10.1.16

SI ÉS QUE EL SABEU, NO EXPLIQUEU EL FINAL




Per esbandir cabòries i dubtes a l'entorn dels darrers esdeveniments polítics propers que avui han tornat a esperonar reaccions diverses, entre l'entusiasme, el cofoisme, l'escepticisme i fins i tot la decepció, ahir al vespre me'n vaig anar al teatre. A un teatre proper, el del Raval, el qual compta amb una acollidora sala remodelada de mida humana, la del centre parroquial de l'església del Carme, adaptada als nous temps. D'aquests petits teatres n'hi havia un munt fa anys però la gran majoria s'han perdut i per això conservar els que resten resulta imprescindible.

Fins al 31 de gener s'hi pot veure una obra que avui és tot un clàssic, Testimoni de càrrec, d'Agatha Christie. Vaig poder arreplegar la darrera entrada que quedava la qual, per sort, era a la primera fila. L'obra, amb una promoció modesta als mitjans, ha comptat amb la difusió a través del boca-orella, avui probablement ajudada pel watshap personal. Omplen tots els dies i els aplaudiments finals reconeixen les excel·lències d'un muntatge intel·ligent, amb una escenografia senzilla però evocadora de l'època de l'obra i  amb un vestuari acurat, en blanc, negre i gris, que ens situa de ple en l'època gloriosa del cinema dels anys cinquanta.

L'obra és molt coneguda ja que té uns quants anys. L'original és teatral però es va fer famosa gràcies a la notable adaptació al cinema de Billy Wilder, amb uns actors de categoria, Marlene Dietrich, Tyrone Power, Elsa Lanchester i, sobretot, Charles Laughton en el paper central. Lanchester va guanyar un Òscar de repartiment i Dietrich va estar a punt de guanyar-ne un altre. Per tot plegat potser avui molta gent una mica grandeta ja no se sorprèn d'un final, que es va portar en secret durant el rodatge fins al punt que s'explica que el director no el va deixar llegir als actors fins que no hi va haver més remei.

Se'n va fer una versió posterior per a la televisió, també amb un bon repartiment, però és aquesta una versió poc coneguda i no sé si aquí l'hem vista mai. Jo recordo així mateix que va ser una de les obres que vaig poder escoltar de petita per la ràdio en aquells anys llunyans en els quals s'emetia tot sovint teatre a través d'aquest mitjà. Malgrat determinades migradeses ambientals indefugibles he tingut la sort de poder conèixer molt bon teatre al llarg de la vida, primer per la ràdio i, més endavant, per la televisió. 

La versió del Teatre del Raval és excel·lent, potser tan sols, si fos cosa meva, limitaria una mica els excesos histriònics del personatge de la infermera. El paper de Laughton el fa Jordi Coromina i el seu Sir Wilfrid és magnífic, inspirat, divertit i impecable. La resta també està molt i molt bé, no és fàcil aconseguir uns resultats d'equip tan bons amb una obra tan coneguda, tot i que potser no ho sigui per a la gent jove. S'han utilitzat recursos moderns, alguns personatges actuen entre el públic  i els membres del jurat surten de la sala per pujar a la seu del judici. 

La direcció és de Pepa Calvo, avui el nombre de bones directores de teatre, de cinema, és molt important. Empar López, que fa el paper de Dietrich, també ha dirigit en més d'una ocasió, i si no recordo malament crec que al mateix teatre va tenir cura de la direcció d'un altre clàssic, Dotze homes sense pietat, fa pocs anys obra en la qual també hi sortia Pep Martínez, aquí Leonard Vole. El repartiment compta amb un grup sòlid de gent amb molta experiència teatral, amb rodatge i un nivell de maduresa remarcable, cosa que es percep en tot moment malgrat que no siguin d'aquests actors i actrius tan populars gràcies a la televisió i a les inefables sèries del nostre temps. En aquesta professió, com en totes, l'atzar i la sort hi tenen un gran paper.

