SOMNÀMBULA AL JARDÍ DE CAL METGE, VORA EL TOCADISCOS

Unes de les músiques habituals que sonaven a les meves primeres festetes adolescents eren les dels Shadows. A casa tinc alguns discos seus d'aquella època i m'he fet d'un grup dedicat a ells al facebook. Fa uns dies vaig comentar que recordava sovint un tema que anava en un dels seus discos, Sonámbulo, i l'amic Enric Vieta me'l va penjar a la xarxa, molt amable.

De totes les músiques que hem escoltat al llarg de la vida n'hi ha algunes que fan forat en el nostre imaginari sentimental i aquesta n'és una. És més freqüent que es recordin músiques lligades a moments feliços, enamorats i romàntics, però aquesta m'evoca aquella tristor juvenil en la qual ens rabegem amb una mica de prematura angoixa vital i que després s'esbrava enmig dels problemes reals de la vida. 

En els meus temps no  ballaves si no et venien a treure a ballar. Els homes argumenten que a ells també els podien donar carabasses però en les festes d'amics i coneguts la negativa no era gens habitual. Sonámbulo  m'evoca moments en els quals no em treien a ballar i jo seia al costat del tocadiscos i em sentia absolutament sola i desgraciada, amb aquella autocompassió recurrent i tràgica de l'edat. De fet érem criatures jugant a grans però aleshores tothom era gran molt aviat. Es començava a a treballar de seguida que es podia, poca gent estudiava. I si aquí, a Barcelona, començaves en general a guanyar-te les garrofes als catorze anys més endavant vaig conèixer pares i mares de l'escola, immigrants, de la meva edat o fins i tot més joves, que havien començat molt abans, als sis o set anys. Hi havia festeigs molt precoços i no era estrany que algú amb vint-i-pocs anys ja tingués criatures.

Et fa patir molt, en els primers anys del pas a la vida adulta, no tenir èxit social ni sexual. Després tot et semblen ximpleries i fins i tot t'alegres de què segons quins xicots no t'haguessin fet cap mena de cas, la veritat. De tota manera la vida és estranya, conec parelles molt estables que van començar a sortir juntes tot just  haver sortit de l'ou, amb dotze, tretze, quinze anys, i d'altres que es van conformar a una edat més madura i van durar dos dies. Hi havia cançons, com aquella de la Cinquietti, que incidien en els perills de les relacions prematures, centrades més que res en que no es fes Pasqua abans de Rams. Els festeigs juvenils eren llargs pel fet que pel mig hi havia la mili i la necessitat d'una certa estabilitat econòmica, considerant que moltes dones es quedaven a casa després de casar-se. Tot estava molt encotillat, encara més a les zones rurals. Jo tenia cosines que havien festejat de jovenetes al poble, i després, si renyien o el nòvio les plantava, allà no s'hi casaven i acostumaven a fer cap a Barcelona on tot era ja una mica més lliure.

Una companya de l'escola tenia el pare metge, no era gens habitual tenir un pare amb aquesta professió a l'escola on jo anava. Va ser un metge popular car exercia a Can Valero i crec que la seva dona també hi havia donat algunes classes. Aquest senyor metge, tot un personatge del seu temps, crec que falangista, va escriure un llibret sobre el tema de les barraques i la possibilitat de reconvertir aquells barris en ciutat-jardí, sense cap èxit, com és sabut. Era una família castellana i no sé com és que havien vingut a Barcelona. Vivien enmig de les barraques però en una bonica caseta amb jardí i pou, que a mi em semblava un palau i que era on fèiem algunes festetes. La meva pròpia imatge al costat del tocadiscos i sense ballar, mentre escolto aquesta música, és una d'aquelles que no he oblidat del tot i que ara puc evocar amb tendresa retrospectiva. Quan s'enfosquia aviat -havíem de ser a casa a les nou, a tot estirar- el cel de Monjuïc s'omplia d'estrelles, no hi havia la lluminària actual que ens les amaga, aleshores, i també es percebia l'olor de les flors, a la primavera, en especial de les xiringuilles enfiladisses.

L'anar i venir de la festa era tota una excursió. No tinc fotografies d'aquells fets, no era habitual comptar amb una màquina de retratar, la veritat. La vida es presentava llarga i misteriosa però ja amb algunes penes i nostàlgies. A partir dels onze o dotze anys t'adones que tot passa i que la infantesa va quedant enrere, és allò de no tener años onze y no pensar en mañana, que crec que pertany a una anècdota de Lope de Vega sobre un infant que dorm d'allò més bé damunt d'una pedra i que em deia la mare que repetia la seva àvia tot sovint. Sobre els Shadows, els seus discos, en general, em resulten avui evocadors de tota una època però aquesta música en particular, em transporta a moments concrets que no sé si són reals o imaginats, hores d'ara. Aquest tema no era seu però, com passa amb tantes coses, ells el van popularitzar.

L'adolescència i la primera joventut són èpoques vitals en les qual es tenen molts complexos i manies i somnis impossibles. No crec que això hagi canviat gaire malgrat que ara les noies no hagin  d'esperar que les vinguin a treure a ballar ni es vegin obligades a fer palanca amb el colze per tal que els nois no s'acostin més del compte. Tot ha canviat però les persones som si fa o no fa i he viscut moltes adolescències d'alumnes i també dels meus fills per adonar-me que la solitud i la tristor acompanyen la joia de començar a créixer i no saber ben bé cap on ens portarà la vida.