FANTASMAGORIES CINÈFILES: 'SUNSET BOULEVARD'

 

A la sessió d'ahir del Cinefòrum de Tot Història es va comentar un títol mític, 'El crepuscle dels déus'. El títol original és 'Sunset Boulevard', el nom del carrer on ens ensopeguem amb la fantasmagòrica casa de la protagonista, la famosa avinguda que travessa Los Angeles i Beverly Hills. És una pel·lícula antiga, de l'any 1950, que va dirigir el gran Billy Wilder, qui també va col·laborar en el guió, amb Charles Bracket. Compta amb una banda sonora obra de Franz Waxman.

És una història de cinema a dins del cinema, la millor segons alguns crítics, i l'argument és prou conegut. Una antiga estrella del cinema mut, Norma Desmond, no és capaç d'acceptar que la seva època ha passat i viu en una casa estranya i plena de records, en companyia d'un criat estrany i devot. Per casualitat arriba a la casa un guionista fracassat, jove i ben plantat, que es converteix en el seu amant. L'actriu protagonista és Gloria Swnason, el guionista, Willliam Holden, i el criat, Erich von Stronheim. Compta amb secundaris de luxe, com Nancy Olson, possiblement la única supervivent avui del repartiment, i hi trobem col·laboracions puntuals, 'cameos', de gent con Cecil B. de Mille, Hedda Hoper o Buster Keaton. 

Va rebre lloances diverses, en el seu moment, i va ser nominada a onze Premis Óscar, tot i que tan sols en va guanyar tres. S'ha convertit en un clàssic imprescindible, ha estat inclosa en diferents llistes d'aquests en les quals s'inclouen els millors títols del cinema americà.

La pel·lícula és plena de detalls. Per més vegades que la vegis sempre hi trobes coses que t'havien passat desapercebudes i és inevitable fer-ne noves lectures. Comença explicant el final, la troballa, a la piscina del casalot, del cadàver d'un home jove i ambiciós, el guionista, i ja aleshores escoltem una de les moltes i genials pinzellades d'humor negre que esquitxen la història, una veu en off explica que sempre va voler una piscina però que la va aconseguir a un preu molt alt. 

Serà la víctima qui ens explicarà com ha anat tot, com va arribar a la casa per casualitat, ja que uns homes a qui devia diners volien quedar-se amb el seu cotxe i disposaven de l'ordre judicial corresponent. Ha amagat el cotxe i intentarà manllevar diners a coneguts i vendre un guió. L'encarregada de revisar els guions, una noia jove, interpretada per Nancy Olson, admet que el guio és dolent però se sent atreta pel guionista.

Els cobradors el  descobreixen i l'encalcen, aleshores arribarà a la fantasmagòrica casa, amb un gran garatge, on aparca el vehicle. Allà coneixerà l'actriu i el criat el confon amb l'home que ha de portar un taut de mida infantil, per a un mico difunt. El guionista reconeix l'actriu i ella li mostrarà un guió que esta escrivint per el seu suposat retorn al cinema, sobre la historia de Salomé. L'actriu el contractarà per a adaptar el  guió. L'home s'instal·larà a la casa i s'aprofitarà dels diners de l'actriu, atrapat per les manipulacions d'aquesta. La relació es complicarà i al llarg de la narració sabrem que el criat va ser el primer marit de l'actriu, que intenta que aquesta sigui més o menys feliç en la seva fantasia. 

La pel·lícula s'ha etiquetat en ocasions com a thriller, però és molt més complicat fixar-la a dins de cap gènere. L'únic intent seriós de fugida per part del guionista, enamorat de la secretària dels estudis, acabarà amb la seva mort. L'actriu, alienada de forma definitiva, baixarà per l'escala de la mansió creient que està filmant la pel·lícula desitjada, mentre a baix espera la polícia i el fidel criat plora d'impotència davant de la situació. 

