La filmoteca dedica un cicle a Alain Tanner, director que durant un temps va ser força seguit a casa nostra. Un dels títols emblemàtics de l'època va ser aquell Jonàs que havia de fer vint-i-cinc anys l'any dos mil i que l'autor va recuperar un any abans de la fi del milenni. Jo crec que un dels elements clau d'una certa devoció casolana pel director va ser que molta gent de la meva generació tenia fills i filles petitons que també farien vint-i-cinc anys l'any dos mil. L'any setanta-cinc assenyala un punt molt alt en el nombre de naixements, en poc temps la cosa davallaria força. L'any dos mil semblava el futur misteriós i excitant i ara ja és el passat i va acabar per ser un any com els altres, amb coses bones, poques, i dolentes, moltes. Tot i que això de la percepció temporal depèn de com li va a cadascú a la fira de la vida.
Alain Tanner, ja aleshores, em resultava sempre una mica ensopit. Ser suís no deu ser fàcil o deu ser-ho massa, no ho sé. En tot cas Tanner va donar visibilitat a un cinema que semblava que ni existís i ens va mostrar situacions quotidianes emmarcades en aquesta bellesa que tant valora tot i que de vegades costi de copsar. Feia dies que no anava al cine i aquest diumenge em vaig poder escapar a la Filmoteca per veure Messidor, una història gairebé sense història, desconcertant i existencialista, que evoca d'altres títols francesos i fins i tot aquell estranger de Camus que no té cap raó per acabar amb un desconegut, i de fet, amb ell mateix, de forma absurda i que no sap ben bé què hi fa, en aquest món, com, de fet, no ho sap ningú.
La sala era plena de gom a gom. Algunes persones, m'imagino que avorrides, van abandonar la història abans de la meitat. Per a aquells que no l'hagin vist comento una mica l'argument, dues noies d'uns divuit anys que es troben per atzar fent autoestop viatgen per Suïssa sense objectiu ni raó convincent, quan se'ls acaben els diners en demanen, també per atzar s'ensopeguen amb una pistola que roben i que fa que la història comenci a inquietar i que poguem preveure un final tan tràgic com inútil. La còpia, com sol passar en alguns casos amb les pel·lícules que he vist a la filmoteca, era descoloridai esvaïda i es perdia la bellesa dels paisatges suïsos, bellesa barrejada amb vulgaritat poc tòpica però també poc crítica, més enllà de referències a la inutilitat de tot i al fet inqüestionable que en determinats moments només t'acaba movent la necessitat o la por.
Mentre Tanner va tenir durant uns anys força presència als nostres cinemes, sovint en aquells que es van dir d'art i assaig, després l'hem anat oblidant i està molt bé que la filmoteca li dediqui aquest cicle tot i que encara estaria millor que els seus títols més actuals es promocionessin de forma adient quan arriben, si arriben. Jonàs ja té gairebé quaranta anys i el nihilisme de Messidor, per ensopit i gratuït que ens pugui semblar, és avui més actual i comprensible, fins i tot, que en aquell ja llunyà mil nou-cents setanta-nou en el qual, al menys per aquests verals, encara quedaven il·lusions abrandades sobre les bondats de la democràcia acabada d'estrenar.
És habitual evocar Thelma i Louise quan s'escriu sobre Messidor però més enllà d'algunes coincidències temàtiques concretes i de què hi hagi un cert grau d'inspiració motivat per la història de Tanner, tot és molt diferent, començant per la filosofia o l'absència de filosofia de la pel·lícula suïssa i pel fet que les actrius ens són força desconegudes, cosa que contribueix a un augment de l'angoixa que ens provoca pensar en què algun dels nostres fills es pugui sentir en algun moment tan buit de contingut. Jonàs ha crescut i els seus pares ens hem fet vells i patidors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada