28.2.15

LA MORT EN PUNT


Aquest matí m'assabento amb tristor de la mort de Rosa Novell, a qui encara tinc molt present  des que vaig anar a veure L'última trobada al Romea. 

De vegades l'havia vist pel carrer amb l'Eduardo Mendoza, feien una parella d'aquelles de cine, elegants i ben plantats. En una ocasió els recordo a tots dos mirant llibres a La Central, de tot fa tants anys que no sé ni quan era. Expliquen que en els seus bons temps de plenitud Teresa Gimpera i Craig Hill també eren una d'aquestes parelles que criden l'atenció per on passen. 

Novell era jove, relativament jove. Avui tothom és jove fins als cent anys, pel que sembla. Però per més remeis que s'inventin no tothom arriba als cent anys, ni tan sols els metges o els investigadors sobre les malalties de tot tipus, els quals se suposa que haurien de saber a fons els grans secrets de la longevitat. Avui, a l'entorn de la mort de l'actriu, estic llegint les bestieses de sempre, com ara no va superar el càncer. Això de la superació fa pensar que tot és cosa de voluntat personal, el mateix quan es fa referència a la lluita o el coratge dels malalts. O quan es parla de reducció de la mortalitat i es vol dir, en realitat, dilatació de la supervivència, de vegades a preus molt alts, tot s'ha d'aclarir.

La relació amb la malaltia, l'envelliment i la mort és difícil i complicada. Cada dia, als telediaris i a un munt de programes, a més a més de piconar-nos amb el tema futbolístic ens parlen de malalties, càncer sobretot, i de com s'ha descobert no sé quina cosa que no sé què arranjarà. També he llegit que la ceguesa de l'actriu, per exemple, va ser causada pel càncer quan tinc entès que va ser conseqüència del tractament tot i que entenc que potser no hi havia una altra possibilitat. De vegades tinc la impressió que tot convergeix en fer-nos creure sense matisos en aquesta medicina excessiva dels nostres temps, com si fos una mena de déu indiscutible. Això pèl que fa al nostre entorn, és clar, a mols països es moren molt més joves, de coses que amb una mica d'antibiòtic i una bona alimentació s'arranjarien aviat.

En el fons es defuig el tema principal, el sentit de la vida. Se suposa que la vida és sempre i en tot moment cobejable i protegible. Per això s'ha de lluitar per conservar-la al preu que sigui i per això el suïcidi fa tanta angúnia, encara. Això, és clar, menys en el tema polèmic i absolutament polititzat de l'avortament. Tot és política, que diuen. Quan mor algú que no és excessivament vell es busquen causes diverses, com ara el tabac,  la beguda, les fartaneres, la promiscuïtat sexual i d'altres, coses que gairebé sempre culpabilitzen les víctimes. Però, de fet, tots serem víctimes, un dia o un altre, de la realitat indefugible  de la mort. Tot plegat depèn també de modes morals, les morts a causa de les pràctiques esportives de risc no semblen, avui, tan condemnables com d'altres.

La fi dels personatges públics que coneixem sense que ens coneguin i que ens han acompanyat en molts moments al llarg de la vida trasbalsa, evidentment. Formen part del nostre imaginari, dels nostres records. De vegades, quan moren que ja són molt vells ni tan sols no se'ls recorda i hi ha qui pensava que ja no eren ni tan sols en el món dels vius. És el perill de la longevitat extrema, en contraposició amb la sotragada que produeixen les morts prematures.


12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Tu entrada es muy profunda.
No se puede contestar a todo de golpe, perque antes se ha de pensar bien la respuesta.
Pienso que a la medida que nos enseñan a consumir nos atan más a la vida.
Cuando hace una década veía abajo de casa una propaganda del banco de Madrid que decía "porque tu puedes pedir un préstamo" y se observaba una persona de 50 años con su pelo canocon un descapotable MG, pensaba en lo idiota del asunto. O cuando me entero que personas rozando los 50 metíendose en una hipoteca a 20 años...No nos enseñan a pensar en la muerte a la medida de que lo que quieren es que consumamos y pensemos poco, y ese es el objetivo del sistema en el que vivimos.

Anònim ha dit...

Tu ho has dit, Júlia, es defuig el tema principal, el sentit de la vida, i es busquen aquells temes en que un bon grup de gent s'hi pugui sentir identificat. En aquest sentit la malaltia compleix aquesta funció.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La mort forma part de la vida, és una obvietat, però, tens raó, sembla que no es vulgui saber, o entendre.
La visió de la mort, com la de la vida, avui dia és molt materialista. Ens hem passat a l'altre extrem de quan la visió era massa espiritualista i culpabilitzava el cos. Ara també es fa, com dius, però d'una altra manera. Tenim remei?

Júlia ha dit...

Miquel, la tercera edad es un buen grupo consumista, en la actualidad.

Júlia ha dit...

Enric, un estudi aprofundit de com es parla de malalties, metges i envelliment, donaria matèria per a grans debats si es fos capaç de defugir tòpics

Júlia ha dit...

Teresa, som humans i tenim febleses, no sé si hi ha remei, al menys a nivell col·lectiu em temo que no.

Ramon ha dit...

Quin sentit té la vida?. Per alguns la resposta és impossible, per altres la cosa està clara: llibres sagrats s’encarreguen d’explicar-ho; altres troben en la filosofia i la ciència les explicacions del perquè de tot plegat.
Crec que pels que dubtem val la pena observar i actuar per viure intensament mentre ens dura la bateria i la maquinària del cos funciona per anar tirant, sent conscients que una de les dues coses acabarà amb nosaltres indefectiblement. I així quan arribi l’hora de marxar, poder sentir que ha valgut la pena viure, perquè com deia algú: hi ha vida abans de la mort.

Júlia ha dit...

Cert, Ramon, hem de viure -i morir-en la incertesa, tot i que tampoc tothom té la mateixa sort en la loteria de la vida -i de la mort-.

Olga Xirinacs ha dit...

Tema de presència contínua, per reflexionar-hi procurant no arribar a l'angoixa. ¿Per què aquest càstig del sofrir al final de les nostres vides? Sembla excessiu.
¿Per què és tan lluny la mort dolça?

Júlia ha dit...

Olga, això em pregunto de de fa temps i cada vegada de forma més reiterativa.

Unknown ha dit...

Jo també em faig preguntes sobre la mort i li demano que no sigui brusca ni em faci patir. L'absurda mort.

Quant a Novell i Mendoza és ben bé que hi ha gustos. Jo els apreciava com a persones però el seu aspecte era molt normal. Craig Hill i Gimpera venien del món del cine. Jo sopava sovint a casa seva, a Bagur. Ell er molt prim i baix, ella tenia a engreixar-se però era molt bonica. I és que quan topem amb gent aixi, jo els repasso tant com puc perquè defujo la mitificació

Júlia ha dit...

Glòria, potser és que quan me'ls havia ensopegat pel carrer anaven molt elegants i glamourosos, serà casualitat.

De fet una cosa és quan veus la gent als aparadors i l'altra quan els veus en el seu mitjà quotidià, fins i tot els normalets anònims canviem quan ens 'arreglem'.

Sobre la mort, allò que deien dels parts, una horeta ben curta.