Malgrat que la història acaba amb un assassinat, és també un drama psicologic, un melodrama, te elements d'humor negre, recorre a fragments de cinema i personatges reals. Reflexiona sobre el cinema mut i els canvis que es van produir amb l'arribada del cine sonor, té elements romàntics en el cas de la relació frustrada entre el guionista i la noia jove, o de gàngsters, en alguns moments. El mateix director defugia l'adscripció a qualsevol gènere concret. Hi ha aspectes originals, com ara que la narració la faci un mort, tot i que cap al final evoluciona vers un narrador omniscient.

​

Gloria Swanson era una bona representant dels esplendors del cinema mut i, en aquell moment, era poc coneguda ja per la gent jove. La pel·lícula li va representar una bona represa de la seva carrera tot i que va dur una vida molt més interessant i activa que no pas la de la protagonista, i sembla que no tenia interès excessiu en tornar al cinema tot i que la qualitat de la història la va convèncer. En el fons tot és ficció i en el mon del cinema pot ser que hagin existit casos propers al de la la protagonista, però també hi ha hagut gent important de la professió que ha fet una vida absolutament convencional. Hi ha molts referents a pel·lícules reals, a actors, actrius i directors del mon del cinema i a fets de la crònica negra de l'època. 

A internet, a la mateixa wikipèdia, es poden trobar un munt de referents i anècdotes sobre la pel·lícula, els diàlegs estan plens de detalls que també és recullen en les moltes crítiques i referències que s'han escrit. Un tema recurrent és el dels possibles actors i actrius que podien haver-la protagonitzat, tot i que avui costa imaginar-ne uns altres. També s'ha escrit molt sobre d'on va sortir la idea original i sobre els canvis que es van anar produint al llarg del rodatge. 

Avui el mon del cinema ha canviat força tot i que alguns aspectes puguin trobar algun paral·lelisme inevitable amb el present. Hi ha aspectes crítics amb el sistema dels estudis, amb el culte, que encara funciona prou, a la bellesa i a la joventut i a la seva conservació al preu que sigui, com hem pogut copsar en títols actuals com ara 'La sustancia'. Un títol imprescindible, doncs, que cal revisitar de tant en tant, un clàssic incombustible.

CINEMA CLÀSSIC, ROMANTICISME I NOSTÀLGIA A 'L'APARTAMENT

 

He tornat a veure, en el context d’un Cinefòrum virtual, The Apartment, de l’any 1960, un dels millors títols, el millor segons la meva opinió, del mestre Wilder. Hi ha pel·lícules i llibres que perden pistonada amb el pas del temps però aquesta és ja un clàssic al qual cada vegada trobes detalls nous i en pots fer noves lectures. Tot i amb això vaig constatar que gent més jove que jo la veu amb uns altres ulls, les relacions amoroses i laborals han canviat i, en molts aspectes, el context de la història és el dels anys seixanta. Avui, doncs, la pel·lícula esdevé també un testimoni dels usos i costums d’una societat en evolució i en procés de millora econòmica.

La pel·lícula va tenir la virtut d’agradar, ja en els seus inicis, a tot tipus de gent, als cinèfils de barri popular i als suposats entesos, que sempre existeixen i gaudeixen fent comparacions i filosofies que, de vegades, perjudiquen, fins i tot, la lectura innocent que L’Apartament encara ens demana. Això, és clar, si en volem gaudir a fons i amb una certa ingenuïtat cinèfila. És una pel·lícula que fa riure, somriure, que emociona, però que més d'una vegada m’ha provocat alguna llagrimeta. La tendresa amara els personatges que no son, ni tan sols, unes víctimes innocents del tot.

Té detalls magistrals, més enllà de la narració central. Una música excel·lent, d’Adolph Deutsch, una posada en escena amb pinzellades kafkianes, com ara la immensa oficina aclaparadora o el piset picadero, com deien vulgarment. I, a més a més, la situació temporal, durant les festes nadalenques, tan adients a finals feliços, finals tràgics i finals angoixants. L’època de la germanor i de la retrobada i de les baralles familiars imprevisibles. Una època amb massa mitologia i moltes ombres.