Tot i que la popularitat televisiva és d'allò més efímera. En un dels papers secundaris hi podem retrobar Xavier Serrat, qui va ser el pare a la mare de totes les sèries actuals nostrades, aquella inoblidable Granja dels temps del senyor Puyal. Fa anys es comentava que els actors de pel·lícules de molt d'èxit en ocasions queien en una mena de maledicció, en concret es va dir de la gent de West Side Story, en el sentit de què poques vegades tornaven a assolir el mateix èxit i això ha passat amb la majoria d'aquell bon equip d'actors. La Granja va començar molt bé i després, amb l'èxit, va derivar vers el despropòsit, cosa que passa sovint quan les coses s'allarguen però el cert és que molts dels seus actors no han tingut el ressò merescut tot i que la majoria han continuat treballant força.

En la línia de la correcció política que ahir comentava, a l'entrada del  teatre han hagut d'indicar, amb un cartell visible, que per exigències del guió un dels personatges fumarà durant cinc minuts. Si no fes riure faria plorar. Dijous vaig anar a veure una molt bona versió de Ròmul, el Gran, que fan al Tantarantana i com sabran els qui coneguin l'obra l'emperador es dedica a la cria de gallines. En aquesta versió les gallines tan sols es poden escoltar però en d'altres eren visibles cosa que avui desvetllaria molta inquietud tot i que no en desvetlla tanta que les tinguin esclavitzades a les granges del sector. Fa poc algú em va explicar una sucosa anècdota a l'entorn d'un gos-actor a l'escenari que va provocar denúncies per maltractament. En moltes coses estem arriban a uns límits surrealistes, la veritat.

Amb això del fumar, vici antigament tolerat, casolà i majoritari i que ara és un pecat mortal, la cosa ja fa angúnia. La proliferació tan criticada de les terrasses té molt a veure amb l'encalçament ferotge d'aquesta activitat. Aquests dies ens estan piconant per la tele amb els perills del sucre i ja no et prens el cafè amb tranquil·litat si no t'abelleix l'amargor original del beuratge. L'antiga repressió a l'entorn d'aspectes sexuals s'ha anat substituint per la condemna d'aquesta mena de coses, lligada a dogmes i devocions no sempre raonables a l'entorn de la deessa Salut.

Qui fuma un puret a l'obra, i encara de forma breu i poc ostentosa, és Sir Wilfrid, qui acaba de refer-se d'un infart. El final sorpresa avui potser no ho sigui tant però té el regust habitual en els textos de l'autora, amb girs inesperats i cops d'efecte una mica inversemblants però que en l'actualitat resulten fins i tot divertits. Christie va ser molt criticada per les elits intel·lectuals fa anys, però continua venent llibres i portant gent al cinema i al teatre, si les versions són com han de ser, és clar. A la televisió no paren d'adaptar-la, de vegades de forma una mica lamentable, tot s'ha de dir. 

Quan jo era joveneta se la criticava en comparació amb Simenon, que era el bo, tot i que a mi és un autor que no em fa el pes i m'avorreix força. Sempre m'ha semblat sobrevalorat, cosa que passa amb molts aspectes de la cultura i la cultureta del país veí. I per cert, quan feia referència a les versions lamentables em referia a unes que han fet els francesos sobre textos de l'autora, això dels petits assassinats, força infumables i poc respectuoses amb els originals.

Christie té molt i té de tot però no se li pot negar la grapa i avui,  a més a més, té el valor afegit de retornar-nos a una època interessant i romàntica, la seva. En entrar al Teatre del Raval es pot veure l'escenari immergit en una mena de boira, un fum d'aquests que fan ara, que no és de tabac, ep, sinó inofensiu, espero, i que ambienta molt bé l'inici de l'obra.

La política nostrada té avui desenllaços més inesperats que no pas els de les obres d'Agatha Christie, juga amb les pistes falses i amb els actors secundaris que de sobte agafen protagonisme, no sabem qui és el culpable i qui l'innocent i potser no ho sabrem mai, no podem explicar el final ja que no el coneixem, pel fet que s'acosta més a una sèrie inacabable i imprevisible que no pas a una obra de teatre o una novel·la. Ni tan sols els guionistes deuen saber com acabarà tot plegat.

