LLUNY DEL BROGIT MUNDÀ ES POT PATIR D'ALLÒ MÉS

Hi ha històries de ficció que sembla ben bé que des de l'inici del cinema hagin de comptar amb una versió -o més i tot- per a cada generació: Jane Eyre, Mujercitas, Anna Karènina...  Ens n'ha arribat enguany a les pantalles del present una de nova sobre el llibre de Hardy Far from the Madding Crowd, que s'acostuma a traduir com Lluny del brogit mundà/ Lejos del mundanal ruido tot i que sembla que no es aquesta una traducció gaire fidel sinó que ve condicionada pels famosos versos de Fray Luis de León. Aquestes històries, les quals de forma genèrica  etiquetem com d'època, conserven sempre un cert atractiu per a nosaltres, diria que encara més per a les senyores ja que, segons estadístiques, tenim més tirada a la lectura de novel·les.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, està dirigida per Thomas Vinterberg ja menys dogmàtic que en els seus inicis i l'extraordinària, pel meu gust,  Carey Mulligan fa el paper principal, aquesta Bathseba coratjosa però orgullosa i vanitosa i, és clar, bonica i amb un nom que ja fa pensar en què n'hi passaran de grosses.  Hi ha qui considera que és la millor versió feta fins ara del llibre, cosa agosarada ja que es fa difícil pensar que algú en conegui totes les anteriors  a nivell internacional. A la majoria de gent una mica grandeta ens costaria haver de triar entre aquesta i la  de John Schlesinger, qui també va començar en l'ofici compartint tendències cinematogràfiques trencadores, com Vinterberg, amb un repartiment de categoria, uns actors molt més coneguts aleshores que els de la versió actual, llevat de la protagonista, però també  eren uns altres temps. En alguna ocasió ens han passat per la tele aquella versió, però aquestes històries s'han de veure i viure en una bona sala i en pantalla gran.

Del llibre se n'han fet fins i tot una òpera i un ballet. Una de les versions més antigues en cinema és la de 1915, protagonitzada per un gran actriu de l'època, Florence Turner i on Henry Edwards era Gabriel Oak. La del meu temps la va protagonitzar Julie Christie, esplèndida, i els senyors eren Alan Bates, Terence Stamp i Peter Finch. Si entro en odioses comparacions retrospectives crec que qui en sortiria més mal parat pel que fa a  la versió actual seria Tom Sturridge fent el paper d'aquest soldat atractiu, violent i turmentat i no pas perquè no ho faci prou bé sinó perquè Terence Stamp era ideal per a aquesta mena de papers i encara resulta molt inquietant a les seves velleses. 

Stamp va tenir un breu afer amb Christie la qual després va ser nòvia de Warren Beatty per acabar compartint la vida, fins al present, amb el periodista Duncan Campbell cosa que fa que es puguin establir fins i tot paral·lelismes mal intencionats amb la trajectòria de la protagonista de Hardy. La parella passa llargues temporades al País Valencià, per cert, de forma discreta i allunyada del brogit mundà.

Pel que fa al granger honest i sofert, el 1968 era Alan Bates, qui va tornar a formar parella amb Christie a El missatger. Terenci Moix va escriure, en un d'aquells antics col·leccionables sobre estrelles del cinema, que no hi havia hagut parella més bonica a la pantalla que aquella que van formar la Garbo i Robert Taylor a La dama de les camèlies però pel meu gust la que feien Christie i Bates era d'una bellesa i una sensualitat immenses. 

Bates va morir relativament jove pels paràmetres actuals, també va ser un actor valent i inquietant que durant anys va prioritzar el teatre per  damunt del cinema. La versió de Schlesinger era més llarga que l'actual i tot i que sempre em queixo de les durades excessives en aquest cas crec que no hauria estat malament allargar una mica la pel·lícula, ja que la història té un gruix considerable i alguns fets corren massa en la versió actual o queden poc explicats, sobretot per a aquells que no coneixen el llibre.

Hardy, home del seu temps, va aconseguir el primer gran èxit amb aquesta novel·la la qual, al menys i no com en d'altres posteriors, va fer acabar amb una mica d'esperança, car la protagonista és a temps de refer la seva vida després de tantes relliscades i a més a més, amb el xicot que toca, el qual ha restat incombustible i devot a la noia durant anys i panys, una mica allò de el que sigue, la consigue tot i que la narració ja s'encarrega de treure del mig els rivals possibles. Es diu que Hardy, a qui alguns especialistes consideren millor poeta que narrador, va voler ser moralista en això dels amors romàntics i els seus perills, les passions no acaben bé, el matrimoni és un tema seriós i cal cercar parella amb sensatesa. Recordo que en aquelles grans pantalles de les superproduccions de finals dels seixanta l'escena de la caiguda de les ovelles per l'espadat feia molta impressió i va ser molt comentada, ara ja no ens espantem de res.

Reconec el seu valor i el seu gruix però no sóc especialment admiradora de les novel·les de Hardy, que crec que han quedat una mica fora del temps encara que siguin, alguns títols, uns clàssics evidents. He de dir també que de la seva obra literària en conec una molt petita part. Al menys algunes de les seves dones són més complexes que no pas les de la venerada Austen, que només es volen casar bé, en general. Bathseba és pot considerar en alguns aspectes gairebé feminista i moderna.

Una cosa és la literatura i l'altre el cinema, la televisió, tot i que sovint una cosa ens porta a l'altra i sempre caiem en aquells debats d'estar per casa sobre si era millor el llibre o la pel·lícula, quan es tracta de coses absolutament diferents encara que tinguin, és clar, una profunda relació. El mateix pel que fa a comparar versions en cinema, cadascuna és diferent i nosaltres també hem canviat. 

Carey Mulligan ho fa bé tot i té alguna cosa especial i magnètica. L'han comparada amb altres actrius antigues, com ara Audrey Hepburn, però jo crec que més enllà de ser primeta i aparentment fràgil no se li assembla en res i és ella mateixa i prou. Quan passa penes en la ficció, la que sigui, aconsegueix que m'agafin unes profundes ganes de plorar i no tan sols per les seves circumstàncies imaginàries sinó perquè la seva mirada incideix de forma intuïtiva en una mena de melangia universal anímica,  lligada al destí i a la fragilitat de la vida. 

La veritat és que he passat una estona de meravella amb aquesta nova llunyania del brogit, títol enganyós car evoca una mena de pau rural que no s'adiu gens amb la realitat d'un mitjà sovint hostil, on tothom ha de treballar molt, àdhuc la mestressa, i on les passions suren entre idíl·lics paisatges anglesos, tan enganyosos com la resta car també poden esdevenir tràgics i poc acollidors quan van mal dades. En general els paisatges de Hardy són variables, aspres, inhòspits, la natura pot deixar de ser acollidora en qualsevol moment i esdevenir un reflex del complex esperit humà.

El granjer sorrut és aquí Matthias Schoenaerts, un estil de xicot molt actual, proper a actors com Ryan Gosling i molt diferent de Bates però que se'n surt de forma excel·lent. I el ric propietari madur i insegur, que en la versió del 68 interpretava l'inoblidable Peter Finch, Michael Scheen, que està molt adient en el seu personatge d'home trist i ensopit sacsejat per la passió.