L’argument és ben conegut però el recordaré, m’agrada recordar-lo, vaja. C.C. Baxter, un Jack Lemon jove i ja un gran actor, treballa en una companyia d’assegurances, a Manhattan. Es solter i té pis propi, un piset petit i discret que lliura als seus caps a canvi de favors i de poder anar grimpant a l’empresa. S’enamora de l’ascensorista, la senyoreta Kubelik, encisadora i jove Shirley Mac Laine, una de les poques actrius supervivents del repartiment. En el qual, tot s’ha de dir, els secundaris son, tots ells, de categoria. Fred Mac Murray va ser un molt bon actor que va fer de tot però que va excel·lir en els papers de carallot, com és el cas. En aquest cas és un cap laboral ric i fatxenda que s’ha embolicat amb la senyoreta Kubelik.

Els veïns de l’escala de Baxter el creuen un poca vergonya, faldiller i seductor, quan, d’això, res de res. És un pobre home, amb aspiracions laborals absurdes, solitari i bonhomiós. Un pobre d’esperit. La noia, jove i enamorada del fatxenda, el poder també és atractiu, s’ha deixat enredar, l’home li ha dit que deixarà la dona per romandre amb ella, cosa que qualsevol espectador avesat ja sap que és una bola com una catedral i que ha generat molt de cinema, de teatre i de literatura. La trama pot semblar senzilla però amaga una complexa xarxa de diàlegs brillants, simbologies interessants, amb pinzellades tragicòmiques i amb un estudi aprofundit del capteniment humà i de la mediocritat del mon real. Els personatges principals s’enfronten amb les seves pors, amb els seus desigs, amb els seus somnis, i acabaran per prendre decisions que poden semblar banals però que son heroiques, contemplades amb atenció.

Hi ha frases que se’ns han quedat fixades a la memòria per sempre més, com aquella del final en el qual la noia diu al xicot, ja redimit de la seva servitud, ‘calli i jugui’. La vida és un joc, una partida de cartes atzarosa i, tot sovint, cal baixar a la vida real per sobreviure amb dignitat. Hi ha qui opina que la noia accepta Baxter, enamoradíssim d’ella, per pura conveniència vital. Jo no ho veig així, tot i que, per part de Kubelik, tot just entomem, al final, un principi d’enamorament que vull pensar que reeixirà. En tot cas, jo considero el final un final feliç, considerant això de ‘feliç’ en un sentit molt diferent del convencional.

Una gran pel·lícula, diferent per a cadascú i per a cada moment vital. Això dels homes amb poder que aprofiten les situacions avui ens ho mirem d’una altra manera, els temps han canviat, pel que fa a la situació de la dona, en poques dècades. En aquella època encara era el matrimoni la sortida femenina més habitual i les possibilitats professionals de les noies eren molt més limitades. Moltes dones, fins i tot professionals de prestigi, deixaven la feina quan es casaven. Una dècada després de l’estrena de la pel·lícula tot havia canviat força i de forma accelerada. 

Una exigència que encara trasbalsa els homes és la laboral tot i que també crec que ha minvat, en molts casos, l’ambició que se’ls exigia en qualsevol feina, de la mateixa manera que s’han lliurat del servei militar obligatori. El que passa és que, paradoxalment, a les dones ara se’ls demana ‘triomfar’, fer carreres tècniques, ocupar llocs importants, jugar a futbol competitiu... Les grans oficines impersonals, com aquesta o la de Los nuevos españoles, han canviat molt, així mateix, amb l’arribada de la informàtica i el tele treball.  La grandesa dels 'herois del fracàs', un terme que manllevo de l'escriptor Luis Mateo Díez, passa desaparcebuda gairebé sempre.

