MEDITACIONS ESTIUENQUES (1): ELS CAMINS

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir! 

Quan miro les fotografies que vaig fent m'adono que tinc tirada a retratar camins. Hi ha qui té una dèria pels grans cims, pels llacs, pels poblets pintorescos, per les platges assolellades, pels racons urbans famosos o desconeguts. Però hauré d'acceptar que l'element paisatgístic que més em motiva, per dir-ho en llenguatge pedagògic, és el camí. Un camí pot ser llarg o curt, anar a algun lloc o no, tot i que en aquest cas pot ser pel fet que ha perdut entre bardisses, a causa de l'abandonament,  la seva continuïtat. 

Quan em vaig casar eren moda els pósters clavats a la paret amb xinxetes. Al menjador en teníem un de molt bonic amb un bosc de roures a la tardor i un camí que el travessava. Amb els anys, com que no estava emmarcat ni protegit, es va fer malbé. M'agrada seguir un camí fins i tot quan no tinc cap intenció de fer-lo sencer ni d'arribar al final car l'important no és l'arribada al lloc sinó el camí en ell mateix, com experimenten els pelegrins que fan camins amb final místic. Però hi ha qui se sent molt incòmode si no pot arribar al final del camí, com vaig percebre quan anava més sovint d'excursió.

Els rius també són camins d'aigua, de fet. El riu i el camí són símbols de la vida, que neix i creix i s'acaba en el mar dels misteris o a en algun remot lloc que no sempre respon a les nostres expectatives. Dels dos únics llibres de poemes que he pogut publicar el primer es diu Indrets i camins. També m'adono, quan hi reflexiono, que sovint evoco la boira i les ombres en tot el que escric. La boira al camí és un element simbòlic, amaga la realitat i ens immergeix en la ignorància absoluta sobre el nostre entorn i els perills que ens encerclen.

El meu admirat Sagarra va escriure un poema magnífic sobre el camí, de fet és un fragment del Poema de Nadal. En ell contraposa els camins que van a Roma i que no van a Betlem. Massa gent cau en la temptació de seguir el camí cap a Roma, cap a la Roma de la fatxenderia i el poder. De fet, i pensant en diferents coses que estic llegint aquests dies sobre polítics, però també sobre d'altres sectors professionals, hi ha qui a l'inici del seu camí cerca de bona fe el camí cap a Betlem però en algun punt es desvia cap a Roma, no sé si m'explico. 

No em considero creient però els referents catòlics són inevitables en el meu imaginari i en la meva cultureta. Potser al final del camí no hi ha ni Betlem ni Roma ni Sant Jaume de Galícia ni res més que la boira infinita. Però  ben segur que en molts casos, si no ens hem ensopegat amb llops afamats ni amb barrancs impracticables, el nostre camí haurà estat agradable i poètic, ni que fos de forma temporal i breu. 

Un camí! 

Quina cosa més curta de dir! 
Quina cosa més llarga de seguir! 
Quin so vulgar i estrany! 
Un camí!... 
Quina sentida de pena i patir, 
quina promesa de calma i de guany! 
Un camí!... 
Els camins són l’angúnia primera 
del rústec cor llunyà, 
que ni ell sabia el que era 
o per saber es posava a caminar... 
Camins, serps d’encantària, 
que feu amable el feix 
del qui es vol lliurar d’ell mateix, 
de la pròpia tristesa solitària, 
i vol cercar un altre somriure, 
una altra sang o un altre crit, 
i fins un altre món més ennegrit 
per poder viure! 
Si et volta la brossa inclement, 
si branca i punxa t’estalonen, 
si l’aglevat i el pensament 
no saps on donen, 
poc trobaràs ni mel ni glop 
ni llum de cares vives; 
se’t tornaran les genives 
fumades com les del llop! 
Però si enmig l’espessorall 
el pit rebel deixa la fúria, 
i troba un caminet com un mirall 
fred i glaçat dins la foscúria, 
i pot seguir-lo mansament 
sense escoltar cap més musica, 
sentirà com el fum del pensament 
es va aclarint de mica en mica. 
Tu no saps el camí què significa? 
El camí significa humilitat, 
vol dir un renunciament a fi de bé, 
vol dir passar pel mateix recer 
que els altres han passat. 
Camí de la glòria, camí de la Creu, 
camí que puja i baixa i cansa, 
on ens portes, camí? La teva fi no es veu! 
Si ens han posat l'esquella mansa, 
tu limites l'audàcia del peu 
amb l'espígol novell de l'esperança!... 
Camí pelat i esqueixat, 
ple de vent dalt de la coma, 
camí de la soledat, 
tots els camins van a Roma, 
tots els camins, ja ho sabem!, 
tots els camins van a Roma, 
però no van a Betlem! 
Perquè a Roma hi ha de tot: 
hi ha misèria i punyalades, 
i la púrpura i el llot 
i les mitres consagrades! 
Perquè a Roma hi ha de tot! 
Cap a Roma pots anar 
amb plomall de capità 
i amb xiulet de bergandatge, 
amb crossa de pelegrí, 
o amb garrafa o espasí; 
tot és bo pel teu viatge! 
Pots triar-te tu el camí! 
Pots triar-te el vent que eslloma, 
l'arada, la forca, el rem! 
Tots els camins van a Roma, 
però no van a Betlem! 
A Betlem ha nascut l'Infant diví! 
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Josep Maria de Sagarra,  El Poema de Nadal, fragment.