MIRAR ENRERE SENSE IRA, RESSENTIMENT NI INGENUÏTAT

 

Gràcies al meu germà he llegit aquest llibre extraordinari i interessant per diferents conceptes, Vásquez és avui l'escriptor més reconegut al seu país i un dels més importants en l'àmbit de la llengua castellana. L'autor, colombià, amb una llarga i sòlida carrera com a escriptor i traductor i amb un immens gruix intel·lectual al darrere, malgrat ser relativament jove, aquí fa ficció de la realitat i en una nota al final del llibre recupera el sentit etimològic de 'ficció', que fa referència a 'modelar'.

Com ell mateix explica, és aquest un llibre de ficció, entenent la paraula en un sentit molt ampli i polièdric, una novel·la, però tot el que explica és real. Jo tinc alguns prejudicis sobre això de fer servir la realitat per a la narrativa, sobretot perquè m'he ensopegat amb llibres que inventen i especulen massa i que sovint, i aquest és el problema, no tenen la volada literària que caldria. Per aquests prejudicis vaig canviar els noms i alguns fets en el meu darrer llibre, però m'he adonat de què tot es pot fer si es fa bé i amb respecte i responsabilitat. I amb una certa grapa a l'hora d'escriure, evidentment.

Vásquez ens explica la història de la família Cabrera, sobretot a partir de la de Sergio Cabrera, reconegut cineasta colombiá, tot i que en el llibre hi tenen molt d'espai el seu pare, la seva mare i la seva germana. La vida d'aquesta família semblaria mentida si no fos veritat i si l'autor s'hagués inventat els fets potser trobaríem que té un excés d'imaginació. Descriure la complexitat de la trajectòria d'aquesta família, al llarg dels darrers cinquanta anys d'història del mon, va molt més enllà del tema familiar. Comunistes convençuts, el seu itinerari s'inicia amb la fugida d'Espanya a causa de l Guerra Civil, continua amb l'exili i amb una anada a la Xina de Mao en la qual els dos fills adolescents s'educaran i lluitaran, mentre els pares tornen a Colombià per fer la revolucio. El retorn a Colòmbia, uns anys després, dels dos joves, els implicarà a fons en la guerrilla colombiana, i, després d'haver-se jugat la vida en aquell context, encara no superat del tot, triaran recueperar una existència més o menys convencional, d'una relativa normalitat.

Sergio Cabrera, que també ha treballat i viscut a Espanya, va venir a Barcelona el 2016, amb motiu d'una retrospectiva del seu cinema. La seva obra més coneguda aquí és La estrategia del caracol, que potser molts recordem i on hi té un paper el seu pare, home de cinema, amb qui va tenir una relació complexa, al capdavall, i que va morir molt gran, precisament durant l'estada del fill a Barcelona, una ciutat que té un cert pes en la narració. 

Per la xarxa es poden trobar entrevistes a l'autor del llibre, i als germans Cabrera, que han valorat i acceptat un llibre que explica realitats incòmodes, moltes de les quals lligades als miratges revolucionaris violents, amb la lluita armada com a improbable solució de les injustícies. L'esquerra no sempre és tan valenta, a l'hora de reconèixer les febleses i els errors o la fe cega a la qual van abocar, sobretot als joves, les ideologies revolucionàries, encara tan mitificades en molts àmbits. L'autor té la gran virtut de no jutjar, explica els fets, les circumstàncies, les motivacions, això tampoc és gaire habitual en els narradors d'idees progressistes, es fa molta mala literatura en l'intent de justificar fets i ideologies i això acaba per perjudicar les narracions.

Impressiona veure alguns dels protagonistes del llibre en el present, explicant la gestació d'aquesta novel·la, les converses amb l'autor, la generositat amb la qual li van facilitar documentacio, fotografies, la seva evolucio personal... S'ha dit de Vásquez que és el millor autor colombià després de García Márquez, tot i que la seva prosa no tingui en aquest cas absolutament res de realisme màgic, més aviat tot el contrari. 

