ÉMILE ZOLA, LA SEVA ÈPOCA, ELS SEUS PERSONATGES I ELS SEUS AMORS

Per diversos motius aquests dies em ve Zola al cap. El motiu més evident és pel fet que vaig llegir fa poc La bèstia humana, en la magnífica traducció que n'ha fet L'Avenç i amb el suport d'una versió original francesa que vaig trobar en una web literària del Quebec. També vaig participar en la tertúlia de l'editorial Meteora sobre el llibre, tertúlia que a més a més, per a gaudi de lectors i lectores, s'ha traslladat en aquesta nova etapa a la també nova seu de l'enyorada llibreria Documenta. Enyorada, encara que ressuscitada, pel fet que no puc passar pel carrer Cardenal Casañas sense plorar, metafòricament i literàriament parlant, és clar.

No sóc devota incondicional de Zola. Com molts autors prolífics té de tot. No vull fer comparacions però sempre he de defensar els tòpics sobre l'excés escriptor de Pedrolo i la seva suposada mediocre qualitat literària. A Pedrolo, com a Zola, poca gent l'ha llegit sencer. Però potser a l'inrevés del francès, Pedrolo ha estat més famós per algunes mediocritats que per novel·les de més gruix. En el cas de Zola el seu gran mèrit va ser inventar el naturalisme. En el de Pedrolo, gosar introduir o reintroduir, en la llengua catalana, tots els gèneres oblidats o menystinguts aleshores. Però Catalunya no és França, és clar. 

Aquí més que no pas sacralitzar els nostres sovint els oblidem, els amaguem o els critiquem sense manies. Més que sumar, cosa que fan molt bé els francesos, hi ha una tendència a restar. El valor literari o artístic és tan relatiu i  variable que no hi entraré. Vull recordar que durant un temps Pedrolo va ser, a més a més, gairebé l'únic independentista confés que escrivia al diari, a l'Avui d'abans, que també recordo amb enyorament.

Zola s'ha fet famós així mateix per motius extraliteraris, el seu compromís amb el cas Dreyfuss, que no va ser fàcil ni immediat i que li va comportar molts problemes. Hi ha qui diu que també li va comportar la mort, en un malaurat accident domèstic, però això no ha estat provat del tot i cal dir que aquell tipus d'accidents eren freqüents amb les xemeneies, per desgràcia. I encara, a l'hivern, ens trobem amb algun mort a causa de problemes d'aquest tipus. Però vaja, Zola s'havia fet prou enemics i pel país corrien prou fanàtics com perquè no es bandegi la possibilitat d'un crim.

De Zola tinc dos  records personals infantils. Quan jo era petita no devia ser fàcil trobar cap llibre d'aquest autor, censurat per raons òbvies donades les circumstàncies i crec que durant anys amb molts llibres en aquell Índex catòlic de negra memòria. El meu avi, de jove, devia haver estat lector de llibres agosarats i recordo que en el fons d'un mundo familiar, molt atrotinats, hi havia, entre d'altres El judío errante, d'Eugène Sue, un autor que va tenir molta influència en el seu temps, Memorias de un revolucionario, de Kropotkin i L'assommoir, de Zola. Sue també era un dels indexats, per cert. 

El llibre de Zola tenia uns gravats d'aquells antics, que feien esgarrifar. En aquest llibre de Zola on s'explica la vida juvenil de la mare del protagonista de La bèstia humana hi surt el cas d'una pobra nena maltractada de forma sàdica i constant pel pare, alcohòlic i que ja s'havia carregat la dona a pallisses, fins a provocar-li la mort, la pobra Eulalie Bijart, de vuit anys. Les làmines amb aquell pare boig em feien molta por però no podia deixar de mirar-les ni de llegir-ne alguns fragments, per més que m'inquietessin d'allò més. El morbo infantil existeix, és clar, per això ens agradaven tant les contalles sobre martiris de sants, en aquells anys. En alguns dels llibres de Zola els innocents de bon cor són les víctimes que fan més angúnia. 

