EL DESTÍ I EL GOS DE CASTELLDEFELS

Crec que no m'equivocaria en afirmar que, en el present, el poble-sequí més conegut i universal és Joan Manuel Serrat. Si abans n'hi va haver amb més o iguals mèrits i si el futur tindrà nous mites són coses que no afecten al present. Serrat va tenir grapa, sort, va ser al lloc adient en el moment oportú, va ser constant i ha fet una carrera important, on s'hi pot trobar de tot i unes quantes tonades que crec que seran immortals i universals, si és que en aquest món hi ha alguna cosa immortal i universal.

Sostenia el gran Huertas Claveria i crec que és cert, que Serrat, que ha tingut incondicionals seguidors però també detractors envejosos,  excel·lia en les distàncies curtes. Un dels dons naturals del cantant és que sovint sembla que es fa vell sense ser adult, com els personatges de la versió catalana dels amants de Brassens i que conserva per al públic, de portes enfora, una certa innocència picardiosa lligada als seus origens obrers. Potser ara ja no és pot dir que sigui ben bé poble-sequí, de  fet no se'l veu gaire pel seu indret originari, al contrari del que passava amb l'escriptor González Ledesma, que sovint tornava al barri per inspirar-se i visitar la família. És clar que un escriptor, per bo que sigui, no desvetlla la mateixa curiositat que un cantant o un actor i pot passar més fàcilment desapercebut.

Serrat manifestava fa pocs dies, en una de les moltes entrevistes que li han fet amb això de què fa cinquanta anys que refila, que aquesta professió, a la qual va arribar per casualitat, li ha permès conèixer un munt de gent interessant la qual altrament no hauria conegut. Suposo que es referia a gent famosa, important. Però també se li podria objectar que haver esdevingut ric, famós i cantant de culte l'ha apartat d'altres camins i l'ha privat de conèixer persones que si bé potser no serien tan rellevants sí que podien haver estat igualment importants per a la seva evolució personal. En general, les reflexions serratianes no deixaven de ser una mica elitistes.

La vida, per molt bé que ens vagi tot, té aquesta servitud, uns camins en tanquen d'altres. Fa poc temps, al facebook, vaig tenir un breu diàleg amb una persona jove i molt intel·ligent dedicada a la ciència, a causa de tot això de les vacunes i em defensava la bondat, la honradesa i la coherència de la gran majoria de gent de la classe científica. Precisament poc després un bon científic estranger va fer unes manifestacions masclistes i grolleres que van aixecar una certa polseguera. I és que per molts científics que conegui un científic convençut de les grans virtuts de la ciència experimental no els coneix pas tots i persones grans que han treballat en temes científics al llarg dels anys, car per a tot fa falta experiència i perspectiva, t'admeten, de vegades en privat, que allò de que alguna cosa està comprovada científicament pot ser amb el temps qüestionat i rebatut per molts cantons. En el fons, sobre la ciència també se'ns demana als ignorants fe en els experts, com passava abans amb la religió i els doctors de l'església. Un senyal de maduresa dels grans savis és que gairebé mai no donen res per evident de forma absoluta, les desqualificacions són més aviat cosa de la joventut i les seves vanitats tot i que tampoc voldria entrar en valoracions subjectives sobre envelliments intel·ligents.

L'especialització científica és com la vida mateixa, l'enfocament concret ens amaga la globalitat. Les veritats són diverses,interpretables i manipulables, fins i tot les més evidents. Sobre els camins als quals la vida ens aboca, s'ha escrit molt sobre ells i s'han fet pel·lícules a l'entorn de què hagués passat si hagués passat una altra cosa. Un capellà molt simpàtic que ens donava religió a l'institut explicava que un amic seu li deia a la dona: per tu he renunciat fins i tot a Sofia Loren, i que això era ben cert, encara que semblés broma, car en triar algú es renuncia a la resta, al menys de forma general. 

Quan érem petits anàvem poques vegades a la platja i sempre a la Barceloneta. En una ocasió vam insistir als pares en què volíem anar a fora i vam fer una exòtica sortida en tren a Castelldefels que va resultar feixuga, pesada i decebedora. El meu germà es va distreure jugant amb un gos, a la platja, i recordo que quan ens queixaven de com havia anat l'excursió el meu pare feia broma i deia, però si no haguéssim anat a Castelldefels no hauríem conegut aquell gos, afirmació que contenia una gran i metafòrica veritat.