REVOLUCIONS CONTEMPORÀNIES

L’any 2018 se n’han complert cinquanta del mitificat Maig del 68 francès. Tot i que aquest llibre es va publicar el 2012 pot ser un bon moment per llegir-lo o rellegir-lo. És el que comentarem en el darrer debat de la temporada de Tot Història. França és un país hàbil en mitificacions diverses però els fets de França havien estat precedits per moviments cívics i estudiantils als Estats Units i coincidents amb reclamacions per als drets civils per part de la població negra i de protestes a l’entorn de la guerra del Vietnam. Els països de l’est també experimentaven canvis i revoltes demanant llibertat.

El nostre món és producte, en gran part, dels canvis en els costums i en la moral que van generar aquells moviments. Al nostre país van coincidir amb el post-franquisme i la Transició i, en general, a tot el món occidental es van donar situacions semblants de protesta. Van ensopegar amb una generació majoritàriament jove, avui jubilada, però que s’ha beneficiat dels canvis diversos aconseguits, mentre que avui les coses han canviat força  i sabem que no serà possible una millora progressiva en tots els camps.

El capitalisme resistent i camaleònic va abduir els canvis i els va reconvertir, de forma evident o no tant. La incoherència, la paradoxa i la contradicció se’ns mostren a fons en aquest llibre imprescindible, amb un títol que pot semblar frívol però que no ho és gens. Aquelles revoltes no pretenien canviar el món, ni tan sols l’ordre establert, malgrat que en alguns països provoquessin espurnes de terrorisme i violència puntual.  Als Estats Units, un cas una mica diferent, els afroamericans van aconseguir millores evidents tot i que poc consolidades en alguns aspectes.

En aquelles revoltes hi predominava una èpica i una estètica determinades, afavorides pel fet de l’augment de la presència dels mitjans, amb tendència a transformar en espectacle tot el que toqui. De fet, passada l’efervescència es va votar De Gaulle i a Espanya va tornar a guanyar el Partit Popular després d’un dels darrers brots de revolta fills d’aquells dels seixanta i setanta, els del 15-M. L’autor del llibre incideix en el fet de què coses com ara els drets de la dona, de les minories, l’alliberament sexual, l’ecologia o el pacifisme, van arrelar d’alguna manera a gairebé tot el món occidental, encara que d’una forma més fràgil del que pot semblar.

Els antics revolucionaris, en general, es van integrar al sistema, fins i tot, en ocasions van formar o formen part, amb èxit, del món empresarial i capitalista que condemnaven. La majoria de gent coneix casos d’aquest estil,  a tots nivells: antics militants comunistes arrauxats, anarquistes de durada breu, lluitadors polítics instal·lats de forma còmoda en el sistema tot i que hagin mantingut un cert discurs suposadament d’esquerres. L’autor recorda que és habitual que als militants d’esquerra se’ls demani explicacions sobre com conjuminen el confort personal amb les seves idees. El cas recent del xalet de Pablo Iglesias i Inés Montero és paradigmàtic. Una invenció barcelonina, allò de la gauche divine mostrava com ser d’esquerres quedava bé, i tenia més glamour que no pas amollar discursos conservadors i rancis.

El llibre analitza el fracàs dels moviments actuals, mancats d’ideologia política seriosa  i d’un projecte polític organitzat i profund, més enllà del bonisme a la recerca de llibertat i d’un món millor. Una llibertat indefinida o mal definida. Moltes consignes suposadament revolucionàries s’acaben incorporant, fins i tot, a la publicitat televisiva. El llibre és força lúcid i crític amb el rerefons i els resultats reals de les revoltes properes. Desmitifica i posa les coses a lloc, aspecte que pot incomodar i generar un saludable debat. Caldria trobar camins menys utòpics, més efectius i més fonamentats, capaços de fer forat en un capitalisme camaleònic i oportunista que sembla capacitat per a convertir-tot tot en consum immediat. Tot requereix temps, paciència i constància, les rauxes poden generar molt d’espectacle però acaben per decebre, un cop passada la fogarada inicial.

El llibre, si fos actual, podria incloure referències al moviment independentista català i segurament que la valoració dels fets i les protestes no s’allunyaria gaire dels exemples que es mencionen. Es genera un excés de cofoisme després de les grans manifestacions, un exemple va ser la de protesta per la guerra a l’Irak, després de les concentracions multitudinàries no s’ha bastit un teixit polític que incideixi en la demanda de forma efectiva. 

