CONFESSIONS, PENITÈNCIES, MORTIFICACIONS

El meu germà, quan era petitó i en alguna pel·lícula d'aquelles que acostumàvem a veure cada setmana al cine del barri, generalment el Condal, moria un home gran, encara que aquell home fos el dolent més dolent de la història de ficció, es posava a plorar pel fet que l'identificava amb el nostre avi. Jo no em prenia les coses de la mateixa manera però la gent gran, els vells -avui sembla que ningú no vol ser vell però la vellesa existeix- em desvetllen certa tendressa encara que hagin estat molt poc recomanables, potser a causa de la seva indefensió, que de vegades pot ser fins i tot aparent, no diré que no, però que els apropa als infants dels quals, al menys, no en sabem l'esdevenidor. Fins i tot aquella imatge de Franco entubat em feia angúnia i em desvetllava pietat, què voleu que us digui.

En una novel·la italiana que va tenir cert èxit fa uns anys el protagonista només desitja arribar a veure la mort del seu antagonista, un home que va delatar la seva amant als nazis. Quan això s'esdevé no sent res, ell també és un vell i fins i tot aquell antic odi s'ha reconvertit en certa compassió Dic tot això perquè la contemplació de la compareixença d'ahir del senyor Pujol em va produir una profunda sensació de llàstima, la veritat. No crec que dominés la situació com s'ha escrit avui en algun lloc. Les seves dues intervencions van ser patètiques, la primera per retòrica i la segona per irritant. 

Ja sabíem que passaria això, al menys molta gent ho intuïa i fins i tot veus més sàvies que la meva opinaven que no havia d'anar a no donar explicacions. Fins i tot sabíem què diria i preguntaria cadascú i que la senyora Sánchez Camacho desbarraria a dojo. Les preguntes punyents no amagaven el pecat col·lectiu, més aviat l'evidenciaven: totes les coses que se sabien i que ningú no ha remenat a fons fins ara. És habitual que quan algú té poder, poc o molt, hi hagi molta por o covardia i que després, quan aquella persona no té ja poder o n'hi queda poc es facin estelles de l'arbre caigut. La confessió del senyor Pujol excedeix el meu poder de comprensió, no l'entenc i em sembla absurda, encara més  en aquest moment. Em recorda allò de les confessions públiques dels antics exercicis espirituals i potser alguna cosa hi ha de tot plegat. Feia falta? Potser és aquesta una pregunta que no té resposta.

En un reportatge sobre el tema Pujol que va emetre 8TV un dels personatges entrevistats feia, també, literatura personal, sobre el fet que hi ha espais urbans dedicats a Macià, a Companys, a Tarradellas, però que no n'hi haurà de dedicats a Pujol. No entraré a fons en els mèrits i demèrits dels tres presidents citats, amb tantes ombres com el senyor Pujol però amb finals que han contribuït a la seva mitificació. Tot depèn de com acabes.  Hi ha figures controvertides, moltes, i se'ls han dedicat molts espais, carrers, fins i tot esplais i escoles. 

Un d'aquests personatges és, per exemple, Eugeni d'Ors. Ara ha fet anys del seu naixement i també de la seva mort, l'any 1954, considerat aleshores una mena d'intel·lectual del règim franquista. Les biografies que es troben a la xarxa són molt divertides, cadascuna d'elles en remarca aspectes diferents, segons qui la fa i qui l'encarrega. D'Ors té escoles i instituts dedicats, que jo sàpiga ningú no ha protestat pel tema. Amb motiu del cinquanta aniversari de la seva mort el molt llegit senyor Morán va escriure un article demolidor. Morán desvetlla molts odis pero també es seguit amb atenció, té grapa escrivint el que sigui, cosa que avui no és freqüent. De vegades fa afirmacions no contrastades o relliscades evidents, com quan avui diu Irene a Lidia Falcón, però, vaja, pecatta minuta. En tot cas s'ha d'admetre que no deixa indiferent, el que passa és el que ens passa amb d'altres, que quan diuen allò que nosaltres pensem ens agraden i quan diuen el contrari, els condemnem.

