Ahir vaig anar al Liceu a veure Porgy and Bess. La meva cultura musical és molt limitada per raons educatives. Així que no entraré en valoracions sobre l'espectacle, aquí podeu llegir una crítica ponderada i poc favorable i aquí una altra de molt més entusiasta. En tot cas, malgrat que crec que algunes veus potser no tenien la força que la història demana i que ambientar la història a Sudàfrica quan el protagonista, de grat o per força, ha d'acabar anant a Nova York rere la noia, sembli una mica estrany, vaig passar una molt bona estona, la veritat.
Avui mateix he llegit al blog de la Glòria una entrada molt interessant sobre Porgy and Bess, el seu origen novel·lístic i la seva transformació en òpera innovadora, així com algunes de les polèmiques que el tema, en el seu moment, va suscitar. Per a mi l'obra té un valor afegit, lligat a la pel·lícula de Preminger, del 1959 i que aquí no vam veure fins el 1968. En aquell moment la meva incultura musical era més gran que no pas ara i fins i tot ignorava que Summertime, un tema que coneixia a través dels populars discos de Ray Conniff, fos d'aquella òpera. Al cinema hi vaig anar gràcies a una amiga més coneixedora del món de la música que jo i que sempre estava amatent a les estrenes de cinema que tenien interès filharmònic. A ella li dec així mateix haver vist una versió filmada del ballet Romeu i Julieta, amb Fonteyn i Nureyev.
Segons diuen, el temps és el millor crític. El que passa és que resulta un crític subjectiu i els nostres records relacionats amb lectures, cinema, teatre, viatges o el que sigui van molt lligats a les emocions. Encara puc evocar, malgrat els anys passat, l'emoció que em va provocar l'inici de la pel·lícula, amb aquella cançó de bressol que ha aconseguit vida pròpia. Fins i tot em vaig inventar una lletra en català per al tema, que no sé on va anar a parar. Després em vaig comprar un disc econòmic, amb els temes principals de l'òpera. Avui l'he buscat i m'ha sobtat comprovar que en cap lloc indica els cantants autèntics, car gairebé tots els protagonistes van ser doblats, com era habitual. En general s'ha estat sempre molt injust amb aquestes veus a l'ombra dels actors i actrius de bon veure.
La pel·lícula va patir molts problemes i molta polèmica. Era una època molt calenta pel que fa al tema del racisme. Harry Belafonte va refusar el paper principal ja que trobava que Porgy era un personatge degradant, de fet molts aspectes de la història eren mal vistos per una comunitat negra en ebullició que refusava els tòpics diversos que creia reflectits en la història. Pobresa, prostitució, droga, misèria... Poitier es va veure presionat per tal d'acceptar el paper i sembla que ho va fer per por que la negativa no li comportés males relacions amb el món del cinema i potser la pèrdua del que va ser el seu primer paper dramàtic premiat, The Defiant Ones. Dorothy Dandridge també tenia reticències i, a més a més, una relació amorosa conflictiva amb Preminger. Pearl Bailey va acceptar, després d'assegurar-se que no li fessin posar un mocador al cap estil mami Panchita. En canvi Sammy Davis júnior va anar al darrera del seu paper fins que el va aconseguir, gràcies, segons diuen, a la pressió d'allò que en deien el clan Sinatra, al qual pertanyia.
Dorothy Dandridge va morir abans la pel·lícula no s'estrenés a casa nostra. De la seva mort se'n van donar moltes versions, una caiguda, una embòlia cerebral. En el fons tot plegat va estar motivat per un excés de medicaments, no va tenir una vida fàcil ni satisfactòria malgrat la seva bellesa i els seus èxits. Va ser la primera actriu negra que es va imposar a Hollywood. Tant ella com Carroll podien haver cantat, ho feien molt bé, però sembla que la productora no va trobar les seves veus prou operístiques. Crec que tan sols Pearl Bailey i Sammy Davis canten ells mateixos. La cerca de veus per als actors no va ser fàcil, es considerava que havien de ser veus de persones negres i alguns cantants es van negar a facilitar la veu a actors convencionals quan ells mateixos havien representat l'obra en el teatre. Finalment als protagonistes els van doblar Adele Addison i Robert Mc Ferrin però els seus noms no apareixien ni tan sols en els títols de crèdits i encara ara costa de trobar informació sobre el tema.
