20.2.15

SENSIM SINE SENSU AETAS SENESCIT



A més a més del fet que les galetes són boníssimes, tinc debilitat per aquesta imatge dels vellets de les teules. La seva aparença ha experimentat lleugeres variacions, poc significatives, al llarg del temps. M'agrada això de vellets car ja he comentat manta vegades que em sap greu el fet que la paraula vell s'hagi reconvertit en una mena de penjament. És clar que el diminutiu és més suau i tendre. M'estranya que els puritans de  la salut dogmàtica no s'hagin ficat amb la imatge pública d'una parella de la tercera edat davant d'un munt de galetes i una ampolleta de vi, m'imagino que dolç. 

Com que cadascú es fa la història a la seva manera, recordo que en una ocasió una mestra militant catalanista em volia demostrar les bondats del català, en comparació amb el castellà, incidint en la diferència de so entre viejo i vell. La jota castellana era una pedra a la sabata de la gent del país fa anys i com que no se sabia pronunciar es transformava en tota una altra cosa, amb allò del don Cuan o don Cose, o el kefe. Quan vaig començar a fer cursets testimonials de català, aquells en els quals érem quatre gats, una professora molt ortodoxa ens corregia sempre els macos pel fet que provenien dels majos castellans. 

Fer-se vell és inevitable si no mors jove. L'altre dia, en una tertúlia literària, es comentava la xamba d'escriptores com P.D. James o la més propera Teresa Juvé, que als noranta anys encara han escrit llibres. Algú del grup va sortir amb allò de la il·lusió i els projectes, com si arribar a vell, a molt vell, en bones condicions, restés condicionat a la voluntat personal. La realitat demostra que tot és atzar i genètica però volem creure que hi podem fer alguna cosa, bé, la fe mou muntanyes, que diuen.

Un dels grans problemes de la vellesa és la indefensió. Hi ha també qui pensa que en el passat la gent de la família tenia més cura dels vells, però el cert és que hi havia de tot com ara, altrament la literatura i el teatre no haurien recollit coses com allò del camí de l'hospital, el plat de fusta, la mala ley, algunes obres d'Ignasi Iglesies o la pobra vella de Víctor Català, que acaba per morir cremada. Arribar a vell i morir de mort no natural crec que ha de ser terrible però se n'han donat  molts casos, per desgràcia. Cicerò va escriure molt bé sobre la vellesa però ell va morir de forma violenta, ja gran per l'època. Quan veig imatges de tantes guerres que passen al món, un any sí i un altre també, els vellets són allò que més m'inquieta, hores d'ara. Morir o patir en un context de tragèdia col·lectiva, quan ja n'has passat de tants colors deu resultar absolutament desesperançador. Sacseja del tot el miratge sobre allò de què el món progressa en forma lineal i ascendent.

Ahir mateix explicaven al diari el cas d'una cuidadora que es disposava a ofegar amb el coixí la dona que cuidava, de noranta-cinc anys. La violència amb els infants desvetlla moltes alarmes però la violència amb els vells no tanta i de vegades passa desapercebuda o es percep tard, com va passar amb el cuidador d'Olot, amb la recent assassina de iaies de Barcelona i fa ja més anys amb un violador assassí de Santander. També s'han donat casos de residències d'avis on se'ls tractava de forma lamentable. Jo, d'entrada, no culpo les famílies, no  és fàcil tenir cura de la gent gran i tothom va molt enfeinat, avui dia. L'arribada d'immigració a dojo ha facilitat que persones amb ingressos normalets puguin comptar amb una noia mal pagada de ves a saber on, per tal que els cuidi l'avi o l'àvia. En general, trobar la persona adient és cosa de sort i de grapa en la tria. Però les aparences, de vegades, enganyen.