Hi ha una tendència social a la mitificació d’aquests tipus de moviments i per això resulta interessant que una persona relativament jove parli clar i sense embuts sobre la necessitat generacional de rebel·lió, sobre el poder d’abducció de la cultura consumista i sobre les grans dosis de romanticisme eteri les quals, de forma reiterativa, acompanyen protestes i revoltes més aviat divertides.

És clar que existeixen visions diverses i més utòpiques sobre les revoltes més o menys pacífiques i divertides del nostre temps, com ara el llibre de Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor, que lloa l'activisme com un valor per ell mateix, més enllà dels resultats aconseguits ( o no-aconseguits). González Férriz, periodista de El Confidencial, ha publicat fa poc un altre llibre centrat en el maig del 68 francès, no l'he llegit de moment i no el puc comentar, però aquí teniu una entrevista sobre el tema.

ENTUSIASMES, PERPLEXITATS, CONVENCIMENTS I LITERATURA

Un dels aspectes que avui pot sobtar més, considerant tot el que ha passat i ha plogut, és la fascinació que les persones titllades d'intel·lectuals han sentit pels totalitarismes de tots els signes. Mentre l'atracció per allò que en diem dictadors de dretes es condemna sense pal·liatius, la devoció pels dictadors de l'altre signe es mira amb certa complicitat. Al capdavall quan som joves molts i moltes tenim tirada a creure de bona fe que és possible un món nou i millor i que allò que fa falta és una mena de líder carismàtic que mogui les masses. Per això és tan fàcil manipular els joves i captar-los per a les causes de tota mena. M'adono que aquesta tendència es renova amb les generacions que arriben al món, potser ha de ser així, qui sap.

Les revolucions es mengen els seus fills i els lideratges i els heroïsmes no aguanten una acurada biografia. Al capdavall tothom vol sobreviure i s'adapta al que té si aconsegueix superar els naufragis i és en aquests sentit que allò més habitual a la pràctica és el que va fer Rafael de Casanova, la biografia del qual va restar durant anys força maquillada ja que els màrtirs sempre donen més rendiment polític que no pas els supervivents oportunistes. Ahir mateix a facebook vaig llegir un breu debat sobre el que van fer els francesos famosos, coneguts i saludats, durant l'ocupació alemanya. La majoria es van adaptar prou bé, filòsofs marxistes i actors de cinema inclosos. Després a alguns d'ells se'ls va castigar i a d'altres no se'ls va tenir en compte ja que van fer una reconversió cap a l'esquerra més bèstia i sense voler veure les misèries dels altres. Pel que fa al franquisme va passar si fa no fa.

Al llibre que comentava ahir sobre el boom hi ha un capítol molt interessant sobre les relacions d'aquells escriptors amb el castrisme i amb el comunisme més radical, les quals sovint van acabar com el rosari de l'aurora davant de la realitat, tot i que no és fàcil admetre els errors i els miratges en els quals hem cregut com si fossin dogma de fe. Els anys del booom van ser també els del franquisme aperturista i en aquest tema gairebé ningú de la colla va prendre partit activa en el tema, tan sols teòrica. I encara més, el mateix García Márquez marxa de Barcelona per por al que pot passar després de la mort de Franco, una cosa molt humana però que té poc a veure amb devocions revolucionàries, la veritat. Al capdavall aquella història literària va ser una història molt lligada a la burgesia il·lustrada i reconvertida en esquerranosa, de la Diagonal cap amunt.

Totes les revolucions han tingut els seus pensadors, els seus teòrics, els seus devots. També la francesa, la russa, la mexicana, la xinesa. Rússia era un mite i quan aquesta gent convençuda visitava aquell país en tornava decebut i fastiguejat però en silenciava les misèries, crueltats i mancances diverses, el mateix Cortázar sembla que va respondre a algú que li criticava la invasió de Txecoslovàquia que ja ho sabia però que no ho volia saber pel fet que no volia fer malbé els seus somnis polítics. Recordo amb certa angúnia algunes converses amb companys de feina, durant la transició, sobre les excel·lències cubanes, albaneses, russes, xineses, àdhuc recordo l'entusiasme progre amb el qual es va acollir l'arribada del sinistre Pol Pot a Cambodja. 

