20.3.15

MIRATGES LITERARIS I CULTURA RIMA BÉ AMB LITERATURA...

Fa uns dies em va escriure algú d'una editorial fent veure que tenia algun interès en els meus poemes. En posar-m'hi en contacte vaig topar amb la crua realitat, l'editorial en qüestió ofereix serveis per tal que et publiquis el que tinguis en el calaix. La novetat, relativa, era que no havies de fer cap despesa inicial sinó que es quedaven amb el producte de les primeres vendes. La cosa no està malament però estaria millor si d'entrada s'anés directament al gra i t'oferissin de forma directa i acurada un bon barem de preus i serveis.

Malgrat les noves tecnologies als lletraferits encara ens fa il·lusió veure el que escrivim publicat en paper. Hi ha detractors de l'autopublicació que sobrevaloren el paper de les editorials convencionals. Però les editorials d'avui, -i les d'abans-, també publiquen moltes bestieses i el tracte que t'ofereixen no sempre és com caldria i les disculpo de forma absoluta i pietosa, car no es ven gaire i s'ha de viure i tampoc no poden promocionar els autors a bastament. Si és contempla el panorama de les novetats editorials grans es pot veure amb claredat que premis i llibres promocionen persones que ja tenen tribuna pròpia als mitjans, amb poques excepcions. 

Els llibres pesen molt i valen poc, em va dir un senyor que va venir a buidar el pis dels meus pares. És així encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer. Tot el món de la cultura està canviant de pressa i al capdavall ningú no sap ben bé què és això de la cultura o de l'art. Avui ja hi ha algunes veus qualificades i no del poble ignorant que admeten que la majoria de l'art contemporani és un frau, un negoci, un muntatge. En la literatura també passa.

Un altre tema és la vanitat personal. Al capdavall publicar-te un llibre gratant-te la butxaca no hauria de ser vist com una mena de deshonor, més aviat al contrari. Hi ha persones que publiquen en editorials conegudes i tot i que no es digui també contribueixen a les despeses, sobretot en camps minoritaris com la poesia. Pocs famosos ho admeten, això, si no és en privat i encara. La difusió de la literatura és avui molt parcial, es comenta un nombre relatiu i minoritari de llibres en els suplements dels diaris o en els programes de la tele o la ràdio, els dels coneguts o els de compromís. 

Potser sempre ha estat així però abans ens feien beure a galet amb més facilitat. Per altra banda  el paper del crític, literari, d'art o de cinema o del que sigui també és qüestionable. Jo intento anar al cine darrerament una mica a cegues, perquè m'he adonat del mal que es fa a una pel·lícula quan se la deixa verda o com n'hi ha d'altres que provoquen lloances enceses i que després són un rotllo. I, a més, cadascú de nosaltres és diferent i també canviem d'opinió.

Hi ha qui encara vol conservar la fe en la saviesa dels suposats experts i segueix els seus consells. També hi ha qui creu que la qualitat sempre sura, és allò que deia ahir de la fe, vaja. En el magnífic llibre sobre el boom de la novel·la sudamericana durant els seixanta, de Xavi Ayén, queda palès que els grans noms del moment van sorgir gràcies a un cúmul de circumstàncies i promocions intel·ligents i també a l'oportunitat atzarosa del seu moment mediàtic, mentre que d'altres llibres i autors igualment remarcables o fins i tot superiors als dels premis grossos han quedat oblidats o relegats a segones i terceres files.

Ningú qüestiona el dret d'un actor que no té feina o que està tip de fer de secundari a promocionar un muntatge teatral ell mateix o en produir una pel·lícula assumint riscos. O el d'un bon cuiner no mediàtic a muntar un petit establiment al barri. Però en això de la literatura sembla que encara l'autoedició fa una mica de vergonya. Un altre tema és que ni autoeditant-te ni editant-te algú més professional tens assegurada la promoció si no és que surts per la tele cada dia  i encara. Aquests dies s'està promocionant a bastament el llibre de la conversa entre Junqueras i Justo Molinero, per exemple. Voleu dir que n'hi ha per a tanta promoció? Amb algunes excepcions puntuals quan sorgeix algú a qui promocionen és que té relacions amb el món dels mitjans o es parent de ves a saber qui.