Fa anys, quan manava l'inefable senyor Pujol, hi va haver un cas dramàtic, relacionat amb una residència on els vells estaven molt mal cuidats. El nostre president, aleshores tan ben valorat, va manifestar quan se li va preguntar pel tema que els primers responsables que havien de tenir cura dels avis eren les famílies, els fills, vaja. Jo vaig fer broma, era una mica com quan els capellans dogmatitzaven sobre el sexe, segur que aquest senyor  no havia hagut de deixar mai la feina per tal de canviar els llençols o els bolquers a la mama o al papa o a la tieta o per fer d'acompanyant a la cua de les urgències del Clínic. 

De vells i de velles, tot s'ha de dir, n'hi ha de moltes menes, com de criatures. I per desgràcia, a més a més, amb els anys caus en el risc de perdre la xaveta i aleshores la cura es fa molt més complicada. Més aviat se t'accentuen els defectes que no pas les virtuts i el caràcter de vegades també s'agreja i et tornes rondinaire i pesadeta. I en tot plegat hi ha el tema econòmic, inevitable, els rics sempre tenen més recursos per trobar bones residències, pagar infermeres i la resta ja que les penes amb pa fan de més bon passar.

La vellesa és un risc i un perill, la més dura de les dictadures, com canta de forma magistral Cortez en una de les millors tonades sobre temàtica senil que he escoltat mai. Resulta imprevisible saber què ens tocarà passar. He de dir que conec molta gent que té sort, fills i filles, nebots i nebodes, que fan el que poden i més. De vegades els vells es tornen una mica o molt tossuts, egoistes, malcarats. No s'hi pot fer més, tampoc no en tenen la culpa. Hi ha vells que de joves han estat uns poca soltes amb la família i després han tingut sort i han estat ben tractats i també a l'inrevés, bona gent que no ha tingut una vellesa amable per motius diversos. Una pel·lícula que feia esgarrifar, sobre un vell tossut i fins i tot assassí, era El cochecito.  

M'estranya i em preocupa que quan es fan tants debats, molts dels quals frívols i absolutament condicionats a temes polítics, sobre l'avortament, la cosa de l'eutanàsia encara es trobi a les beceroles, la veritat. El cinema s'ha ocupat de tant en tant del tema, com en la recent i terrible Amor, d'Hanneke, però Hanneke és un director excessivament pessimista, pel meu gust. De la mateixa manera que a l'entorn de l'avortament s'ha escrit i parlat molt sobre quan comença o no la vida, sobre quan aquesta s'acaba, intel·lectualment parlant, hi ha poca cosa i és un tema espinós i perillós aquest, pel que sembla.

La majoria de la gent voldria una mort com la de la terra de Xauxa, ve una febre, un atac fort, i bona nit i bona hora. Les morts ràpides deixen la família trasbalsada, sobretot si són una mica prematures, però a l'afectat de forma definitiva li eviten molts patiments. De tota manera, escriure i parlar sobre la mort sempre és retòric, ningú no ho explica després de passar-ho, és clar. La preocupació excessiva dels nostres temps a l'entorn de la salut, de la sacralització de l'aparença juvenil i coses així ha generat molt de negoci de tota mena. Sembla que allargar la vida sigui un valor incontestable però això no sempre és així, ni de bon tros. Com deien els antics,  tothom sap segur que morirà però ningú no pot saber com ni quan. Encara menys quan decidir-ho per un mateix és un tema incòmode i quan el suïcidi encara és vist com quelcom aparentment inexplicable i gairebé condemnable.

En els darrers anys, a més a més, l'arribada de la irreversible vellesa ve acompanyada d'un doll de prohibicions dietètiques absurdes i d'hipermedicacions gairebé obligatòries. Si tants sacrificis no donen el resultat esperat s'hauria de poder fer una demanda seriosa als metges responsables de la tristor gastronòmica o de les angoixes preventives dels nostres darrers anys, la veritat. Hem superat, o això em sembla, el temps de les culpes lligades al pecat i a la por a anar a raure a les calderes de Pere Botero, però ens han arribat noves doctrines envernissades de ciència  mèdica. No ens en podem escapar. 

