ALFREDO KRAUS, RECORDAT

 

Sóc incondicional del programa 'Imprescindibles' de RTVE. Per sort avui molts d'aquests programes es poden recuperar. El darrer, dedicat a Alfredo Kraus, l'ha fet la televisió canària.

https://www.rtve.es/rtve/20250214/imprescindibles-estrena-kraus-ultimo-romantico-vision-unica-uno-tenores-mas-importantes-mundo/16450044.shtml

El documental incideix, més enllà de la seva vàlua com a gran tenor, en la història d'amor amb la seva dona i en com el va trasbalsar la seva pèrdua, inclou imatges inèdites familiars. Hi surten amics i coneguts del cantant i els seus fills. Recordo que una de les filles es va dedicar un temps, fa molts anys, a la música pop. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Patricia_Kraus

Al documental no s'entra en polèmiques, cosa que està molt bé. El mon de l'òpera, com tants altres, compta amb rivalitats,  enveges i cops de colze, que potser avui no tenen el pes que tenien en d'altres temps. He mirat per les xarxes i he trobat algunes informacions sobre, per exemple, el fet de què Kraus va criticar els concerts massius d'òpera, com ara aquells dels 'Tres Tenors', destinats a fer calaix. I que potser per això el van bandejar durant les Olimpíades, tot i que després va cantar l'Himne Olímpic en català i castellà. 

La Victòria dels Àngels també va tenir problemes amb els qui dominaven el tema aleshores i va estar un temps sense actuar al Liceu. Moltes coses potser son brames però se sentien molts comentaris sobre el pes del 'Clan Caballé' o de Josep Carreras.

De fet, al programa que menciono no hi surt gent nostrada, tot i que molts  ja no hi son o son molt grans, Kraus va morir el 1999. A Canàries se l'ha homenatjat i un gran auditori porta el seu nom. L'òpera, avui, compta amb un públic divers i eclèctic, s'ha massificat com tantes coses, Kraus veia amb certa inquietud la tendència a la vulgarització. 

No he estat afeccionada al gènere, un buit educatiu important, i em considero analfabeta en temes musicals. El mateix Espriu admetia tenir una mancança en aquest camp. Això no vol dir que no escolti de tant en tant fragments d'òpera i sento no saber més música quan veig aquests programes que es diuen 'Això no és una cançó', distrets i educatius, fets amb grapa i que, per sort, també pots repescar en diferit. La tele darrerament dedica pocs espais a la música, del gènere que sigui. O al teatre. 

Les nostres figures no compten amb sèries o pel·lícules que ens els acostin una mica, la Caballé no sembla inspirar tant com la Callas, malgrat la seva categoria. Kraus, per cert, va protagonitzar una antiga pel·lícula, força digna per l'època, sobre Gayarre, a finals dels cinquanta del segle passat.

Per la xarxa he trobat la foto que penjo al principi d'aquest escrit, no en sé l'autoria. Kraus va ser dels primers en acostar-se a les runes del Liceu després del famós incendi, de 1994, sobre el qual es poden fer moltes especulacions ja que sembla que es veia venir. Gràcies a la remodelació es va accelerar l'ampliació i l'enderrocament de les cases de veïns properes. 

L'acompanyen Joan Sutherland i el seu marit. Expliquen que va ser el primer en oferir-se per si feia falta fer algun acte o recapte i que els qui remenaven aleshores el tema 'van passar d'ell' tot i que sí que va acabar per participar en una gala amb aquesta finalitat. Crec que el que inquietava als rivals era el seu possible protagonisme. 

Avui hi ha molta informació de tot però moltes coses quedaran sempre emboirades i van lligades a brames i suposicions, encara que hagin sortit de fonTs interessants. Kraus va ser un home amant de la seva dona, es diu que va morir de tristor després de la mort d'ella, tot i que ho somatitzés amb un càncer. Qui sap. D'altres cantats del gènere han estat més enamoradissos i l'incombustible Plácido Domingo s'ha vist embolicat en el tema dels possibles assetjaments, cosa que, en part, ell mateix va reconèixer. 

