SANT PERE, EL DE LES CLAUS DEL CEL

Avui és Sant Pere i cau en diumenge. Si no fos així seria avui un dia laborable i normalet. Des de fa anys hem perdut moltes celebracions d'aquelles d'entre setmana i potser ja està bé que sigui així, no ho sé. La nit abans de Sant Pere havíem celebrat revetlles i encès fogueres, no tan lluïdes com les de Sant Joan, tot i que la meva mare considerava, com li havia explicat la seva àvia, que la revetlla de Sant Pere era molt menys xarona que la de Sant Joan i per la nit sortia gent més fina.

Sant Pere ha estat un sant molt popular, abans hi havia molts Peres, així com Joans, Joseps, Maries i ases, segons la dita popular. Amb els ases de quatre potes en recessió la resta també van perdre pistonada. Aquests noms, ni que sigui amb una certa timidesa, s'estan recuperant una mica de la davallada de fa anys, això dels noms va a modes i ja he escrit moltes vegades sobre la qüestió. Sant Pere és una mena de Cap dels sants i, com deveu saber, és qui té les claus del cel. Amb les famoses claus se'l representa en totes les iconografies, cosa que fa que sigui relativament fàcil identificar-lo.

La figura de Sant Pere, si per una banda ha esta molt respectada, per una altra també ha comptat amb una mena de tradició desmitificadora, potser a causa d'allò d'haver negat Jesús Nostre Senyor tres vegades, no ho sé. En alguns contes populars Sant Pere va al costat de Sant Pau o fins i tot al costat de Jesucrist i els passen facècies diverses en les quals de vegades semblen la típica parella del pallasso llest i el més toix, que seria Pere, és clar, el qual sovint alterna una certa malícia amb una ingenuïtat absoluta. Fins i tot ara que em miro programes infantils des que sóc àvia, hi retrobo aquesta parella imprescindible, per exemple en el MIC i el Cinc Segons, per posar un exemple nostrat i actual. És una parella que sempre funciona, encara més quan de vegades el pallasso tonto acaba per prendre-li el pèl a l'intel·ligent i tots ens n'alegrem. La magnífica sèrie Sí, ministre, també funcionava amb aquesta mena de fòrmula, per cert.

Una de les rondalles més famoses on surt Sant Pere és la del Ferrer de Figueres, molt popular i en la qual el picardiós ferrer acaba per escapar-se dels dimonis i enredant Sant Pere, qui coneix la seva erràtica trajectòria pecadora i el seu flirteig amb en Banyeta, per poder restar al cel durant tota l'eternitat. Jo la vaig llegir per primera vegada en un magnífic reculls de rondalles de l'editorial Ariel, editat a principis dels anys cinquanta, més o menys, i amb dibuixos d'Elvira Elies, la filla de Feliu Elies. Per mi el Ferrer de Figueres sempre serà el d'aquells dibuixos inoblidables. La rondalla la va recollir Esteve Caseponce, un personatge molt interessant, un d'aquells capellans catalanistes imprescindibles de l'època, d'això francès que en diem Catalunya Nord.

Durant molt de temps vaig seguir el blog del senyor Emili Casademont i Comas, traspassat l'any 2012, molts escrits del qual es publicaven al Diari de Girona. Per sort el seu blog es pot consultar encara sense problemes. En una entrada sobre Sant Pere n'explica una faceta que jo desconeixia, la seva afició a fumar i, a conseqüència d'això, a protegir els fumadors irredempts. En l'actualitat això resulta políticament incorrecte i potser per aquest motiu, a banda de l'entrada que esmento i  linco, trobarem poca cosa sobre aquesta tendència poc recomanable del sant de les claus, qui va ser també la sòlida pedra sobre la qual, segons expliquen, es va construir el cristianisme oficial. 

He llegit que en tal dia com avui Sant Pere es permet fer festa de la seva feina de porter i que el seu substitut és Sant Pau qui, per no tenir tanta pràctica en la qüestió de l'admissió a l'eternitat positiva, deixa passar més d'un dubtós aspirant a la morada celestial. Algunes versions expliquen que aquesta substitució es fa extensiva a tots els dijous de l'any.