Qualsevol dia ens trobarem els vellets de les teules davant d'un munt de pastilles ordenades per dies i hores, en lloc de les galetes, i amb una ampolleta d'aigua per a tot complement. Ja que, com deia una meva tieta, ja traspassada i que va tenir la gran sort de poder viure i morir en companyia de la família i molt ben cuidada, allò de tranquil·litat i bons aliments s'ha substituït pel modern camini i begui molta aigua. De moment les galetes ja han tornat a la capsa i el vinet ha desaparegut.

Per cert, tot té la seva història oculta, sembla que la imatge dels vellets originals es deu al pintor Francesc Guinart, artista que es va exiliar amb motiu de la guerra civil i que no va firmar-la pel fet que era la còpia d'una pintura anglesa en la qual la capsa era un cofre i les galetes, monedes. 

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Excel·lent article, Júlia.
Jo sovint penso en els vellets que de joves han estat mala gent. Recordo l'esbirro Pinochet per dir-ne un de famós, assegut a la seva cadira de rodes amb el posat bonatxó i pansit.
A casa, gent de La Selva, qualsevol celebració podia comptar amb un bon plat de teules dites també "barrets de capellà". Jo encara vaig a can Trias a assortir-me'n.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria, jo tinc ganes d'anar un dia a veure el museu aquest de les galetes.

La senilitat produeix una certa pietat per damunt del passat dels malvats i tot. És una mica com la infantesa i sort que en aquesta primera etapa no sabem com pot evolucionar la innocència.

En un context menys terrible Campoamor ja reflexionava sobre el fet 'las hijas de las madres que amé tanto me miran hoy como se mira a un santo'

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs el pintor, Francesc Guinart, va fer molt bona feina. Més enllà del valor pictòric de la imatge i de no voler firmar el quadre pel què has dit (que n'aprenguin!), va saber trobar en altre la expressió de la bondat de les galetes en el petit tresor dels vellets del quadre original. Així doncs, les galetes de can Trias esdevenen un tresor.
Per fer bona feina s'ha de conèixer la feina d'altri i un bon professional, en aquest cas pintor, no tant sols ha de conèixer, a més, ha de copiar. Bon ofici segur que tindran aquells que alguna vegada hem vist en un museu fent un esbós d'un quadre exposat, copiant de la mestria.
Mestria la que tu tens, Júlia, a l'hora de tractar segons quins temes, com el d'aquest post, amb el contingut del qual estic ben d'acord.
I és que sóc un vell!

Ramon ha dit...

Es diu: "És fotut arribar a vell i també no arribar-hi". Tot i això, arribar-hi és prou gratificant si la sort ens acompanya, mantenint la capacitat d'estimar i el goig de saber ser estimat, amb una bona dosi de bondat, bon humor i el goig per assaborir allò de bo que encara ens ofereix la vida...incloses les boníssimes galetes i una mica de vi dolç.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero, la veritat és que els tinc molt 'carinyo' als vellets de Santa Coloma, em porten molts records familiars

Júlia ha dit...

Cert, Ramon, si tens una bona família o amics quan et fas gran tot és suportable,i bon humor que no en falti, a més de galetes i vi dolç

Anònim ha dit...

Des que es va trencar la roda natural del temps i les famílies s'han tret de sobre els vells s'han produït dos fenòmens. D'un costat, l'abandonament d'una generació, arraconada en residències i moltes vegades patint malalties mentals que els desconnecten del món; però de l'altre, un potent grup de consum que han deixat de ser vells perquè les etiquetes condicionen. Als anuncis de la tele, la gent gran amb dentadura postissa fan creuers per la Mediterrània.

Júlia ha dit...

Enric, no generalitzaria amb el tema de l'abandonament dels vells car hi ha de tot. De fet abans, amb la dona a casa, no es plantejava el problema o es plantejava d'una altra manera.

I, certament, amb dentadura postissa i tenaleidis i la resta, a fer la volta al món, que ja és gros. Som un grup potencialment consumidor de moltes coses, a més a més de medicaments.