ENTUSIASMES, PERPLEXITATS, CONVENCIMENTS I LITERATURA

Un dels aspectes que avui pot sobtar més, considerant tot el que ha passat i ha plogut, és la fascinació que les persones titllades d'intel·lectuals han sentit pels totalitarismes de tots els signes. Mentre l'atracció per allò que en diem dictadors de dretes es condemna sense pal·liatius, la devoció pels dictadors de l'altre signe es mira amb certa complicitat. Al capdavall quan som joves molts i moltes tenim tirada a creure de bona fe que és possible un món nou i millor i que allò que fa falta és una mena de líder carismàtic que mogui les masses. Per això és tan fàcil manipular els joves i captar-los per a les causes de tota mena. M'adono que aquesta tendència es renova amb les generacions que arriben al món, potser ha de ser així, qui sap.

Les revolucions es mengen els seus fills i els lideratges i els heroïsmes no aguanten una acurada biografia. Al capdavall tothom vol sobreviure i s'adapta al que té si aconsegueix superar els naufragis i és en aquests sentit que allò més habitual a la pràctica és el que va fer Rafael de Casanova, la biografia del qual va restar durant anys força maquillada ja que els màrtirs sempre donen més rendiment polític que no pas els supervivents oportunistes. Ahir mateix a facebook vaig llegir un breu debat sobre el que van fer els francesos famosos, coneguts i saludats, durant l'ocupació alemanya. La majoria es van adaptar prou bé, filòsofs marxistes i actors de cinema inclosos. Després a alguns d'ells se'ls va castigar i a d'altres no se'ls va tenir en compte ja que van fer una reconversió cap a l'esquerra més bèstia i sense voler veure les misèries dels altres. Pel que fa al franquisme va passar si fa no fa.

Al llibre que comentava ahir sobre el boom hi ha un capítol molt interessant sobre les relacions d'aquells escriptors amb el castrisme i amb el comunisme més radical, les quals sovint van acabar com el rosari de l'aurora davant de la realitat, tot i que no és fàcil admetre els errors i els miratges en els quals hem cregut com si fossin dogma de fe. Els anys del booom van ser també els del franquisme aperturista i en aquest tema gairebé ningú de la colla va prendre partit activa en el tema, tan sols teòrica. I encara més, el mateix García Márquez marxa de Barcelona per por al que pot passar després de la mort de Franco, una cosa molt humana però que té poc a veure amb devocions revolucionàries, la veritat. Al capdavall aquella història literària va ser una història molt lligada a la burgesia il·lustrada i reconvertida en esquerranosa, de la Diagonal cap amunt.

Totes les revolucions han tingut els seus pensadors, els seus teòrics, els seus devots. També la francesa, la russa, la mexicana, la xinesa. Rússia era un mite i quan aquesta gent convençuda visitava aquell país en tornava decebut i fastiguejat però en silenciava les misèries, crueltats i mancances diverses, el mateix Cortázar sembla que va respondre a algú que li criticava la invasió de Txecoslovàquia que ja ho sabia però que no ho volia saber pel fet que no volia fer malbé els seus somnis polítics. Recordo amb certa angúnia algunes converses amb companys de feina, durant la transició, sobre les excel·lències cubanes, albaneses, russes, xineses, àdhuc recordo l'entusiasme progre amb el qual es va acollir l'arribada del sinistre Pol Pot a Cambodja. 

Avui hi ha més tirada a escriure i llegir novel·la d'això que en diem històrica que no pas història seriosa i contrastada, contrastada fins a cert punt car mai podem saber la veritat de tot el que va passar ni tan sols la veritat del que passa i tenim tendència a l'autoengany complaent. Un exemple, més enllà del tema del tricentenari, és el de la guerra civil reconvertida literàriament en quelcom molt simplista, amb poques excepcions, i amb una lluita sense matisos de bons i dolents. Amb tot això del Victus he vist fa poc un debat de la tele nostrada on lloaven el llibre fins a límits sobrenaturals, ja ningú podrà acostar-se de forma desacomplexada a una novel·la que ha estat una mena de símbol, publicada de forma oportunista de cara al tricentenari, i que encara ho serà més després de les misèries culturals destraleres dels poders hispànics. La novel·la històrica és una mica com aquelles pintures del XIX que van conformar el nostre imaginari sobre el passat, cromos de la xocolata, entranyables, però més falses que un duro sevillano, la gran majoria.

Sembla que han elaborat unes grans guies didàctiques per tal que el jovent llegeixi molt el llibre i el treballi ja que sembla que la narrativa desvetlla més empatia que no pas un llibre d'història una mica acurat. Un llibre, no cal oblidar-ho, escrit de forma original en castellà, tot i que avui aquest tema de la llengua original sembla que no es té en compte, encara menys quan tot pot publicar-se de forma simultània i traduïda. Els treballs preparats de bell antuvi sobre obres literàries que es fan llegir a les aules de forma més o menys obligatòria, abans de la maduresa, em fan força angúnia tot i que he d'admetre que fins i tot n'he elaborat i n'he utilitzat. En molts casos aquest academicisme mata l'afició lectora i el plaer de llegir pel gust de llegir.

La història es tergiversa a tort i a dret, és un instrument en les mans de tothom i per acostar-nos a una certa objectivitat cal llegir moltes fonts i voler entendre mentalitats i situacions que s'assemblen a les nostres com un ou amb una castanya. Les teories conspiratives són les més exitoses. Ara mateix sembla que han pogut saber qui va ser Jack l'Esbudellador, cosa que molta gent no admetrà del tot car era més interessant pensar que l'assassí era algú relacionat amb el poder més alt, àdhuc es va dir que algú de la família reial. Estic llegint a estones un llibre a l'entorn del Compromís de Casp que ja comentaré més endavant, aquest és un episodi de la història molt interessant i poc comentat i estudiat a casa nostra, només cal veure com el cinquè centenari aquí va passar en silenci mentre que a l'Aragó proper van fer festasses. 