La pel·lícula no es va projectar durant un temps al sud dels Estats Units, a causa dels problemes racials ja que les autoritats creien que podien agreujar-se amb l'estrena. La crítica va ser diversa, a favor i en contra, com sol passar. Sidney Poitier,com és ben sabut, va fer una carrera sòlida i encara es troba en actiu. Crec que és una mica, en negre, si se'm permet la broma, allò que Paul Newman va ser en blanc, un actor atractiu fins a les velleses, admirat de forma incondicional per les dames de tots colors. Durant anys, quan a casa nostra era difícil veure gent que no fos de color mediterrani de gos com fuig, una pregunta recurrent era la de si et casaries amb un negre, cosa a la qual s'acostumava a respondre: si, amb tal que fos Sidney Poitier. Potier ha estat un senyor intel·ligent, brillant, discret amb la seva vida privada, i és molt ben considerat, en general.
Avui hi ha moltes parelles de color diferent, fins i tot pel meu barri i ningú no se'n sorprèn gens, en general, car sempre hi ha rancis repatanis. Sammy Davis junior es va casar en una ocasió, en aquells anys dels primers seixanta, amb una actriu sueca de bon veure, May Britt, qui fins i tot va deixar el cinema per ell, i en un moment en el qual als Estats Units les parelles interracials encara eren il·legals. Les revistes en van parlar força i van rebre amenaces diverses. El matrimoni va durar poquet i, segons tafaneries, va ser el xicot qui li va fer el salt amb Lola Falana. Davis va sortir molt a les revistes durant l'època Kennedy, ell i els seus amics, el mencionat clan Sinatra, van arribar a ser molt populars. Si eren ben mirats i protegits per la màfia, com es comentava, ells ho sabrien.
En tot cas la pel·lícula és avui una cinta de culte per molts motius i en molts aspectes. Els Estats Units la va incloure el 2011 en una mena de registre honorífic de cinema, amb tota la raó. Va guanyar premis i va tenir diferents nominacions als óscars però no va sortir del tot rodona i no va acabar de satisfer ni al director, ni als actors ni a la productora. Els anys l'han millorat, em sembla, com sol passar amb tantes coses. La visió de la pobresa del món negre, que tant va desplaure a la gent afroamericana en aquell moment, avui ja és una anècdota i, al capdavall, al món blanc també s'hi poden trobar pinxos, prostitutes i bosses de misèria i vici que el cinema ha reflectit en moltes ocasions.
El cinema convencional americà, sobretot en aquells anys, tenia tendència a arranjar els finals dramàtics i reconvertir-los en finals feliços i fins i tot hi ha qui va proposar que Porgy, al final, caminés, que ja és gros. Per sort la proposta no va reeixir. Tot i que un final amb en Porgy caminant, ben peixat i retrobant la noia a Nova York, penedida i redimida, hauria estat d'allò més pintoresc i satisfactori, la veritat. En tot cas el final és obert i deixa espai a una feble esperança de futur.
5 comentaris:
No he vist la pel·lícula, però sorprèn que fos de 1959. "Adivina quién viene a cenar esta noche" ja va ser polèmica tot i ser de 1967...
Gràcies per esmentar la meva crònica, Júlia. Recordo haver vist la pel·lícula. Només conerixia tres temes de l'òpera i em faltava biografia i formació -potser és el mateix- per donar-li el valor merescut.
És cert que s'han comès terribles injustícies amb el tema doblatge. Quan Preminger va dirigir l'estupenda adaptació de Carmen de Bizet amb una Carmen Jones interpretada per Dandridge i Belafonte, Dorothy Dandridge va ser doblada per la prestigiosa mezzo Marilyn Horne,,,També els blancs han estat castigats. Audrey Hepburn va estudiar i assajar "My fair lady" convençuda de que ella la cantaria i, quasi a última hora, se li va dir que seria doblada.
Celebro que la funció del liceu t'agradés. A veure si jo també en gaudeixo.
Salut!
Enric, és diferent, l'òpera i la novel·la ja es coneixien i a Porgy and Bess no hi ha parella interracial, els negres es queden 'a casa seva' i s'ajunten amb els seus. Aquesta pel·lícula, tot i ser amable, va resultar molt innovadora, encara ara no és freqüent al cinema americà veure parelles de diferent color.
Glòria, espero que t'agradi si hi vas, he de dir que jo no sóc molt exigent. Havia llegit això de Hepburn a la seva biografia, li van donar un disgust. I a sobre va rebre crítiques per part dels partidaris que el paper el fes Julie Andrews que representava l'obra al teatre, cosa que també li va saber greu doncs no hi tenia cap culpa.En tot cas, doblada i tot, ho va fer de meravella, però la cinta tindria una altra gràcia amb la seva veu.
Carmen Jones, un altre clàssic difícil de veure.
Publica un comentari a l'entrada