Les editorials petites i mitjanes sobreviuen com poden i encara gràcies que van fen i encara gràcies si amb algun dels llibres editats de forma valenta i arriscada cobreixen despeses i fan calaix. Algunes editorials petites les munten escriptors que també volen editar les seves cosetes. Amb el nombre de llibres que omplen taulells de llibreries es fa difícil destriar el gra de la palla i al capdavall sempre caus en la trampa de comprar un llibre ben promocionat que et decep força. Els premis són tot un altre món complicat i amb molts interessos pel mig, això els grossos. Els petits, com les petites editorials, fan el que poden i com poden. Els anys ens fan més lúcids i t'adones que ni tan sols el Nobel és gens innocent. Cosa que no vol dir que a qui li donin no li  faci il·lusió, més encara si va acompanyat de calerons. En el camp, encara més complicat, de la literatura infantil i juvenil, sovint l'èxit de vendes estpa relacionat amb els coneguts que tens treballant a escoles i instituts i que poden imposar-lo com a lectura obligatòria. 

Ahir una bona amiga em mostrava el munt de llibres que té, com jo mateixa, amuntegats a casa. Un noranta per cent del que es publica, als dos anys i escaig sembla que es torna de nou pasta de paper. Pocs llocs volen llibres vells, a la meva biblioteca en recollien i s'ho han deixat córrer, no devien saber on posar-los. A la gent ens sap greu llençar i tenim mala consciència si ho fem, per això s'intenta passar les rampoines a algun lloc on, se suposa, en faran alguna cosa. Encara al CAP del meu barri hi ha uns prestatges on hi pots deixar llibres, sempre que no estiguin en males condicions o siguin de l'any de la pera. Fa un parell de dies hi vaig rampinyar el darrer de la Roser Caminals i jo diria que estava ben bé per estrenar.

Amb aquest panorama ningú no hauria de tenir manies a l'hora de voler autoeditar-se, si li fa il·lusió, té algun raconet, i troba una editorial seriosa que li faci de forma eficient i honrada, que tampoc no és fàcil.  Al capdavall, editis com editis, et compraran el llibre els coneguts i saludats i a sobre hauràs d'esmerçar temps i esforços en l'autopromoció, cosa que també fan els famosos, en general. I amb algunes excepcions, que sempre n'hi ha. Hi ha qui té sort, qui cau en gràcia, qui l'encerta amb un tema determinat en un moment determinat. Sobre qualitats i la resta, tot és relatiu, subjectiu i lligat a modes, tendències i interessos de tota mena, i no ho dic per criticar sinó que constato que és així i en aquest món ens hem de moure.

En els anys seixanta als premis en català s'hi presentaven sis o set llibres i tot i així hi havia polèmica, enfrontaments i odis entre autors, editors i promotors. Ara que ha mort Joaquim Molas seria un bon moment per entrar a fons en les dèries i misèries d'aquells anys, una mica mitificats i alguns dels autors d'aquella època viuen encara del cuento, en sentit fins i tot, literal. 

Crec que al darrer premi literari de Tarragona, un dels pocs als quals et pots presentar online, ja que la majoria, a més a més, pretenen que t'arruïnis a base de la despesa en fotocòpies i correu, en tenen més de cent per valorar.  L'any passat n'hi havia uns noranta i el van deixar desert, no sé si per manca de temps per a les valoracions, tot i que es va dir que el jurat no es posava d'acord. I és que entre tants es fa difícil pensar que no n'hi hagi ni un de remarcable, encara més quan els llibres premiats en certamens sovint tampoc no són res de l'altre dijous. 

