INFANTS, NATALITAT I CRIATURADES

El dia de Reis és, a casa nostra, encara i malgrat els poc reeixits intents de fa anys de substituir els regals dels tres senyors pels del Pare Noel, la festa de les criatures. En la nostra societat, amb una natalitat a la baixa, els infants, en general, són, ells sí, els reis de la casa. Al seu volt s'ha estès la generositat de tota la família en la qual acostumen a ser un bé escàs. No a tot arreu és així i tampoc aquí era així en anys no tan llunyans, com ho palesen dites com ara quan siguis gran menjaràs ous. La literatura és plena d'exemples que mostren crueltat amb els infants i crueltats dels infants entre ells, dels grans vers  els petits, dels nens vers les nenes. El costumari recull bromes pesades que es feien a la canalla quan començava a créixer, en diades com la del Reis. Els fills eren una càrrega i una necessitat i les famílies nombroses eren habituals fins fa quatre dies. Recordo que quan viatjaves per carretera i passaves per pobles i poblets, durant la meva infantesa, es veien molts infants per tot arreu. 

Durant els anys de la immigració d'altres parts d'Espanya recordo alumnes andalusos, extremenys, que encara pertanyien a famílies nombroses i se sorprenien de què a Catalunya hi hagués tantes famílies amb la parelleta, jo crec que des de la seva ingenuïtat pensaven que potser alguna cosa no rutllava, per aquests verals. Però ben aviat ells mateixos van començar, també, a limitar el nombre de fills. Avui una família de quatre germans ja es considera molt nombrosa i fins i tot es mira una mica de cua d'ull la parella que passa dels dos o els  tres, talment com si pertanyés a alguna estranya secta. 

A l'altre extrem hi ha una teoria sobre els mals dels fills únics, teoria que molts estudis seriosos han combatut, sense èxit, ja que els tòpics són molt del gust de les nostres dèries. Un comentari que havia escoltat fa anys, horrible, era allò de què et podia passar si tenies un sol fill i se't moria. Jo, a escola, he tingut de tot i no he vist diferències entre els fills de famílies nombroses, de parelleta o amb fill únic, en general. Les diferències són a nivell individual i depenen de moltes circumstàncies. Els governs han condicionat sovint la natalitat, a favor o en contra, segons convingués a l'economia, de vegades sense sortir-se'n ja que a la gent, en general, no li agrada que li encotillin aspectes de la vida personal.

Fa uns dies emetien per televisió l'entranyable La familia y uno más, continuació de La gran familia. Contemplades amb ulls crítics aquelles històries de ficció, que se salvaven gràcies a un planter d'actors i actrius excel·lents, semblen ben bé fetes a la mida de la política natalista del temps d'en Franco. Precisament ahir, quan em disposava a escriure sobre famílies nombroses, nombrosíssimes, La lectora corrent evocava una pel·lícula de família nombrosa basada en personatges reals, cosa que jo ignorava, Trece por docena. Aquesta pel·lícula comptava amb una parella d'actors que agradaven molt a la meva mare i a molta gent de l'època, Clifton Webb i Myrna Loy. Myrna Loy va tenir un munt de marits. A Webb se'l considerava homosexual, tot i que aleshores això era un secret. De fet sembla que més aviat era un home asexual, amb una gran devoció per la seva mare, amb qui va viure tota la vida. Era un senyor fi i elegant i jo el vaig veure sempre fent ja de galan madur. El tema de la sexualitat és un altre que sempre es vol etiquetar i classificar, sense èxit.

Les famílies nombroses eren habituals, en tots els sectors socials, fins fa quatre dies. Els condicionants pels quals la gent tenia tants fills, cosa que encara s'esdevé en algunes cultures i en sectors minoritaris de casa nostra, eren diversos. De tota manera a les zones urbanes ja hi havia durant els anys vint i trenta qui s'espavilava com podia i en tenia menys. La meva àvia paterna que en va tenir tretze assegurava de gran que si hagués anat a Barcelona no hauria tingut tants fills. El que em sorprèn és que gent amb molta cultura tingués a la dona parint i criant en tot moment, considerant els riscos de salut que comportaven els parts. Un cas ben conegut és el de Maragall, el poeta, per exemple.