Àvui, fins i tot, el divorci és més senzill, i gairebé els sembla positiu, als fatxendes amb poder, canviar la senyora per una joveneta, sense necessitat de fer-ho 'per darrera l'església'. L’Apartament ens ofereix avui noves perspectives i esdevé, en alguns aspectes, un document del passat, d’un passat que contemplem en directe i que la gent grandeta podem identificar. Tot i amb això la pel·lícula, el seu nus argumental, el seu romanticisme nostàlgic i el seu cant a recuperar la dignitat, en una època en la qual els endolls, el servilisme, el consum eròtic fatxenda i la mediocritat perillosa encara ens encalcen i condicionen, té plena vigència. Una meravella de pel·lícula, per a tots els públics, en un blanc i negre que avui es recupera de l’oblit amb noves aportacions i amb una parella d’actors en plenitud, que amb una mirada en primer pla ens poden dir un munt de coses i que acabem per estimar de forma incondicional.

UN, DOS, TRES... WILDER, LA GUERRA FREDA I EL TEMPS QUE PASSA

 

Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam triar una comèdia, ja tocava. L'escollida va ser Un, dos, tres, de Billy Wilder, malgrat que jo anava molt al cinema crec que no l'havia vist. No em va fer el pes, d'entrada. Després, en anar-hi pensant, i també gràcies als comentaris escoltats a la tertúlia cinematogràfica, li vaig anar trobant més virtuts. Tot i amb això he comprovat que hi ha opinions diverses sobre el seu humor polític i els seus gags trepidants.

La pel·lícula troba suport en un molt bon repartiment, encapçalat per James Cagney, un actor mític, amb una complexa i llarga vida, que, de fet, va tenir espais molt diferents i que propiciaria una sèrie interessant sobre el mon del cinema mític del segle XX. Cagney és recordat més que res pels seus papers d'home dur, de gàngster, sobretot, però va fer moltes coses diferents, fins i tot ballar. Tot i la magistral interpretació que fa d'aquest executiu americà tan típic que fins i tot és kefasso a la Coca-cola, ho va passar molt malament durant el rodatge, no es va avenir amb Wilder i va estar a punt de deixar-ho. De fet ja tenia la intenció de retirar-se i alguns problemes de salut. Tot i amb això encara, vint anys després, va fer algun paper de lluïment, com el de Rigtime. Va refusar fins i tot, expliquen, el paper maculí protagonista de My Fair Lady.

A la pel·lícula hi trobem actors i actrius ja desapareguts, alguns dels quals es van passar a la televisió, que a partir dels seixanta seria el mitjà estrella i que, si et tocava una sèrie llarga, era molt més còmoda i segura. Una va ser Pamela Tiffin, que va morir fa poc. L'altre, Hors Buchholz,  molt popular entre les jovenetes durant uns anys. Una actriu molt maca que aquí fa el paper de secretària sexi i espavilada és la suïssa Liselotte Pulver, encara viva avui, amb més de noranta anys. La recordo en molts papers però, sobretot, en una de les meves pelis preferides, Temps d'estimar, temps de morir, de Sirk.

El paper de les dones, en aquesta pel·lícula, avui fa una mica d'urticària, però el cert és que els homes tampoc no queden gaire bé. En el fons la pel·lícula es podria titllar d'amoral, tothom fa les coses en profit propi i, si cal, es canvien els principis, com allò que deia Groucho Marx, vaja. Vam comentar al fòrum com llegirien la pel·lícula els joves d'avui, deixant a banda els més cinèfils i les rates de filmoteca jovenetes, que també n'hi ha. Per als de la meva edat i una mica menys aquell context és molt viu, encara. La guerra freda, aquella mena de competència teòrica, gairebé futbolística a nivell popular, entre russos i americans, Alemanya en reconstrucció, la coca-cola com a símbol del capitalisme tòpic... 

No a tothom li va semblar bé, en el seu moment, que es fes broma amb coses serioses, fins i tot tràgiques. Wilder ho podia fer, havia perdut família molt propera als camps d'extermini, i servava una mena de respecte humorístic que em resulta difícil d'explicar i que no trobo en produccions més modernes, que ironitzen sobre feixisme o estalinisme des del present, sense haver-los patit en directe. 