No sabem qui mou els fils de l'obra, si el director, o el productor o el responsable del mecenatge. En tot cas, si els actors i actrius són bons tot es fa passador però no sempre és així i aleshores ens veiem obligats a aplaudir de forma poc entusiasta, condescendent. O a xiular, tot i que això és poc habitual perquè malgrat tot sura al país certa tendència a l'optimisme vital i al cofoisme visceral i a les esperances etèries a l'entorn d'un futur idealitzat. En el fons els actors i directors són de casa i amb els de casa sempre hi ha aquella cosa, el lligam afectiu, una tendència a la indulgència, vaja. I potser millor que sigui així, ves. Si no fos així, els actors i directors de més enllà acabarien per omplir tots els nostres teiatrus.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Després de Wilder i Laughton sempre és un risc enfrontar-se a noves versions. I no només per les interpretacions i la posada en escena, sinó perquè hi ha textures cinematogràfiques i dramàtiques que són irrepetibles. Igual que una cançó immaculadament enregistrada digitalment no té la sensualitat de l'agulla acaronant el vinil.

Júlia ha dit...

Sí, però sembla Enric que avui el cinema alimenta el teatre i no a l'inrevés, com abans, de tota manera, sense pretensions excessives, aquest és un muntatge molt remarcable i digne. Res no és mai el mateix però de vegades més que no pas amb la versió original ens quedem amb la 'nostra', la del nostre temps, i això en molts camps.

Unknown ha dit...

Havia escoltat l'obra pel "Teatro Invisible" i anys després la vaig veure en versió cinematogràfica. Quan es va estrenar a Estats Units i a Londres Alfred Hitchcock va enviar un telegrama a Billy Wilder que deia: "La millor pel·lícula de Hitchcock és de Billy Wilder".
A mi també m'agradava Agatha Christie. Encara que hagués volgut no l'hagués pogut comparar a Simenon. Els trobo molt diferents. El belga va copsar com ningú les atmosferes de províncies. A parer meu era més literari -sense saber-ho- que Lady Agatha i les seves trames inoblidables.

Júlia ha dit...

Estic d'acord, Glòria, en què són molt diferents i no es poden comparar, però actualment no estic tant d'acord en que el francès fos més literari, tenia un vocabulari molt limitat, el que passa és que és més divers ja que té un grup de novel·les interessants que no són policíaques, abans en deien 'psicològiques', pel que fa a l'ambient també Christie reflecteix tot un món provincià en moltes ocasions,jo crec que això de les comparacions va ser una mena de moda, quedava millor dir 'que eres de Simenon' ja que era francès i semblava, només semblava, menys comercial. Aquí amb el tema anglès i americà sempre hi ha hagut reticències, alguns autors com Somerset Maugham ni tan sols es troben a les primeres edicions de la GEC. Tots dos van escriure molt, van fer molts diners i tenen de tot en tenir tant i cadascú compta amb el seu valor específic.

En tot cas vaig passar una molt bona estona al teatre, amb l'obra, una versió força digna i interessant.

Unknown ha dit...

El belga -ja saps que no era francès- va ser un personatge molt interessant. Vaig llegir la seva autobiografia i alguna de les novel·les, com molt bé dius, anomenades psicològiques. Jo penso que Simenon era planer i d'aquí el seu vocabulari aparentment menys culte que el de La Dama del crim. Quan a la seva vida hi ha el fet d'haver estat un col·laboracionista i el de tenir la seva filla, suïcida, com amant. Fa feredat com s'estimaven.
Ruth Rendell deia que els personatge de la Christie eren plans i que ella havia estudiat francès peer poder llegir Simenon en directe.
Segur que a Testimoni de càrrec ho vares passar bé. És molt enginyosa. Jo vaig passa un estiu christià, devorava les novel·les d'A.C. i cap em produïa avorriment. Simenon, de vegades, és pesat, escriu massa i el seu francès és deslluït. Tens raó.
No m'estranya que Somerset Maugham estigui oblidat. Era un escriptor interessant que servia de transició per passar a d'altres més profunds com ara Graham Greene. Tampoc sé on ha quedat Lajos Zilahi i tanta gent interessant d'aquella quinta.