Als estius anàvem uns dies, pocs, a visitar un meu oncle capellà, a Girona. Jo m'avorria d'allò més en aquella rectoria i llegia tot el que trobava. Hi havia molts llibrets d'aquests que en podríem dir morals. Em vaig ensopegar amb una narració en la qual una noia benestant, malalta, suposo que de tuberculosi, moria i aleshores veien que en morir estava llegint un text de Zola, d'allò més desagradable. La narració, és clar, condemnava l'autor i es planyia d'aquella mort fent una lectura tan horrible. És allò de què cap geperut es veu el gep car hi havia molts llibres catòlics, devocionaris i la resta, que explicaven terribles tortures infernals i coses molt més rares i bèsties que no pas les de l'autor francès.

Zola també em ve al cap aquests dies perquè va ser la víctima d'un estat amb un fort antisemitisme, molt més fort fins i tot que el que es podia copsar als paisos alemanys aleshores. Octave Mirbeau, que va ser amic de Zola a qui fins i tot va ajudar econòmicament, pagant la multa a la qual el van condemnar amb motiu del tema Dreyfuss, va descriure en el seu Diari d'una cambrera un nazi avant la lettre, amb tots els ets i uts. Malauradament poca gent coneix l'original d'aquest llibre, Buñuel en va fer una versió absolutament lliure i actualitzada que hi té poc a veure, tot i que és una excel·lent pel·lícula.

Zola va viure de forma molt precària fins que va començar a guanyar diners amb els llibres. La seva primera dona, Alexandrine, també amb un passat trist i amb una filla il·legítima que va haver d'abandonar perquè no la podia mantenir, el va ajudar molt i li va donar suport en aquells anys. Després va buscar la filleta, junt amb el marit, però la nena havia mort de petita. Zola, ja de jovenet, s'havia enamorat d'una prostituta joveneta a qui havia volgut redimir, sovint això de la pecadora redimida era una fantasia masculina recurrent, el cas és que no se'n va sortir.

Més endavant, a punt de fer els cinquanta, l'escriptor va sentir una passió tardana per una criadeta i cosidora, una noia de vint-i-un anys que la seva dona apreciava força. Li va parar casa i la noia li va donar dos fills, amb Alexandrine no n'havia tingut. La dona se'n va acabar assabentant i Zola, que sempre havia volgut ser honest, va haver de menar una doble vida. L'enamorament va fer que rejovenís, es va aprimar i va millorar la musculatura amb llargues curses en bicicleta, per tal d'estar en forma. Al  capdavall la dona, en morir ell, va voler que les criatures portessin el cognom Zola i les va estimar força, encara més quan ella no tenia fills. 

En algunes biografies  remarquen, amb mala intenció, que la primera dona de Zola era més gran que ell, però tan sols li duia un any d'avantatge. I en tot cas, això no hauria de tenir cap importància. A les fotografies de l'època, pel meu gust, fa més goig l'Alexandrine que el seu marit i aquestes tendències eròtico-tardanes dels senyors famosos, rics i amb prestigi, per les jovenetes, és un clàssic. Per a les noies pobres d'aquell temps, a més a més,  comptar amb allò que se'n deia un senyor era gairebé una sortida professional, si es tenia sort. Quan jo era petita a la meva escala, que era una mena de mostra humana diversificada, un petit món, hi havia un cas d'aquests, per cert. 

Alexandrine va sobreviure a l'accident on va morir Zola i també va sobreviure a l'amant, Jeanne Rozerot, que va morir relativament jove. La generositat de la dama té molt de mèrit ja que aquella societat, encara que fos a França, mostrava encara moltes manies i prejudicis amb el tema dels adulteris i les amants i els fills il·legítims. 