La pel·lícula, farcida de situacions divertides, frases brillants, i picades d'ullet cinematogràfiques, ironitza sobre el capitalisme i sobre el comunisme, era l'any 1961, havia estat escollit Kennedy i, a Rússia, també semblava que Kruschev inaugurava una mena de nova era, després de l'estalinisme més dur i assassí. Però determinada esquerra, força oculta a casa nostra, volia fer-nos creure, com Sartre, que tot eren brames dels malvats americans. En el fons el problema és l'espècie humana, però ens costa d'admetre. Els seixanta no van portar la pau universal, que encara es troba a les beceroles i potser ni tan sols a les beceroles. 

La pel·lícula, sense que hi tingui res a veure, me'n va evocar dues, també humorístiques, de ben espanyoles, la famosa Bienvenido, Míster Marshall, i una altra molt menys coneguda, Bombas para la paz, d'un oblidat, Antonio Román. L'humor és una arma inofensiva, necessària per entomar la trista realitat, un recurs per a la supervivència i per explicar-nos com som en realitat, sense fer volar coloms. Coloms de la pau, sobretot.

SI ÉS QUE EL SABEU, NO EXPLIQUEU EL FINAL

Per esbandir cabòries i dubtes a l'entorn dels darrers esdeveniments polítics propers que avui han tornat a esperonar reaccions diverses, entre l'entusiasme, el cofoisme, l'escepticisme i fins i tot la decepció, ahir al vespre me'n vaig anar al teatre. A un teatre proper, el del Raval, el qual compta amb una acollidora sala remodelada de mida humana, la del centre parroquial de l'església del Carme, adaptada als nous temps. D'aquests petits teatres n'hi havia un munt fa anys però la gran majoria s'han perdut i per això conservar els que resten resulta imprescindible.

Fins al 31 de gener s'hi pot veure una obra que avui és tot un clàssic, Testimoni de càrrec, d'Agatha Christie. Vaig poder arreplegar la darrera entrada que quedava la qual, per sort, era a la primera fila. L'obra, amb una promoció modesta als mitjans, ha comptat amb la difusió a través del boca-orella, avui probablement ajudada pel watshap personal. Omplen tots els dies i els aplaudiments finals reconeixen les excel·lències d'un muntatge intel·ligent, amb una escenografia senzilla però evocadora de l'època de l'obra i  amb un vestuari acurat, en blanc, negre i gris, que ens situa de ple en l'època gloriosa del cinema dels anys cinquanta.

L'obra és molt coneguda ja que té uns quants anys. L'original és teatral però es va fer famosa gràcies a la notable adaptació al cinema de Billy Wilder, amb uns actors de categoria, Marlene Dietrich, Tyrone Power, Elsa Lanchester i, sobretot, Charles Laughton en el paper central. Lanchester va guanyar un Òscar de repartiment i Dietrich va estar a punt de guanyar-ne un altre. Per tot plegat potser avui molta gent una mica grandeta ja no se sorprèn d'un final, que es va portar en secret durant el rodatge fins al punt que s'explica que el director no el va deixar llegir als actors fins que no hi va haver més remei.

Se'n va fer una versió posterior per a la televisió, també amb un bon repartiment, però és aquesta una versió poc coneguda i no sé si aquí l'hem vista mai. Jo recordo així mateix que va ser una de les obres que vaig poder escoltar de petita per la ràdio en aquells anys llunyans en els quals s'emetia tot sovint teatre a través d'aquest mitjà. Malgrat determinades migradeses ambientals indefugibles he tingut la sort de poder conèixer molt bon teatre al llarg de la vida, primer per la ràdio i, més endavant, per la televisió. 

La versió del Teatre del Raval és excel·lent, potser tan sols, si fos cosa meva, limitaria una mica els excesos histriònics del personatge de la infermera. El paper de Laughton el fa Jordi Coromina i el seu Sir Wilfrid és magnífic, inspirat, divertit i impecable. La resta també està molt i molt bé, no és fàcil aconseguir uns resultats d'equip tan bons amb una obra tan coneguda, tot i que potser no ho sigui per a la gent jove. S'han utilitzat recursos moderns, alguns personatges actuen entre el públic  i els membres del jurat surten de la sala per pujar a la seu del judici. 