Avui hi ha més tirada a escriure i llegir novel·la d'això que en diem històrica que no pas història seriosa i contrastada, contrastada fins a cert punt car mai podem saber la veritat de tot el que va passar ni tan sols la veritat del que passa i tenim tendència a l'autoengany complaent. Un exemple, més enllà del tema del tricentenari, és el de la guerra civil reconvertida literàriament en quelcom molt simplista, amb poques excepcions, i amb una lluita sense matisos de bons i dolents. Amb tot això del Victus he vist fa poc un debat de la tele nostrada on lloaven el llibre fins a límits sobrenaturals, ja ningú podrà acostar-se de forma desacomplexada a una novel·la que ha estat una mena de símbol, publicada de forma oportunista de cara al tricentenari, i que encara ho serà més després de les misèries culturals destraleres dels poders hispànics. La novel·la històrica és una mica com aquelles pintures del XIX que van conformar el nostre imaginari sobre el passat, cromos de la xocolata, entranyables, però més falses que un duro sevillano, la gran majoria.

Sembla que han elaborat unes grans guies didàctiques per tal que el jovent llegeixi molt el llibre i el treballi ja que sembla que la narrativa desvetlla més empatia que no pas un llibre d'història una mica acurat. Un llibre, no cal oblidar-ho, escrit de forma original en castellà, tot i que avui aquest tema de la llengua original sembla que no es té en compte, encara menys quan tot pot publicar-se de forma simultània i traduïda. Els treballs preparats de bell antuvi sobre obres literàries que es fan llegir a les aules de forma més o menys obligatòria, abans de la maduresa, em fan força angúnia tot i que he d'admetre que fins i tot n'he elaborat i n'he utilitzat. En molts casos aquest academicisme mata l'afició lectora i el plaer de llegir pel gust de llegir.

La història es tergiversa a tort i a dret, és un instrument en les mans de tothom i per acostar-nos a una certa objectivitat cal llegir moltes fonts i voler entendre mentalitats i situacions que s'assemblen a les nostres com un ou amb una castanya. Les teories conspiratives són les més exitoses. Ara mateix sembla que han pogut saber qui va ser Jack l'Esbudellador, cosa que molta gent no admetrà del tot car era més interessant pensar que l'assassí era algú relacionat amb el poder més alt, àdhuc es va dir que algú de la família reial. Estic llegint a estones un llibre a l'entorn del Compromís de Casp que ja comentaré més endavant, aquest és un episodi de la història molt interessant i poc comentat i estudiat a casa nostra, només cal veure com el cinquè centenari aquí va passar en silenci mentre que a l'Aragó proper van fer festasses. 

El pitjor és que el nostre candidat vençut, Jaume d'Urgell, també era un bon element i no tan sols una víctima innocent dels interessos castellans, al menys no tan innocent tot i que acabés essent una víctima. Pel que sembla tan sols una dona tan espavilada com Violant de Bar va saber veure com aniria tot amb una certa antelació, enmig de tantes conspiracions, amb el Papa Luna i Sant Vicenç Ferrer pel mig. Com que s'escampa la idea que nosaltres som els millors, m'he trobat amb opinions tan estranyes com ara la sorpresa d'una coneguda davant l'evidència de certs episodis de crueltat -que cal situar en el seu context, cosa difícil- del nostre Jaume I.

Com ha comentat al seu blog en Francesc Puigcarbó, jo també tinc ganes que passi tot i que passi el que hagi de passar, els entusiasmes patriòtics em destaroten i anem massa plens de declaracions i de profecies apocalíptiques o cofoïes. Pel que significa culturalment -fins al punt d'haver aconseguit això tan estrany del Premi d'Honor- no s'ha fet llenya de les opinions matisades sobre el gran tema d'actualitat per part del cantant Raimon el qual també va incidir en el fet que els seus amics ja sabien com era i que no li agradava que vulguessin que fos com no era. No crec que hi hagi, com diuen els espanyolistes barroers, crispació al país però sí que hi ha silencies i intents de no portar les coses al camp del debat incòmode. Per això, evidentment, faria molta falta votar però també cal recordar que les sortides massives al carrer, si bé són a favor del referèndum no són tan sols això sinó que pressuposen una resposta concreta. 

