troben que són millors uns altres, en aquest cas el contrapunt a la parella d'èxit van ser els llibres d'Alejo Carpentier i alguns altres autors no tan reconeguts.

El món de la literatura és una mica com la borsa, puja, baixa. Vaig llegir que en morir García Márquez es van apressar en reeditar títols que ja no es trobaven a les llibreries. Avui tot és novetat, fins i tot en el camp de la literatura infantil i escolar he viscut com, de grat o per força, es canviaven llibres de lectura i de text força bons per altres de nous sense cap altre motiu que el recurs a la novetat de recent aparició i una certa pressió de les editorials. Si es reedita un llibre antic se l'ha de disfressar de modern amb una nova coberta i una altra presentació. 

En aquells anys es va confondre tot allò hispanoamericà amb esquerranisme. És clar que molta d'aquella esquerra intel·lectual era esquerra divina i ben peixada. La llibreria Azteca es va decandir i ara no sé ben bé què hi ha al seu lloc. També el Drugstore va tancar, després d'una època difícil, amb agressions mafioses pel mig. Les llibreries neixen, creixen i moren, com els escriptors, que són persones com les altres,  i també mor o es fossilitza el que han escrit encara que alguna cosa passi a la posteritat i a les enciclopèdies. Una cosa és el ressò mediàtic i l'altre la qualitat artística, literària, sempre subjectiva i mediatitzada per factors diversos. De vegades acaba fent història un fet fortuït, una anècdota, com ara el cop de puny d'un escriptor a un altre, el fill misteriós d'una poeta, els amors difícils d'una narradora, els embolics d'un historiador amb una antiga alumna. I coses més tràgiques, com ara els suïcidis prematurs o les morts juvenils. 

Tot pesa en un conjunt estrany lligat a les lectures que ens han acompanyat al llarg del temps i en tot plegat té un gran pes l'edat en la qual llegim el que sigui, qui ens ho aconsella, amb qui ho comentem o el nostra bagatge intel·lectual que amb el temps es fa més feixuc i menys ingenu i tot ho relativitza. El boom va ser un entusiasme en època d'entusiasmes però potser també es cantarà sobre els temps ombrívols i aparentment mediocres o ensopits, tot té la seva grandesa, encara que de vegades no la sabem veure. 

LA SOLITUD CENTENÀRIA I NOSALTRES, ELS D'ALESHORES

La mort de García Márquez ens ha sorprès en aquests dies de Setmana Santa tot i que no resulta gens estrany que una persona de vuitanta-set anys passi a allò que amb un eufemisme recurrent en diem millor vida. La notícia de la suposada mort de García Márquez, així com una mena de testament apòcrif, va córrer durant un temps per les xarxes socials però aquests fets no són privatius de la tecnologia del nostre temps, sempre han passat coses d'aquest estil, fins i tot a través d'això que en diuen boca-orella.

No escriuré pas de moment sobre les virtuts literàries d'algú avui tan inqüestionable en la literatura com Gaudí en el camp de l'arquitectura. Hi ha personatges que arriben a un punt vital en el qual esdevenen canònics i irreversibles i qualsevol matisació sobre realitats objectives fa que et mirin de cua d'ull com si fossis una excèntrica pedant. L'època d'allò del boom de la literatura hispanoamericana va coincidir amb una etapa de la meva joventut en la qual tot semblava bullir. Va ser gràcies al professor Tusón, aleshores encara no catalanitzat i que de forma casual i sorprenent va caure per aquella inefable Escola Normal del meu temps, que vam conèixer aquest autor i també alguns altres com, és clar, Vargas Llosa. Jesús Tusón i Ricard Salvat, els quals a mi no em van arribar a conèixer mai, la veritat, més enllà de corregir-me l'examen corresponent, crec que van ser els professors que més em van influir en aquells anys de canvis i descobertes culturals.

En perspectiva, més enllà dels valors específicament literaris de l'obra d'aquells escriptors, crec que l'èxit va venir orquestrat per una campanya eficaç de propaganda, a tots nivells. Els autors peninsulars es feien grans o havien restat encotillats per les limitacions d'un règim molt ranci i decadent, emergien narradors i poetes populars en català, però tot plegat semblava mancat de la força amb la qual ens va arribar l'esclat d'uns narradors i poetes llunyans i propers a la vegada. Malgrat el seu origen la gran majoria, que no provenia pas de les capes pobres i desafavorides de les seves societats, tenien i havien tingut un munt de relacions de tota mena amb la cultura europea. García Márquez i Vargas Llosa havien viscut a París, havien aterrat a Barcelona i els vèiem retratats sovint a les revistes de culte transicional en companyia de les grans patums culturals del nostre entorn. Encara avui un programa de BTV sobre coses que van passar en un indret determinat de la ciutat mostren el lloc de Sarrià -podia ser en un altre barri?- on van residir aquests autors, després flamants premis Nobel.

El primer llibre del boom que vaig llegir va ser La ciudad y los perros. El professor Tuson ens va explicar que l'embolic narratiu de la història reflecteix la forma com pensem en realitat, sense linealitat. Vargas Llosa, sense perdre la seva grapa inicial, va retornar més endavant a una certa convencionalitat estructural. Cien años de soledad devia ser la segona obra d'aquell conjunt en arribar a les meves mans. No crec que ningú amb una mica d'afició a la lectura restés indiferent davant del llibre, aleshores. He llegit moltes altres novel·les de García Márquez després però, com em va comentar una persona molt aficionada a la lectura ja fa anys, la resta de la seva obra no té el mateix pes específic, talment com si s'hagués cremat en aquella tasca de creació. Això passa amb molts escriptors i creadors diversos, però tenir la fama consolidada amb un èxit gros en concret fa que es respecti la resta, això també passa amb cantants, amb músics, amb pintors. Serrat ironitza quan li diuen i repeteixen que les seves millors cançons van ser les primeres però en el comentari hi ha un pòsit de veritat important, tot i que ningú no discuteix que tingui algunes cançons posteriors, en mig de molta palla, tan bones com les primeres.