Fa poc per BTV han emès un documental molt interessant sobre Sayrach, arquitecte i moltes coses més. Era un home inteligentíssim i també un pensador brillant. La seva dona es va casar amb ell als vint anys i va morir als vint-i-sis, havia tingut ja sis fills, un per any. El tema religiós tenia un gran pes però també els sectors mèdics veien els parts freqüents, en general, com quelcom saludable i natural. Al menys en les religions poligàmiques una sola dona no ha d'entomar tanta criança, segons com es miri fins i tot deu resultar pràctic compartir feina, fillada i obligacions sexuals amb més dones, en determinades societats. Per a la gent pobre, al camp, els fills eren una mena d'assegurança, recordo un antic gravat francès on es veu on pobre pagès amb moltes criatures al volt i en el qual hi deia: els fills són la riquesa dels pobres.

Homes suposadament espavilats, casats amb dones de categoria, tenien fills a dojo, ara mateix em venen al cap el cas de Rosalia de Castro, de Clara Schumann. Els homes ploraven les morts de les dones però es tornaven a maridar sovint i, au, a tenir més mainada. Això de la violació a dins del matrimoni és cosa del nostres temps, en d'altres les senyores no podien dir que no ni se'ls acudia i al capdavall el matrimoni era allò que Sant Pau en deia un remei per a la concupiscència. El capellà del poble del meu pare proferia grans amenaces morals a aquells sants matrimonis que evitessin concebre. En les memòries del doctor Estapé ell mateix explica com volien anar a consultar el Dexeus més jove, que ja predicava el control de natalitat i un germà més gran d'aquest, també metge, els va assegurar que el germà petit utilitzava tècniques condemnables i poc aconsellables.

La nostra societat del present ha aconseguit que, al menys, siguem lliures pel que fa al pensament. La dona ha assolit fites inimaginables fa anys. Aquests dies ens han regalat uns llibres que recullen textos i imatges de revistes com el Papitu i la imatge de la dona en aquelles publicacions era absolutament lamentable. Acudits que fa anys ens feien gràcia avui resulten políticament incorrectes, que diuen, i per més que s'hagi abusat de la definició la veritat és que la nostra sensibilitat  ha canviat força. Un dels temes pendents i no resolts és el de la prostitució, sobre la qual s'ha vessat molta tinta sense arribar a res concret ni definitiu per tal que en el sector del comerç sexual s'elimini l'explotació. Per a justificar l'existència d'aquest comerç, fa anys, els homes honrats explicaven que existien prostitutes per necessitat i prostitutes per vici. Las que ho eren per necessitat resultaven redimibles i l'anarquisme i el teatre popular van incidir sovint en la possibilitat redemptora. Les del vici ja eren tota una altra cosa. S'obviava que fins i tot les vicioses no podien triar amb qui volien viciar-se, ja que allò al capdavall era una feina per bufar cullera.

Hem millorat molt pel que fa a les possibilitats de pensar i escriure de forma més o menys lliure sense que ens condemnin a la foguera, temporal o eterna. Un altre tema és que ens amollin nous dogmes i que tinguem una certa tendència humana a entomar adoctrinaments per totes bandes. No volem acceptar que en la vida personal ens condicionen també les modes i les tendències del moment però és ben bé així, fins i tot pel que fa a això dels fills i la maternitat. La dona que no tenia fills i els volia ha estat objecte, també, de molta literatura. Així, d'entrada, em venen al cap La Regenta i la Jacinta galdosiana. 