La cirereta del pastís ha estat el cas Pujol, que sorgeix a finals de juliol sense que cap patum mediàtica trenqui les seves vacances per a comentar el tema als mitjans. Això sí, en arribar setembre tots els tertulians reprenen la feina i ens expliquen l'inexplicable i fan suposicions diverses i els diaris d'aquí i d'allà van tirant llenya al foc o mirant d'apaivagar les culpabilitats d'algú que era com de la família i que, per tant, ens fot que critiquin els de fora. No sé si en sabrem mai de la missa la meitat. Les notícies arriben a fregar el ridícul com ara quan es comenta que la família d'aquest senyor pagava amb diner negre les despeses de casa, sé de gent que paga i cobra en diner negre moltes coses i sovint, per exemple, a casa del mateix dentista m'han fet pagar amb diner negre l'empast si volia un cert descompte, per exemple. He escrit sovint que el perill de les corrupteles és que van de baix a dalt i no pas a l'inrevés i tothom justifica les seves. Un altra tema és la sacralització a la qual s'havia lligat el lideratge pujolista i que consti que jo vaig votar el seu partit en alguna ocasió com a mal menor i no em fa vergonya dir-ho i és que ara quan algú comenta el tema sovint afegeix una cirereta, com ara: tot i que no vaig votar-lo mai, bla, bla, bla.

No crec que la sortida de molta gent emocionada als carrers vulgui dir res. La gent surt i ha sortit al carrer per moltes coses, els entusiasmes s'encomanen, la gent hi porta les criatures sense cap mena de manies i sense pensar que de gran sovint vols fer el contrari d'allò que et van fer fer de petit, conec jovent que va a aquests actes perquè ho fa la seva colla, jo també ho havia fet per aquest motiu, i fins i tot gent no tan jove vol quedar bé amb els coneguts tot i que no acaba de veure la cosa clara i que, com el mateix Raimon, conserva una certa perplexitat i molts dubtes davant de la qüestió. Al capdavall un somni és un somni i no s'hi pot fer res i si els somnis esdevenen malsons sempre hi ha una pàgina de llibre d'història o una novel·la d'èxit que pot arranjar el tema quan calgui. Evidentment, és urgent que es pugui votar de forma lliure i secreta, car una cosa és el que la gent diu i predica de forma pública i l'altra la realitat davant de la discreció necessària per donar una opinió que no estigui lligada a condicionants, prejudicis i ganes de quedar bé amb poc gasto. Això s'ha vist, precisament, en tantes eleccions guanyades pels convergents tot i que poca gent progre admetia haver-los votat, cosa que desesperava els sectors socialistes i iniciatius. I, ai, tot això ja és història, hores d'ara. 

Per cert, avui es lloa molt el comprensiu sistema anglès que permet el referèndum a Escòcia, aquí sempre hem de buscar models foranis, la immersió al Quebec, coses així, ben allunyades de la nostra realitat concreta. Em pregunto perquè no s'esmercen els esforços de gent tan educada en contribuir a la unificació irlandesa, per cert. Vam mirar amb badoqueria durant anys i panys el nostre país veí, França, que va saber acabar de forma contundent amb tota mena de diversitat cultural sense manies i, sobretot, a partir de la mitificada revolució. Tot és relatiu i interpretable i al capdavall, com comento en ocasions quan em fan crides patriòtiques arrauxades, ningú no em va preguntar mai d'on volia ser ni em va oferir una votació per decidir si triava de forma lliure esdevenir xinesa o sueca, la veritat. De forma natural estimem les nostres petites pàtries, si s'hi pot viure, és clar, el mateix que ens passa amb la família pròpia, però no tothom té sort en aquest atzar vital que ens porta, de forma temporal, a aquest món de mones. No és cap mèrit ser d'aquí o d'allà, vaja. I si somnies en la pàtria universal, en l'actualitat, et miren molt, molt malament.