En tot cas, el programa dedicat a Kraus, de la sèrie 'Imprescindibles' és molt recomanable. Encara més perquè oblidem ràpid tothom i cal recordar de tant en tant persones com ell, un personatge molt rellevant del segle XX. Aquest article que linco és dels pocs que he trobat sobre el tema.

https://www.eldebate.com/cultura/musica/20240910/veinticinco-anos-despues-teatros-olvidan-alfredo-kraus_225962.html

PORGY AND BESS, LA PEL·LÍCULA I EL SEU TEMPS

Ahir vaig anar al Liceu a veure Porgy and Bess. La meva cultura musical és molt limitada per raons educatives. Així que no entraré en valoracions sobre l'espectacle, aquí podeu llegir una crítica ponderada i poc favorable i aquí una altra de molt més entusiasta. En tot cas, malgrat que crec que algunes veus potser no tenien la força que la història demana i que ambientar la història a Sudàfrica quan el protagonista, de grat o per força, ha d'acabar anant a Nova York rere la noia, sembli una mica estrany, vaig passar una molt bona estona, la veritat. 

Avui mateix he llegit al blog de la Glòria una entrada molt interessant sobre Porgy and Bess, el seu origen novel·lístic i la seva transformació en òpera innovadora, així com algunes de  les polèmiques que el tema, en el seu moment, va suscitar. Per a mi l'obra té un valor afegit, lligat a la pel·lícula de Preminger, del 1959 i que aquí no vam veure fins el 1968. En aquell moment la meva incultura musical era més gran que no pas ara i fins i tot ignorava que Summertime, un tema que coneixia a través dels populars discos de Ray Conniff, fos d'aquella òpera. Al cinema hi vaig anar gràcies a una amiga més coneixedora del món de la música que jo i que sempre estava amatent a les estrenes de cinema que tenien interès filharmònic. A ella li dec així mateix haver vist una versió filmada del ballet Romeu i Julieta, amb Fonteyn i Nureyev. 

Segons diuen, el temps és el millor crític. El que passa és que resulta un crític subjectiu i els nostres records relacionats amb lectures, cinema, teatre, viatges o el que sigui van molt lligats a les emocions. Encara puc evocar, malgrat els anys passat, l'emoció que em va provocar l'inici de la pel·lícula, amb aquella cançó de bressol que ha aconseguit vida pròpia. Fins i tot em vaig inventar una lletra en català per al tema, que no sé on va anar a parar. Després em  vaig comprar un disc econòmic, amb els temes principals de l'òpera. Avui l'he buscat i m'ha sobtat comprovar que en cap lloc indica els cantants autèntics, car gairebé tots els protagonistes van ser doblats, com era habitual. En general s'ha estat sempre molt injust amb aquestes veus a l'ombra dels actors i actrius de bon veure. 

Robert Mc Ferrin

Adele Addison

La pel·lícula va patir molts problemes i molta polèmica. Era una època molt calenta pel que fa al tema del racisme. Harry Belafonte va refusar el paper principal ja que trobava que Porgy era un personatge degradant, de fet molts aspectes de la història eren mal vistos per una comunitat negra en ebullició que refusava els tòpics diversos que creia reflectits en la història. Pobresa, prostitució, droga, misèria... Poitier es va veure presionat per tal d'acceptar el paper i sembla que ho va fer per por que la negativa no li comportés males relacions amb el món del cinema i potser la pèrdua del que va ser el seu primer paper dramàtic premiat, The Defiant Ones. Dorothy Dandridge també tenia reticències i, a més a més, una relació amorosa conflictiva amb Preminger.  Pearl Bailey va acceptar, després d'assegurar-se que no li fessin posar un mocador al cap estil mami Panchita. En canvi Sammy Davis júnior va anar al darrera del seu paper fins que el va aconseguir, gràcies, segons diuen, a la pressió d'allò que en deien el clan Sinatra, al qual pertanyia.

