LA LOTERIA, LES LLUMETES I D'ALTRES TRADICIONS NADALENQUES

La publicitat de la loteria ja no em fa ni fu ni fa des que van despatxar aquell senyor calb tan atractiu. Enguany, a més, tenim una publicitat amb trampa que ens ofereix històries suposadament solidàries, molt ben filmades i molt ben interpretades, això sí, destinades a fer-nos vessar fins i tot alguna llagrimeta. Al menys, penso jo, hauran donat feina a actors gairebé anònims en lloc dels ridículs famosos de l'any passat, que devien cobrar una pasta.

La meva recordada i admirada Maria Rúbies, que vaig tenir la sort d'ensopegar-me a la Normal de Sants, sense que cap evocació biogràfica reculli el seu pas per aquella Escola, així com tampoc els seus problemes gruixuts amb el partit, explicava que si la gent sabés matemàtiques no jugaria a res de tot això, considerant les poques probabilitats de què et toqui alguna cosa. Per criticar el rasca-rasca català i d'altres aspectes més seriosos de CIU la van condemnar a l'ostracisme ja que als partits no els agraden gens els dissidents intel·ligents. Ni als partits ni a gairebé ningú.

D'històries sobre loteria en conec de més aviat tràgiques que no pas solidàries. En un petit poblet català, fa molts anys, va tocar la grossa i segons em van explicar testimonis d'aquells fets, tothom va quedar renyit, més o menys. Un repugnant infanticidi que es va cometre a Granollers va tenir el seu detonant en el tema de la loteria. El meu avi no es parlava amb algú de la feina per temes de loteria, per no haver-li venut participacions d'algun número que devia tocar, una cosa així. També hi ha hagut qui ha guillat amb la loteria d'alguna associació modesta i no l'han vist més.

Em temo que encara que la gent sabés més matemàtiques continuaria caient en aquests paranys ludòpates modestos. De fet, com et comenten sovint, a algú li toca. En canvi, de la mort no s'escapa ningú, com vaig escoltar en una ocasió ironitzar al gran Pere Calders: si veiessis que se n'escapa ni que fos un... A Catalunya s'han inventat una nova loteria nostrada, per tal que tot quedi a casa, personalitzada en una horrible ninota que deu haver dissenyat el pitjor enemic de l'invent. Quan als polítics els fan fer segons quins paperots em fan fins i tot pena, la veritat.

A casa em deien allò de la mejor lotería son el trabajo y la economía. Però com que avui no hi ha feina tampoc no es pot economitzar, és clar. Fa poc, a la tele, fent volar coloms sobre la disiminució de l'atur en època estacional va sortir una colla de gent de sexes i edats diferents, fent paquetes i posant llacets a regals nadalencs. Estaven fins i tot contents com si els hagués tocat la loteria pel fet de tenir un contracte que els pot durar, a tot estirar, dos mesos. A això hem arribat i no sé si els sindicats existeixen o és que no tenen res a pelar en aquest tipus de coses. 

Ahir, amb una gran parafernàlia, es van encendre les llumetes de Nadal, que cada any s'encenen més aviat i d'aquí un temps potser ja les deixaran tot l'any, el mateix que tot l'any acabaran per estar oberts, dia i nit, tots els comerços de moda i bestieses. Les del meu districte les encenien des del Poble-sec per primera vegada i aquestes coses motiven el personal. El motiu de l'encesa prematura era il·luminar un d'aquests invents consumistes, la nit de les botigues o shopping night, ja que en anglès tot queda més beautiful. Suposo que hi devia anar molta gent, a comprar o a badar al Passeig de Gràcia, gairebé tanta com al comiat sevillà d'aquesta dama multimilionària i latifundista d'upa, perquè tenim un component masoquista populista i estrany en el nostre inconscient col·lectiu. 

Hi ha gent que compra loteria per si un cas toca i li toca al veí. No sé què ens fa més ràbia, que no ens toqui o que li toqui al veí. En un d'aquests anuncis crepusculars es veu un pobre home que no ha comprat loteria del bar del barri i resulta que toca i tothom fa aquella gresca xarona de cada any però l'amo del bar, que és un sant, n'hi ha guardat vint euros de forma generosa. Hi ha qui et diu que si et toquen molts diners et pot canviar la vida, però és que jo no vull que me la canviïn gaire i em conformaré si no em toquen la pagueta de jubilada i puc continuar compartint-la -una paraula molt del gust de l'educació papanates dels nostres temps- amb les persones conegudes i estimades. 

La veritat és que alguna cosa compro, de forma inevitable, loteria d'aquesta d'associacions diverses que ajuda a fer una mica de calaix tot i que el sistema s'hauria de qüestionar. Moltes coses del Nadal són absurdes inclosa la reconversió del Tió normal i vegetal en el Cagatió, un ninot més horrible que la Grossa, amb barretina i tot. Fins i tot faria shopping night si el pogués fer pels paisatges urbans d'altres temps, quan pel centre de Barcelona hi havia botigues antigues, llibreries assortides, la vella Canuda i l'estamperia del Pi, per exemple, i no havies de pagar per entrar a resar i no és pas que jo resi gaire però sovint entrava a l'església del Pi o a la Catedral quan m'abellia, ni que fos a seure una estoneta o a contemplar els retaules dels altarets. 

Aquest primer quart de segle em sembla força surrealista, tot i que sé prou bé que hi ha hagut temps molt pitjors, però em conformo en conservar, -mentre duri, tot és efímer-, una salut més o menys sostenible. I ja no vull ni parlar de quan al Portal de l'Àngel hi havia el cinema, i la llibreria Porter, i la noucentista botiga de pintes i raspalls o de quan Can Jorba era Can Jorba. Tot canvia, sí, però no sempre millora. Passejar per segons on de Barcelona és plorar, o gairebé. O riure, fins i tot, si t'ho prens tot amb una certa distància irònica. M'ha vingut al cap un article de fa anys, quan en un Nadal també amb molta faramalla i molt d'atur van sorgir com a bolets les primeres botiguetes de tot a cent encara, aleshores, menades per autòctons. Com deia un director d'escola que vaig tenir a Sant Feliu, de vegades em sembla que tot és com una pel·lícula que ja he vist. Bé, més aviat com un remake a l'americana.