Avui ja es fa molt difícil arribar en estat virginal a aquells llibres. S'ha escrit, molt, massa, sobre tots ells, sobre els autors, sobre interpretacions de cada frase, són lectura obligatòria acadèmica en molts casos. Una mica em va passar, més de prop, amb La plaça del Diamant, per exemple.  Hi ha poca gent que llegeixi un llibre o vegi una pel·lícula sense haver-ne fet un judici previ, les nostres opinions sempre estan contaminades per moltes altres opinions i potser en aquell moment també ho estaven a causa de la devoció que vam sentir en tot moment pel senyor Tuson, que ens les va fer conèixer. De jove encara ets molt més influenciable que de gran.

La moda del moment va fer que sorgissin, com bolets, un gran nombre d'autors d'Hispanoamèrica, de tots aquells països tan conflictius, tan complexos, tan desconeguts encara. Argentins, cubans, colombians, uruguaians, fins i tot del Brasil, tot i que allà no es parli castellà, com Jorge Amado, també premi Nobel. Pels nostres verals se'ls va intentar copiar i imitar, sense massa èxit, la veritat. Una mica com passa avui amb la novel·la negra vam tenir realisme màgic a dojo. La transició i els problemes polítics de les dictadures dels seus països ens van portar, a més a més, un gran nombre de cantautors i grups diversos d'aquelles contrades. Els llibres que llegíem, sumats a la poesia d'Espriu i a alguns himnes nostrats de Raimon o Llach, per exemple, van conformar-nos un imaginari col·lectiu, compartir i venerat. Com passava amb el cinema, aquells llibres eren objecte de converses suposadament profundes i etèries, inoblidables.

Molts altres autors eren tant o més bons que aquells primers i fins i tot en èpoques passades s'havien publicat llibres molt interessants escrits per gent d'aquelles terres però l'impacte provocat per allò que diuen, que qui pega primer pega dues vegades, ja no tenia discussió. Un amic em va raonar una vegada com i perquè, segons el seu gust, Alejo Carpentier, per exemple, era millor que García Márquez, però això és igual, hores d'ara. Una cosa és la qualitat literària, sempre subjectiva i lligada a modes, tendències i fins i tot situacions històriques o promocions ben fetes, i l'altra el resultat objectiu de com determinats llibres arriben a esdevenir per a nosaltres i la nostra vida personal molt més que literatura. 

Vargas Llosa va fer una mena de decantació imprevista vers la dreta, agreujada, en el cas nostre,  per manifestacion anticatalanes, cosa que li va procurar l'abandonament de possibles admiradors. Recordo una conversa entre dos joves estudiants, fa més de deu anys, al metro, en la qual un dels quals afirmava de forma rotunda que no pensava llegir res d'aquest senyor. Els motius eren polítics, ideològics, tot pesa, ens agradi o no. Potser avui ja n'ha llegit alguna cosa, tots canviem i la majoria ens anem tornant més comprensius amb els pecats dels altres.

Les relectures de vegades entusiasmen i d'altres sorprenen o deceben. He rellegit Tolstoi en l'actualitat i m'ha agradat però l'Anna Karènina no m'ha desvetllat les mateixes emocions que durant les primeres lectures ni m'ha semblat tan genial. De jove saps molt poc, de gran una mica més. Tot es relativitza. També passa a l'inrevés, llibres que ens van avorrir ens agraden en el temps de la maduresa i el mateix passa amb el cinema. Els temps i la normalització ensopida i dogmàtica van portar-nos coses estranyes, com ara la traducció al català de Cien años de soledad o fins i tot de El Quijote. Posats a fer... 

Avui em temo que ens publicarien el llibre de forma simultània en les dues llengües i els amics de fer país a qualsevol preu optarien per la catalana. Som en una època en la qual les versions originals no tenen la consideració sacralitzada d'altres temps, greu error. Si l'atzar, la història i la política, de grat o per força, ens han fet bilingües o el que sigui, cal aprofitar les circumstàncies per a finalitats positives,  crec. Al capdavall, el llatí també ens el va imposar l'imperi romà. Les traduccions mai són exactes ni fidels, tot i que n'hi hagi de molt bones i en alguns casos n'hi ha hagut que han superat els originals, com ha passat amb les còpies millorades de quadres emblemàtics.  Una  vegada el poeta Espriu es planyia del fet que la majoria de gent, la qual, en aquells anys, havia fet francès a escola, llegís els autors francesos traduïts al castellà o fins i tot al català. Avui tot és tan surrealista que he escoltat joves italians i catalans parlant-se en anglès macarrònic entre ells...

Descansi en pau García Márquez. Els comentaristes culturals tindran avui l'ocasió d'esmerçar erudició en els glossaris i obituaris oportuns, que sovint ja resten esbossats i a punt, quan el finat té una edat avançada i ha patit problemes de salut. García Márquez ja era quelcom ben diferent d'un escriptor, era un personatge de culte. D'aquí uns quants anys, quan el record hagi reposat, si som vius i en tenim ganes, tornarem a viatjar a Macondo, ni que sigui amb mundo sénior, i ningú no sap amb quin estrany país ens podrem trobar en aquell moment imaginat d'un futur improbable. El temps diuen que és un bon crític malgrat que tampoc no és fidel a la realitat objectiva i resta condicionat a moltes circumstàncies lligades a cada efímer present.