Dorothy Dandridge va morir abans la pel·lícula no s'estrenés a casa nostra. De la seva mort se'n van donar moltes versions, una caiguda, una embòlia cerebral. En el fons tot plegat va estar motivat per un excés de medicaments, no va tenir una vida fàcil ni satisfactòria malgrat la seva bellesa i els seus èxits. Va ser la primera actriu negra que es va imposar a Hollywood. Tant ella com Carroll podien haver cantat, ho feien molt bé, però sembla que la productora no va trobar les seves veus prou operístiques. Crec que tan sols Pearl Bailey i Sammy Davis canten ells mateixos. La cerca de veus per als actors no va ser fàcil, es considerava que havien de ser veus de persones negres i alguns cantants es van negar a facilitar la veu a actors convencionals quan ells mateixos havien representat l'obra en el teatre. Finalment als protagonistes els van doblar Adele Addison i Robert Mc Ferrin però els seus noms no apareixien ni tan sols en els títols de crèdits i encara ara costa de trobar informació sobre el tema.

La pel·lícula no es va projectar durant un temps al sud dels Estats Units, a causa dels problemes racials ja que les autoritats creien que podien agreujar-se amb l'estrena. La crítica va ser diversa, a favor i en contra, com sol passar. Sidney Poitier,com és ben sabut, va fer una carrera sòlida i encara es troba en actiu. Crec que és una mica, en negre, si se'm permet la broma, allò que Paul Newman va ser en blanc, un actor atractiu fins a les velleses, admirat de forma incondicional per les dames de tots colors. Durant anys, quan a casa nostra era difícil veure gent que no fos de color mediterrani de gos com fuig, una pregunta recurrent era la de si et casaries amb un negre, cosa a la qual s'acostumava a respondre: si, amb tal que fos Sidney Poitier. Potier ha estat un senyor intel·ligent, brillant, discret amb la seva vida privada, i és molt ben considerat, en general. 

Avui hi ha moltes parelles de color diferent, fins i tot pel meu barri i ningú no se'n sorprèn gens, en general, car sempre hi ha rancis repatanis. Sammy Davis junior es va casar en una ocasió, en aquells anys dels primers seixanta, amb una actriu sueca de bon veure, May Britt, qui fins i tot va deixar el cinema per ell, i en un moment en el qual als Estats Units les parelles interracials encara eren il·legals. Les revistes en van parlar força i van rebre amenaces diverses. El matrimoni va durar poquet i, segons tafaneries, va ser el xicot qui li va fer el salt amb Lola Falana. Davis va sortir molt a les revistes durant l'època Kennedy, ell i els seus amics, el mencionat clan Sinatra, van arribar a ser molt populars. Si eren ben mirats i protegits per la màfia, com es comentava, ells ho sabrien. 

En tot cas la pel·lícula és avui una cinta de culte per molts motius i en molts aspectes. Els Estats Units la va incloure el 2011 en una mena de registre honorífic de cinema, amb tota la raó. Va guanyar premis  i va tenir diferents nominacions als óscars però no va sortir del tot rodona i no va acabar de satisfer ni al director, ni als actors ni a la productora. Els anys l'han millorat, em sembla, com sol passar amb tantes coses. La visió de la pobresa del món negre, que tant va desplaure a la gent afroamericana en aquell moment, avui ja és una anècdota i, al capdavall, al món blanc també s'hi poden trobar pinxos, prostitutes i bosses de misèria i vici que el cinema ha reflectit en moltes ocasions. 

El cinema convencional americà, sobretot en aquells anys, tenia tendència a arranjar els finals dramàtics i reconvertir-los en finals feliços i fins i tot hi ha qui va proposar que Porgy, al final, caminés, que ja és gros. Per sort la proposta no va reeixir. Tot i que un final amb en Porgy caminant, ben peixat i retrobant la noia a Nova York, penedida i redimida, hauria estat d'allò més pintoresc i satisfactori, la veritat. En tot cas el final és obert i deixa espai a una feble esperança de futur.