Eugeni d'Ors, com és sabut, pertany a la categoria reincident de la gent que a Catalunya s'emprenya i se'n va a Madrid. Fins i tot la Xirgu va fer el mateix, tot i que avui sigui considerada una mena de catalana universal. Recordo una magnífica xerrada sobre el Teatre Español -el més important del Paral·lel però del qual, per raons òbvies del present, no s'ha volgut recuperar el nom original malgrat que al menys el cafè el conserva-  en la qual Josep Cunill, autor d'un llibre molt documentat sobre aques teatre ironitzava sobre això de l'empipament que porta la gent cap a la capital del regne on se'ls acull de forma interessada i eufòrica.

Del reportatge que comento sobre Jordi Pujol em va semblar la més coherent una senyora de Premià, on han decidit conservar monument i plaça pujolianes i que reflexionava sobre el fet que les persones tenen sempre llums i ombres. Hi ha personatges catalans, per exemple, dels quals se sap o se sospita amb força fonament que van guillar amb calerons republicans, aquest és un tema que sempre s'ha emboirat, no fos cas que prenguem mal. El senyor Benet s'empipava molt quan s'intentava entrar a fons en biografies complicades de personatges nostrats. 

Pujol no va tirar de la manta, com va amenaçar en aquell moment del tres per cent però tampoc Maragall va explicar el tema, la veritat, i de seguida es va fer enrere en la seva denúncia. D'aquelles anècdotes n'ha quedat constància filmada, altrament seria difícil assegurar la veracitat de tantes relliscades gairebé humorístiques si no fossin més aviat tristes i decebedores. Pel que fa als noms de carrers i places ja fa temps que he expressat la meva opinió de què no s'haurien de posar noms de persones als indrets. Així ens evitaríem els canvis i les transformacions i les sorpreses.

No acabo d'entendre com hi ha gent tant desenganyada amb això del senyor Pujol. Vaja, potser sí que ho entenc una mica, car som en un país de sacralitzacions i mitificacions constants i sovint aquests cultes acaben amb desenganys o bé no es vol ni sentir parlar del fet que aquell sant no mereixia la condecoració. Pujol ha estar durant molt de temps sacralitzat en excés o odiat sense límits. Fins i tot els qui l'odiaven, en el fons, l'admiraven. El poder i els diners tenen molt de ganxo. En una ocasió es parlava en el mitjà familiar d'una persona que havia fet diners amb negocis sovint poc clars i em vaig adonar que més que condemna generava admiració. 

L'espavilat triomfador amb poder i diners resulta admirable, en general. El pobre desgraciat, honrat, que no ha sortit de mediocre, es mirat de cua d'ull. Això no és d'ara, a La febre d'or surt un pobre historiador que viu de forma miserable, feliç a la seva manera però sense ni un duro. El llibre, amb les seves limitacions, és un exemple de com ens deixem seduir per la fatxenderia com ho és també l'obreta Gente bien, per no anar més enllà de la literatura de casa, a la de fora n'hi ha també un doll d'exemples. El servilisme amb el qual molta gent normaleta tracta a aquella que mana o sembla que mana és lamentable i es dóna a tots nivells, per desgràcia.

Pujol, en el fons, ha triomfat malgrat tot, ja que ha fet vessar més tintat sobre ell que qualsevol altre personatge contemporani i proper. I encara durarà força. És allò de què millor que es parli de tu, ni que sigui malament, que no pas que et condemnin a l'oblit i l'ostracisme. Molts anys en el poder sempre són perillosos, els mandats presidencials s'haurien de limitar a vuit anys, com fan els americans. Fins i tot els canvis de persona, encara que de vegades semblin generar una continuïtat, són aconsellables, al govern de la nació i en la direcció d'un vulgar centre escolar. 

Em va fer certa angúnia comprovar com quan Mas va arribar a president el senyor Pujol semblava ben bé voler sortir al mig de la fotografia. Mas semblava un tonto útil, ara ningú no ho recorda però molta gent assegurava que era una mena d'home de palla per tal de no col·locar en el tron al senyor Pujol, fill. No tan sols les monarquies són hereditàries, la veritat. El president Mas, aquell noi que feia patir al senyor Pujol, segons testimoni d'un altre crack comunicatiu, Pilar Rahola, perquè no sabia mentir amb prou convicció, ha assolit protagonisme i vida pròpia, no sabem per quant de temps, i la saga Pujol és ja el passat. O potser no, qui sap. Tot passa en aquest món i es relativitza i s'oblida o es reconverteix. En tot cas la vida és de tot, menys avorrida, sobretot en els dies que corren. I a mi, que cada vegada m'agrada més una certa rutina i un avorriment moderat, tants sotracs em neguitegen.