El pitjor és que el nostre candidat vençut, Jaume d'Urgell, també era un bon element i no tan sols una víctima innocent dels interessos castellans, al menys no tan innocent tot i que acabés essent una víctima. Pel que sembla tan sols una dona tan espavilada com Violant de Bar va saber veure com aniria tot amb una certa antelació, enmig de tantes conspiracions, amb el Papa Luna i Sant Vicenç Ferrer pel mig. Com que s'escampa la idea que nosaltres som els millors, m'he trobat amb opinions tan estranyes com ara la sorpresa d'una coneguda davant l'evidència de certs episodis de crueltat -que cal situar en el seu context, cosa difícil- del nostre Jaume I.

Com ha comentat al seu blog en Francesc Puigcarbó, jo també tinc ganes que passi tot i que passi el que hagi de passar, els entusiasmes patriòtics em destaroten i anem massa plens de declaracions i de profecies apocalíptiques o cofoïes. Pel que significa culturalment -fins al punt d'haver aconseguit això tan estrany del Premi d'Honor- no s'ha fet llenya de les opinions matisades sobre el gran tema d'actualitat per part del cantant Raimon el qual també va incidir en el fet que els seus amics ja sabien com era i que no li agradava que vulguessin que fos com no era. No crec que hi hagi, com diuen els espanyolistes barroers, crispació al país però sí que hi ha silencies i intents de no portar les coses al camp del debat incòmode. Per això, evidentment, faria molta falta votar però també cal recordar que les sortides massives al carrer, si bé són a favor del referèndum no són tan sols això sinó que pressuposen una resposta concreta. 

La cirereta del pastís ha estat el cas Pujol, que sorgeix a finals de juliol sense que cap patum mediàtica trenqui les seves vacances per a comentar el tema als mitjans. Això sí, en arribar setembre tots els tertulians reprenen la feina i ens expliquen l'inexplicable i fan suposicions diverses i els diaris d'aquí i d'allà van tirant llenya al foc o mirant d'apaivagar les culpabilitats d'algú que era com de la família i que, per tant, ens fot que critiquin els de fora. No sé si en sabrem mai de la missa la meitat. Les notícies arriben a fregar el ridícul com ara quan es comenta que la família d'aquest senyor pagava amb diner negre les despeses de casa, sé de gent que paga i cobra en diner negre moltes coses i sovint, per exemple, a casa del mateix dentista m'han fet pagar amb diner negre l'empast si volia un cert descompte, per exemple. He escrit sovint que el perill de les corrupteles és que van de baix a dalt i no pas a l'inrevés i tothom justifica les seves. Un altra tema és la sacralització a la qual s'havia lligat el lideratge pujolista i que consti que jo vaig votar el seu partit en alguna ocasió com a mal menor i no em fa vergonya dir-ho i és que ara quan algú comenta el tema sovint afegeix una cirereta, com ara: tot i que no vaig votar-lo mai, bla, bla, bla.

No crec que la sortida de molta gent emocionada als carrers vulgui dir res. La gent surt i ha sortit al carrer per moltes coses, els entusiasmes s'encomanen, la gent hi porta les criatures sense cap mena de manies i sense pensar que de gran sovint vols fer el contrari d'allò que et van fer fer de petit, conec jovent que va a aquests actes perquè ho fa la seva colla, jo també ho havia fet per aquest motiu, i fins i tot gent no tan jove vol quedar bé amb els coneguts tot i que no acaba de veure la cosa clara i que, com el mateix Raimon, conserva una certa perplexitat i molts dubtes davant de la qüestió. Al capdavall un somni és un somni i no s'hi pot fer res i si els somnis esdevenen malsons sempre hi ha una pàgina de llibre d'història o una novel·la d'èxit que pot arranjar el tema quan calgui. Evidentment, és urgent que es pugui votar de forma lliure i secreta, car una cosa és el que la gent diu i predica de forma pública i l'altra la realitat davant de la discreció necessària per donar una opinió que no estigui lligada a condicionants, prejudicis i ganes de quedar bé amb poc gasto. Això s'ha vist, precisament, en tantes eleccions guanyades pels convergents tot i que poca gent progre admetia haver-los votat, cosa que desesperava els sectors socialistes i iniciatius. I, ai, tot això ja és història, hores d'ara. 

Per cert, avui es lloa molt el comprensiu sistema anglès que permet el referèndum a Escòcia, aquí sempre hem de buscar models foranis, la immersió al Quebec, coses així, ben allunyades de la nostra realitat concreta. Em pregunto perquè no s'esmercen els esforços de gent tan educada en contribuir a la unificació irlandesa, per cert. Vam mirar amb badoqueria durant anys i panys el nostre país veí, França, que va saber acabar de forma contundent amb tota mena de diversitat cultural sense manies i, sobretot, a partir de la mitificada revolució. Tot és relatiu i interpretable i al capdavall, com comento en ocasions quan em fan crides patriòtiques arrauxades, ningú no em va preguntar mai d'on volia ser ni em va oferir una votació per decidir si triava de forma lliure esdevenir xinesa o sueca, la veritat. De forma natural estimem les nostres petites pàtries, si s'hi pot viure, és clar, el mateix que ens passa amb la família pròpia, però no tothom té sort en aquest atzar vital que ens porta, de forma temporal, a aquest món de mones. No és cap mèrit ser d'aquí o d'allà, vaja. I si somnies en la pàtria universal, en l'actualitat, et miren molt, molt malament.