Ahir, a la televisió, durant una tranquil·la i casolana tarda de diumenge, em vaig ensopegar amb la pel·lícula sobre el món de Pere Calders, que va fer Carles Benpar, el gran incombustible del cinema català. La pel·lícula potser no va sortir rodona, se li nota una certa manca de pressupost, però té el seu encant i el pas del temps encara ha augmentat el seu valor gairebé documental. El món de Calders va quedar més ben reflectit en el teatre però encara hi ha molt camp per córrer pel que fa a la televisió i al cinema en relació amb l'escriptor.
La veritat oculta va comptar amb un gran repartiment. Una part dels actors que hi surten ja no són entre nosaltres. No sabia que Alexandra Bastedo, l'amor retrobat del protagonista, una anglesa guapíssima que no sé com no és més coneguda per les noves generacions, també va morir fa poc, encara relativament jove pels temps que corren. Era una dona intel·ligent, vegetariana, amant dels animals, bonica en la seva esplèndida maduresa i a qui van festejar molts famosos fins que es va casar amb Patrick Garland, un personatge també molt interessant, escriptor, actor i director, de qui va enviudar el 2013
Copio de la wiki una descripció del seu entorn domèstic, explicat per un periodista que va entrevistar el seu marit l'any 2010, m'ha evocat el paisatge de la pel·lícula i tot:
W]e sit in his Sussex garden looking towards a small lake with a jetty and a battered rowing boat – a perfect pastoral scene which could be a stage set. He lives with his wife, the actress Alexandra Bastedo, who remains startlingly beautiful, a couple of Dobermans, some territorial cats, and a menagerie of horses, donkeys, pigs and goats – Bastedo runs an animal sanctuary. Garland's domain is largely inside the house where he closes doors to keep animals out of rooms lined with 12,000 books...
Constantino Romero, un dels grans absents, sembla que va cobrar més pel doblatge que per l'actuació. Llevat dels actors castellans la resta es van doblar ells mateixos, segons he llegit. Conrado San Martín, incombustible, encara treballa i encara fa goig, considerant que passa dels noranta anys.
Sempre que vaig al Jardí Botànic de Blanes m'imagino en Conrado San Martín assegut al mirador, esperant la meva visita. Crec que una part dels interiors pertanyen al Palau Moja però no en recordo totes les localitzacions, que estan molt bé. Pel que fa a molts grans actors i grans actrius nostrats que desfilen per les històries enllaçades en el guió, tots ens fem grans, no hi ha remei. Per cert, a la televisió sempre ens tallen els títols de crèdit, cosa que en aquest cas es greu car al final surten els actors i actrius a saludar, en unes boniques escenes de comiat, van passar els dos primers i, au, anem per feina que la publicitat poca-solta paga millor i no es pot defugir. Lamentable.
6 comentaris:
La Bastedo, apart d'incitar puerils rimes escatològiques, va ser la inoblidable protagonista de "Los invencibles de Némesis" (o així me l'ha rescatat la meva pobra memòria).
Allau, és pel paper que més se la recorda, en versió original The Champions, però en castellà hi van posar més suc.
Doncs no tenia notícia d'aquesta pel·lícula. Llàstima que se m'escapin.
Però l'Alexandra Bastedo sí que la recordo a "Los invencibles del Némesis" que ens acaba de recuperar l'Allau.
No m'estranya, Enric, jo tampoc sabia que la tornaven a passar i no sé tan sols ni si la van fer als cinemes.
És una curiositat,més enllà del seu valor artístic, relatiu, a causa m'imagino que de la manca de pressupost i també amb manca de grapa en el guió.Però jo li tinc 'carinyo'.
Ostras...no la recuerdo ¡
No m'estranya, Miquel, no va ser gaire coneguda ni comentada.
Publica un comentari a l'entrada