Zola angunieja pel fet que en la majoria dels seus llibres, amb poques excepcions, hi ha molt poc espai per a l'esperança, i un grapat insignificant de  bones persones, gairebé ningú no s'escapa d'un determinisme causat per tares familiars, per vicis com ara l'alcoholisme. Jacques Lantier, el protagonista de La bèstia humana és un dels fills de Gervaise, la protagonista de L'assommoir, i les seves tendències criminals són causades per aquesta herència. A La bèstia humana hi ha una acumulació una mica excessiva de fets violents, cosa que ja es va criticar en l'època de l'autor, fins i tot per part dels seus seguidors d'aleshores. 

Malgrat això avui és una de les seves novel·les més populars, s'ha portat al cinema en diverses ocasions, sempre actualitzant el context i fent variacions a l'argument. La versió de 1938 la va interpretar Jean Gabin, amb Simone Simon, una gran actriu qui, no sé ben bé per què, em recorda la Marion Cotillard la qual  crec que seria avui una Severine perfecta, amb aquesta barreja d'encant i cara de patir, no exempta d'ambigüitat i desvetllant l'afany protector que desvetlla la protagonista del llibre. La versió de Fritz Lang, amb Glenn Ford i la gran Gloria Grahame, a més d'un pes pesat com Broderick Crawford, també estava molt bé. A la versió francesa de 1938 el director, Renoir, es va guardar per a ell el paper de Cabuche, l'innocent de bon cor, víctima de tothom. Tot i que en els llibres de Zola fins i tot els botxins són, al capdavall, unes altres víctimes de la situació. Però, és clar, uns són més víctimes que no pas uns altres.

Sobre la vida de Zola no s'ha fet gran cosa però existeix una pel·lícula molt interessant, centrada en l'afer Dreyfuss, amb Paul Muni de protagonista. Zola va ser també, com molta gent de la seva època, un gran aficionat a la fotografia, va retratar tothom, sobretot la seva jove amant i els seus fills, moltes vegades. Però també escenes diverses de la vida de l'època. 

Sobre el Segon Imperi i les seves misèries s'ha escrit molt però no s'hauria d'oblidar que l'ascens de Napoleó III va venir motivat per la nostàlgia de les glòries del seu parent qui havia portat Europa al desastre, per cert, però que gaudeix d'una mitologia patriòtica notable. La bèstia humana acaba amb un tren sense conductors, ja que aquests s'han mort mútuament en una baralla,  que porta soldats a una guerra a la qual Napoleó III es va veure gairebé obligat a entrar a causa de la pressió popular,  precisament. Una guerra que seria un precedent dels grans banys de sang posteriors. Ve a dir que al capdavall les tragèdies individuals són poca cosa al costat de les col·lectives o que són pràcticament el mateix.

El segle XIX encara és molt poc conegut però em desvetlla un gran interès, els meus avis van néixer quan es trobava a les acaballes i l'arribada del XX va produir molta esperança i una gran expectació, tot i que ara ja sabem com va acabar la cosa. Molts fets encara són poc coneguts i mal explicats. La fotografia incipient ens mostra imatges reals dels seus protagonistes, a partir del tercer quart del segle. Pel que fa a Zola, avui una figura sacralitzada, aquests dies m'ha sobtat el nombre ingent d'informació que he trobat per la xarxa sobre ell, la seva família, els seus cercles d'amistats, els seus llibres i els personatges dels seus llibres. Hi ha més pel·lícules inspirades en la seva obra literària, ja se'n van fer de mudes, als inicis del cinema. 

Per cert, l'única versió sencera de La bestia humana que es pot trobar a la xarxa és una d'argentina, força interessant. Aquí. Va ser protagonitzada per un italià, Massimo Girotti i una actriu argentina molt maca, Ana Maria Lynch, i és de l'any 1957. El seu director va ser Daniel Tynaire, d'origen francès. Com a curiositat, sembla que en una escena a l'estació es veien uns cartells amb Perón i la seva dona, cosa que va provocar que l'escena es retallés ja que no es permetia la propaganda política en el cinema.

La lectura em devia impressionar perquè no me l'acabo de treure del cap, el mateix que la història i els problemes de Zola, espero que se'm passi la dèria.