SANTA LLÚCIA, LLUM I FOSCOR

Avui és Santa Llúcia, durant anys vaig escoltar molt sovint l'expressió que Santa Llúcia et conservi la vista. Santa Llúcia ha estat una santa de grans devocions, encara avui el claustre de la Catedral de Barcelona s'omplirà de llumetes, d'aquestes llumetes asèptiques i sense fum que han substituït els pobres ciris d'altres temps, condemnats a l'ostracisme. La professió de modista era una de les poques a les quals les dones podien accedir amb facilitat fins i tot establir-se pel seu compte amb poca infraestructura. Es cosia molt a casa. 

Les portades dels diaris de la meva infantesa l'endemà de Santa Llúcia acostumaven a omplir-se de fotografies plenes de noies boniques i rialleres que festejaven la patrona i de xicots arrauxats, car els estudiants també feien festa aquest dia ja que l'estudi perjudica la visió. De vegades miro aquelles fotografies, per internet, i penso on deuen ser totes aquelles noies tan maques, de l'edat  de la meva mare. Era una època en la qual es volia donar una imatge de alegre pau santificada, les desgràcies era a l'estranger, ep, aquí es vivia en una mena de boira patriòtica que amagava les vergonyes. La barreja de modistes humils i estudiants privilegiats feia que tal dia com avui fos una mena de festeta interclassista. L'endemà, però, les unes ja havien tornat a l'obrador o al taller, a pencar, i els estudiants a les seves aules, aleshores minoritàries i elitistes.

En d'altres temps les seus dels oficis femenins, de vegades,  tenien fama de tapadora. A Vida privada hi ha un d'aquests amagatalls situat en una botiga de modes en el qual es fan tractes pecaminosos. Una meva cosina va voler venir a fer de perruquera a Barcelona i al poble se'n va sentir de tots colors. De perruquera, i a Barcelona!!! Les pobres costureres havien d'anar amb compte, en un vell llibre de poemes amb rerefons moral que tenia una tieta-àvia meva n'hi havia un que començava així: en su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud.

L'estudiant calavera, un adjectiu castellà també usat en català i que qualificava de forma pejorativa però simpàtica els homes amics de gresques diverses i de gastar massa, acabava per ser jutge i el fill il·legítim de la costurera, un delinqüent que el pare acabava per condemnar a la presó i no sé si a la pena capital, sense arribar a saber que era sang de la seva sang. Una cosa com ara a la Resurrecció tolstoiana però sense final amb redempció, vaja. 

La feina de costurera ha estat gairebé sempre dura i mal pagada, una altra cosa eren els sastres i les sastresses, una categoria especialitzada de la professió.  O allò que en deien els modistos, la gent del món de la moda de categoria, sovint homes, per cert, com passa amb perruquers i cuiners i de tot. La feina de modista es podia fer a casa i moltes dones tenien el seu raconet amb la màquina de cosir, fils i agulles de cap petit i de cap gros i de coloraines, el guix de marcar patrons, les tisores, la cinta mètrica i els retallets per terra. Quan jo era petita hi havia poca confecció a la venda i sovint et feies vestits a casa d'alguna modista del barri, cosa que comportava haver-te d'anar a emprovar. 

He de dir que a mi em semblava aquella una feina màgica i privilegiada, una cosa que es podia fer a la llar, tot escoltant la ràdio i les seves novel·les, i amb aquells retallets màgics de coloraines amb els quals es podien fer vestidets per a les nines i que s'anaven apilant per tot arreu. La feina de modista l'han fet gairebé sempre dones de classe modesta, de la mateixa manera que els homes han fet de paleta. Una modista del meu barri es deia senyora Lola i era simpatiquíssima, el marit era sorrut, gelòs i amb un caràcter molt difícil, quan es va quedar vídua va revifar i sortia molt, la gent benpensant la bescantava, per desgràcia ja era gran i l'alegria de la llibertat no li va durar molts anys. 

Quan tot es va començar a industrialitzar l'ofici de modista va ser pitjor, es trobava ja aleshores mà d'obra barata i algunes dones espavilades van muntar tallerets on donaven feina a d'altres dones que estaven en pitjor situació, he coneguts casos de veritable explotació per part d'aquestes petites empresàries espontànies sense escrúpols. Se suposa que els de dalt s'aprofiten dels de baix però quan els de baix poden aprofitar-se dels qui encara estan més per sota d'ells, deunidó. Ja diuen que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir. O cosir per qui va cosir. Avui sembla que hi ha una certa revifalla pel que fa la reivindicació de coses com ara les puntes al coixí, el ganxet, les agulles de fer mitja o la costura recreativa. És curiós però malgrat tota l'educació mixta i les proclames igualitàries, fins i tot el vessant recreatiu d'aquestes activitats és encara cosa de dones, amb poquíssimes excepcions.