Els llibres presentats a concursos i no premiats són com els mitjons a la rentadora, molts es perden i potser eren bons i interessants, què hi farem. Ni què hi hagués molt bona intenció no es podrien publicar tots els llibres presentats que cridin una mica l'atenció d'algú del jurat i és que potser els qui formen part del jurat tampoc és que tinguin moltes alegries editorials, si pertanyen al gremi.

Pel que fa a les vendes, no crec que el llibre digital i la pirateria tinguin gaire a veure amb els problemes actuals, son un aspecte, entre tants d'altres. També han proliferat les biblioteques on pots accedir a títols actuals de franc, sempre que es parla de pagar ni que sigui alguna cosa simbòlica a les biblioteques s'aixeca molta polseguera, però trobo que és una mena de competència deslleial a les pobres editorials resistents, això del préstec indiscriminat de novetats.  I un altre tema promocional a considerar són els exitosos grups de lectura, en molts dels quals ja et trien el llibre corresponent i no has de pensar gaire. En general, en aquestes activitats, com en moltes d'altres, el nombre de dones en comparació amb el d'homes és aclaparador, cosa de la qual no sé quina lectura se n'ha de fer.

En general la lectura i el llibre es consideren encara una mena de valors indiscutibles quan depèn tot plegat del contingut i no és tant si es llegeix o no es llegeix sinó què es llegeix i perquè. Es poden llegir moltes bestieses. Tot i que l'aliment és una necessitat de primer ordre, en aquest camp ningú no discutiria sobre l'existència de diferències i qualitats malgrat que avui la cosa gastronòmica acull tantes fantasmades fatxendes com gairebé qualsevol altra manifestació cultural.


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

auto editars suposo està bé per veure en paper el que has escrit.
A mi tab'e m'han arribat un parell d'oferiments en la linia que tu dius,ho he declinat, ho tinc publicat al bloc, ja m'està be aixi.

Júlia ha dit...

Jo m'ho estic pensant i encara no sé què faré, Francesc. Es que tinc ja uns quants llibres al calaix, semblo en Pedrolo.

Anònim ha dit...

Durant segles, artistes de circ, teatre, música, i poetes i rapsodes es passejaven pels pobles oferint el seu art. Els que ho feien amb nòmina estaven a mercè del poder (polític, econòmic, cultural...). Quan el teatre era itinerant segurament hi havia més gent que hi assistia que ara. Quan la literatura era oral i recitada a les places públiques, segurament arribava a més gent.

Quin mal ha de tenir, doncs, autopromocionar-se i autoeditar-se? Cap. Bé, sí, un: escapar al control.

Júlia ha dit...

Cap mal, Enric, però sembla que tot ha de passar pels suposats experts. Aquests dies s'escriu i parla sobre l'art transgressor però em temo que res de res, sempre ha estat al servei dels qui paguen, uns o altres.

Unknown ha dit...

He fet un repàs dels posts que tenia endarrerits. A mi "La heredera" em v agradar molt i, en especial, els treballs de de Havilland i Richardson. Estic d'acord amb tu que en Monty Clift tenia l'expressió encantada i, tot i que l'he vist molt, només el dono per molt bo a la pel·lícula "Yo confieso" on amb aquella expressió sap crear la terrible sensació d'un secret inconfessable.
Quant a Ovidi Montllor no em va agradar mai com a cantant però li dono matrícula d'honor com a actor. Jo també vaig veure i gaudir "Un home és un home" i, sobretot, "El cafè de la Marina" on no serà mai superat.

Júlia ha dit...

Glòria, és que crec que era més actor que no pas cantant, els seus recitals de cançó eren, de fet, representacions teatrals. No he vist altre Cafè de la Marina tan bo com el seu, i la resta d'actors estaven molt bé, i consti que és una de les obres de teatre per les quals sento més devoció tot i que n'he vist versions molt fluixetes, veurem la d'avui de la tele, què tal.