De tota manera Sant Pau porta una espassa i no unes claus i fa més respecte i produeix més temor que Sant Pere tot i que l'espasa fa referència a la forma en com el van matar. Sant Pau no és un sant simpàtic, encara menys per a les senyores, de les quals va escriure de forma molt discriminatòria, tot i que la cosa s'ha de situar en l'època i el context. Sant Pere era pescador i Sant Pau era, com si diguéssim, més intel·lectual, cosa perillosa perquè els intel·lectuals tenen tendència a l'adoctrinament i al dirigisme sense fisures. Avui crec que també és el dia de Sant Pau, tot i que aquest sant treballi fent substitucions. El nom de Pau s'ha posat de moda durant les darreres dècades, el mateix que el de Paula. Paula, en femení, era durant la meva infantesa sinònim de bleda, és una Paula, deien. I també hi havia una cançó molt popular, un cuplet, sobre una Paula pecadora, la paula té unes mitges, comprades als encants. És una història de noia de mala vida penedida, molt emotiva. La lletra original sobre aquestes mitges de la Paula es va completar a nivell popular amb una picardia: li arriben a 'Figueres' i encara li van grans. També se substituïa una referència a la puresa de la Paula amb un mot groller que ja us podeu imaginar.

El nom de Pere el podem trobar en embarbussaments, Pere, Pau, Peret pintor, pinta pots, potets, potingues, per posar pebre picant i en bromes diverses com ara allò d'en Pere de la cullera, va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor, un Pere,  a més, amb panxa de granota i el cul cosit, que ja és gros.

Conec molts Peres de la meva edat i fins i tot alguns de mes joves. També en coneixia alguns als quals els deien el nom en castellà, Pedro, Pedrito. Hi ha moltes festes majors dedicades a Sant Pere per tot arreu. A Veneçuela fan una celebració molt reeixida, avui patrimoni immaterial de la Humanitat, això que ara està tant de moda, es diu la Parranda de San Pedro,  i té el seu origen en l'època de l'esclavitud, ja que era un dia que els esclaus podien celebrar de forma una mica lliure, tot i que hi ha diferents versions sobre el seu origen real. Sant Pere, segons la tradició, també va passar per Barcelona en diferents ocasions on gràcies a un amic que el va introduir en cercles diversos va fer moltes conversions. També s'explicava que havia portat ell mateix la imatge de la Moreneta a Catalunya, obra de Sant Lluc. 

Un Pedrito molt popular va ser el televisiu Pedrito Corchea, això va propiciar que a molts Peres i Pedros se'ls titllés sovint de pedritos corchea. Per als joves i per a aquells que ho han oblidat, aquí podeu trobar més informació. Poca gent tenia televisió en aquells anys però el personatge va deixar empremta.

El nom de Pere va revifar fa un temps amb allò de la mòmia de Pere el Gran, un rei nostrat, amb llums i moltes ombres. Cada dia ens oferien imatges de la mòmia a l'hora de dinar fins que la del general Prim li va robar protagonisme. Algunes imatges dels desmomificadors semblen tretes de la pel·lícula ET. Ara fa temps que ja no en parlen tant, de tot plegat. Que el deixin descansar en pau, que a la resta de la família momificada els en van fer de tots colors.

 

Hi ha tants Peres famosos que la llista seria molt llarga de fer. No sé si l'equivalent femení és Peronella, en tot cas aquest nom no ha fet fortuna que jo sàpiga, tot i que en qualsevol moment pot revifar. Jo vaig tenir una tieta que es deia Petronilla, avui no en conec cap, de noia amb aquest nom. Petronilla també és el femení de Pere, crec, tot i que hi ha una Santa Petronilla, identificada per la tradició amb una filla de Sant Pere. 

Encara que una persona no sigui creient, ni religiosa, ni tan sols conservadora amb les tradicions, no es pot escapar de celebrar l'onomàstica si el seu sant és dels famosos. Com que  sempre val més sumar que no  pas restar felicito des d'aquí tots els Peres, Perets, Pedros i Pedritos. 

Les claus són també un estri en recessió, sobretot als hotels. Per Sant Joan vaig ser a un hotelet de Tossa de Mar i fins i tot em va fer il·lusió que la porta s'obrís amb unes claus convencionals i no amb una tarja electrònica d'aquestes que fan ara. El lavabo també era vintage i el dipòsit d'aigua fins i tot tenia cadena. Aquests detalls acaben fent il·lusió i tot, al menys als qui som ja una mica grandets.

De refranys i dites a l'entorn de Sant Pere, relacionades sobretot amb el món rural, n'hi ha un gavadal:

Els focs de Sant Pere se salten per darrere, i els de Sant Joan, se salten per davant.
Per Sant Pere i Sant Feliu, l'avellana surt del niu.
Per Sant Pere, garbes a l'era.
Per Sant Pere, Juny enrere, i Sant Pau el tanca amb clau.
Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tots els mals.