Per Santa Llúcia, en d'altres temps, començaven les fires de Nadal. Ara tot s'ha avançat i al ritme actual crec que els guarniments nadalencs ja quedaran fixos tot l'any i començarem a fer els pessebres per la Mare de Déu d'agost. Santa Llúcia té una història terrible i macabra, com tants sants. A casa hi havia un llibre antic en castellà, Leyendas y tradiciones, on venia explicat el seu martiri amb pèls i senyals. Es veu que la noia era molt bonica, amb uns ulls verds que feien tronar i ploure i un jove pagà s'hi volia casar però ella havia ofert la seva virginitat a Déu i no volia casar-se.  

El noi la va denunciar per cristiana i aleshores ella li va preguntar què li agradava més d'ella. Els teus ulls, va respondre el prentendent. I ella aleshores es va treure els ulls i els va posar en un plat, tothom va quedar horroritzat però a la santa li van sortir dos ulls nous, de color blau cel. El miracle li va servir de poc perquè van acabar amb la seva exemplar i virginal vida sense manies. Hem crescut amb aquestes històries i ens semblaven normaletes però si vinguéssim d'un planeta llunyà i ens les expliqués algú altre pensaríem que hem aterrat al territori dels salvatges guillats i sàdics, la veritat.

La vista és un bé molt preuat i no és estrany que la santa dels ulls en un plat hagi tingut tant d'èxit al llarg dels segles. Als qui tenim la sort de poder veure formes i colors perdre la vista ens sembla una gran desgràcia però el cert és que molts cecs han fet una vida normal i feliç, tot és relatiu. Una parenta meva molt gran s'estava quedant cega i va preguntar a un capellà què podia fer i ell li va dir que donar gràcies a Déu per tots els anys en els quals havia pogut veure. Pot semblar un consell molt convencional i carca però potser era força pràctic, donades les circumstàncies. 

Santa Llúcia té molt a veure amb la llum, i amb el Nadal, i amb un munt de coses que ja ens han arribat de temps ancestrals i mítics. Els poetes nostrats li han dedicat poemes, com ara aquells tan coneguts de Sagarra o Maragall. El de Sagarra l'ha cantat molta gent però la versió més famosa va ser la d'Emili Vendrell, un personatge que tenim oblidat de forma injusta i del qual fins i tot costa trobar gravacions actuals. 

Som un país estrany, tradicional i amnèsic, carca i avantguardisme, xaró i de disseny. Aquesta barreja incoherent ens ha fet més mal que bé, potser ens perd l'estètica, com deia aquell senyor castellà amb barba, però l'estètica nostrada també inclou coses horribles, com els caganers. I ho escric en plural perquè una cosa és el caganer del pessebre, aquest Manelic amagat, gairebé sempre amb una cigarreta a la boca -avui es podria pensar que s'ha amagat més aviat per fumar que no pas per defecar- i l'altra la proliferació grollera de caganers i caganeres, una vulgarització del personatge que no ha perdonat ni a la Moreneta.

Llúcia no és un nom molt habitual enguany però sembla que revifa. La versió castellana, Lucía, també és un nom molt bonic, va aconseguir rebrotar gràcies al fet que Serrat va dedicar-li una cançó. Santa Llúcia ha tornat, però passarà, com tot a la vida. Per Santa Llúcia un pas de puça i encara s'escurça, deien, els grans, fent una referència poc científica a la durada de la llum natural. Durant uns anys va ser famosos els llibres d'una escriptora que va arribar a ser molt popular, Llucieta Canyà,  L'etern femení i L'etern masculí. Canyà va escriure coses millors que aquells best séllers nostrats, poemes i teatre, per exemple, però així van les coses en el món de la literatura i de les vendes literàries. Recordo haver-la escoltat per la ràdio, quan era petita, per cert.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista que per escriure a l'ordinador i fer el tafaner a les xarxes socials també cal veure les coses amb nitidesa.

Perquè avui és Santa Llúcia  

dia del any gloriós, 

pels volts de la Plaça Nova 

rondava amb la meva amor. 

 Anem tots dos a la fira, 

amiga anem-hi de jorn, 

que una mica de muntanya 

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats da molça

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera 

i una ovella i un pastor. 

Ho posarem a migdia 

dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula 

ens ho mirarem tots dos 

que una mica de muntanya 

ens faci'l menjar més dolç. 

Perquè avui es Santa Llúcia 

dia del any gloriós

tals paraules m'acudien 

quan he vist la meva amor.

Josep Maria de Sagarra, musicat per Eduard Toldrà

Vos que veniu pel desembre

portant els ulls en un plat,

Santa Llúcia, conserveu-nos

la vista i la claretat.

Son tan bells els ulls al front

quan hi brilla la mirada,

fa tan bo de veure'l món

per l'ànima enamorada

de clarors de tota mena

i el moure-s de tot quant viu;

que cada hivern que veniu

gloriosament serena,

prò portant misteriosa

els ulls al damunt d'un plat

(com si en la nit tenebrosa

altre llum vos fos donat),

nosaltres esfereïts

de tota mena de nits

i seguint arrèu, arrèu

tota estela lluminosa,

us cridem am forta veu

y amb el pit tot agitat:

«Santa Llúcia gloriosa!

La vista i la claretat!»

Joan Maragall