En aquest país som estranys, vam passar de ser el més natalista d'Europa a ser el que menys criatures acull. Les raons econòmiques no em convencen, en èpoques pitjors la gent tenia més criatures. HI ha molts factors que contribueixen a la natalitat o a la seva reducció i endarreriment, més enllà dels diners i fins i tot de la seguretat laboral. Un d'important és el canvi en el paper de la dona, és clar. Però potser també existeix, avui, una manca de fe en el món del més enllà, al capdavall portar persones al món a les quals no pots assegurar la felicitat i a les quals, quan siguin velles i febles, ja no podràs protegir, té poc sentit. Abans se suposava que feies un bé als teus fills i filles portant-los a aquest món, encara que s'acceptés que era una vall de llàgrimes. Avui això ja resulta més dubtós i inquietant. Aquests dies, quan a la gent els preguntaven què farien si els tocava la loteria, molts deien que ajudar els fills. I és que volem tenir fills però després ens angunieja molt el seu futur i la responsabilitat nostra amb aquest futur que no podem controlar, que tampoc no arribarem a conèixer del tot. 

Les il·lusions infantils del dia de Reis són il·lusions dels adults. En el fons tot és un conte fantàstic que repetim sense manies, perquè així recuperem no sé ben bé quin espai màgic i pur del passat. Insistim en ensenyar els infants a no mentir i tot és mentida i la vida social s'aguanta damunt de mentides, mitges veritats i simulacions acceptades i consentides. No tots els infants són feliços, és clar. La situació econòmica i cultural té un pes però no ho és tot, l'atzar fa que caiguis aquí o caiguis allà i per tant la llibertat és també un miratge. El caràcter dels pares hi fa molt, en el resultat de les infanteses. Però el caràcter també va lligat a la genètica. En tot cas avui no em puc ni imaginar aquelles dones d'abans, parint i criant sempre, ni tan sols aquelles que tenien una bona posició econòmica, dides i mainaderes. Fins i tot la dona de Lluís XV es queixava de l'avorriment que representava el tema i això que el seu home tenia un munt d'amants i devia empipar-la ben just per complir amb allò de tenir descendència reial. 

Sobre l'instint maternal, tan mitificat, s'han fent estudis que demostren que era i és molt relatiu i que no tothom el té ni el tenia ni el feia servir. La infantesa d'avui és molt diferent de la d'altres temps però no és fàcil ser un infant, al capdavall per a tot depens dels adults i si bé fas molta gràcia de petitó aviat deixes de fer-ne. Et diuen què has de creure i pensar, et porten a manifestacions polítiques o a l'església, a l'escola que trien els grans i has d'aprendre el que et diuen i com t'ho diuen, no pots triar casa, ni país, ni llengua. És clar que les formes han canviat i que se suposa que et deixen triar, alguns mètodes pedagògics actuals expliquen que, per exemple, els alumnes petits trien centres d'interès. Però tot això, per poc que es grati en la superfície, és quedar bé amb poc gasto. Quan comences a créixer t'exigeixen coses diverses, que estudiïs, que treballis, que nedis, que facis esport, música, dibuix, fins que en algun moment s'adonen que ets un adult de forma definitiva i t'han d'acceptar, estimar i recuperar com ets i no com potser volien que fossis. Els fills i filles també acabem per haver d'admetre que els pares i mares eren humans i fràgils, imperfectes i no pas els herois que durant la seva infantesa ho podien fer tot, tot, tot. 

Fa anys no entenia com era que la protagonista de Casa de nines abandonava la fillada, a més a més del seu home, i reflexionava sobre el fet que els infants també havien estat la seva joguina, de la mateixa manera que ella havia estat la joguina del marit. Avui em sembla que ho entenc millor. Viure no és gens fàcil, ni de petit ni de gran, tot i que uns tenen molta més sort que els altres. No és cert que els grans, de vegades, siguem com criatures. Són les criatures les que són com els grans i en el seu món s'hi repeteixen les il·lusions, dèries i misèries del món adult.