Júlia ha dit...

Glòria, no està gens oblidat, Somerset, parlo de les primeres edicions de la GEC on hi ha estranys oblits i una gran descompensació entre personatges segons les dèries dels redactors del moment, molts dels quals 'progres', però aquesta seria una llarga història. Tots aquests grans autors tenen de tot i de tant en tant fan revifalles,com ha passat amb Marai.

Simenon com a persona fa angúnia i miro de separar l'escriptor del personatge, es vantava d'haver-se trincat milers de dones, això de la filla encara no està explicat del tot i sembla que també violava dones de fer feines amb el consentiment de la dona. Tot això no li treu grapa tot i que les novel·les psicològiques són altament inquietants. El fet és que en aquest tema molts grans homes fan aigües, pel que fa al capteniment amb les senyores, lamentablement.

Rendell és una gran autora i també té una mica de tot, llibres genials i d'altres més alimenticis però durant un temps li vaig tenir una gran devoció, em sembla que més d'una vegada he escrit sobre ella al blog. També en passa una mica amb Stephen King, molt més que un autor de best-séllers i que també reflecteix l'Amèrica provinciana i els que saben anglès diuen que utilitza un llenguatge molt adient al context.

El tema del vocabulari de Simenon no és que jo hagi comptat les paraules, havia llegit coses sobre ell fa anys i sembla que realment hi ha qui les ha comptabilitzat i per això es considerava un cas que desmentia el fet de què per ser bon escriptor havies de tenir un vocabulari ampli, va guanyar els calerons a cabassos i els va malgastar de la mateixa manera, la Christie, també, és clar que en aquelles èpoques no hi havia tanta gent escrivint com ara.

S'han fet molt bones versions d'aquests autors, m'agraden les franceses però també les que va protagonitzar Michel Gambon.

Sobre el col·laboracionisme francès, s'hi ha passat de puntetes i tot just ara s'està entrant una mica a fons en el tema ja que en ocasions van ser molt més antisemites que els alemanys i ja venia d'abans, hi ha un llibre molt interessant, el Diari d'una cambrera, de Mirbeau, la novel·la, no la peli de Buñuel que té poca cosa a veure amb l'original tot i que és una bona peli, en la qual hi surt un pre-nazi molt inquietant, només cal pensar en Dreyfuss.

Res, que no hi ha un pam de net, per això diuen que uns dels personatges que més deceben quan els coneixes són els escriptors-homes... crec que ho va dir una escriptora.

Júlia ha dit...

El tema dels belgues francòfons i la seva relació amb França també té tela, però no em vull enrotllar més... de moment.

Lectoracorrent ha dit...

Vaig llegir Agatha Christie primer en castellà i m'agradava, però quan vaig llegir-la en anglès em va agradar molt més perquè, a més de l'enginy de la trama, em feia gaudir amb les descripcions dels personatges i ambients, de manera senzilla però acurada, sempre l'adjectiu precís per a cada cosa.

També vaig llegir obres de Simenon, però no les recordo tan bé com les d'Agatha Christie. Suposo, doncs, que no em va enganxar tant.

Júlia ha dit...

Lectora, això em va passar a mi i a gent que sap anglès els he sentit comentar el que dius. Quan vaig començar a llegir algun llibre d'Agatha Christie una tieta me'n va dur un de Simenon dient això de què era millor i em vaig avorrir molt amb ell, després n'he llegit molts més, no li nego grapa però a mi no em fa el pes, ni la sèrie de Maigret ni les psicològiques.

Unknown ha dit...

Júlia,
Per mi no t'enrotlles mai. Sempre és interessant el que aportes.
Els francesos varen ser els primers en enviar gent als camps nazis. Així ho vaig llegir. I el cas Dreyfuss...Jo vaig treballar un estiu a França, fa molt anys i, per alguns comentaris, vaig veure que l'antisemitisme persistia i en gent ben jove.
Un petó i gràcies.