La direcció és de Pepa Calvo, avui el nombre de bones directores de teatre, de cinema, és molt important. Empar López, que fa el paper de Dietrich, també ha dirigit en més d'una ocasió, i si no recordo malament crec que al mateix teatre va tenir cura de la direcció d'un altre clàssic, Dotze homes sense pietat, fa pocs anys obra en la qual també hi sortia Pep Martínez, aquí Leonard Vole. El repartiment compta amb un grup sòlid de gent amb molta experiència teatral, amb rodatge i un nivell de maduresa remarcable, cosa que es percep en tot moment malgrat que no siguin d'aquests actors i actrius tan populars gràcies a la televisió i a les inefables sèries del nostre temps. En aquesta professió, com en totes, l'atzar i la sort hi tenen un gran paper.

Tot i que la popularitat televisiva és d'allò més efímera. En un dels papers secundaris hi podem retrobar Xavier Serrat, qui va ser el pare a la mare de totes les sèries actuals nostrades, aquella inoblidable Granja dels temps del senyor Puyal. Fa anys es comentava que els actors de pel·lícules de molt d'èxit en ocasions queien en una mena de maledicció, en concret es va dir de la gent de West Side Story, en el sentit de què poques vegades tornaven a assolir el mateix èxit i això ha passat amb la majoria d'aquell bon equip d'actors. La Granja va començar molt bé i després, amb l'èxit, va derivar vers el despropòsit, cosa que passa sovint quan les coses s'allarguen però el cert és que molts dels seus actors no han tingut el ressò merescut tot i que la majoria han continuat treballant força.

En la línia de la correcció política que ahir comentava, a l'entrada del  teatre han hagut d'indicar, amb un cartell visible, que per exigències del guió un dels personatges fumarà durant cinc minuts. Si no fes riure faria plorar. Dijous vaig anar a veure una molt bona versió de Ròmul, el Gran, que fan al Tantarantana i com sabran els qui coneguin l'obra l'emperador es dedica a la cria de gallines. En aquesta versió les gallines tan sols es poden escoltar però en d'altres eren visibles cosa que avui desvetllaria molta inquietud tot i que no en desvetlla tanta que les tinguin esclavitzades a les granges del sector. Fa poc algú em va explicar una sucosa anècdota a l'entorn d'un gos-actor a l'escenari que va provocar denúncies per maltractament. En moltes coses estem arriban a uns límits surrealistes, la veritat.

Amb això del fumar, vici antigament tolerat, casolà i majoritari i que ara és un pecat mortal, la cosa ja fa angúnia. La proliferació tan criticada de les terrasses té molt a veure amb l'encalçament ferotge d'aquesta activitat. Aquests dies ens estan piconant per la tele amb els perills del sucre i ja no et prens el cafè amb tranquil·litat si no t'abelleix l'amargor original del beuratge. L'antiga repressió a l'entorn d'aspectes sexuals s'ha anat substituint per la condemna d'aquesta mena de coses, lligada a dogmes i devocions no sempre raonables a l'entorn de la deessa Salut.

Qui fuma un puret a l'obra, i encara de forma breu i poc ostentosa, és Sir Wilfrid, qui acaba de refer-se d'un infart. El final sorpresa avui potser no ho sigui tant però té el regust habitual en els textos de l'autora, amb girs inesperats i cops d'efecte una mica inversemblants però que en l'actualitat resulten fins i tot divertits. Christie va ser molt criticada per les elits intel·lectuals fa anys, però continua venent llibres i portant gent al cinema i al teatre, si les versions són com han de ser, és clar. A la televisió no paren d'adaptar-la, de vegades de forma una mica lamentable, tot s'ha de dir. 

Quan jo era joveneta se la criticava en comparació amb Simenon, que era el bo, tot i que a mi és un autor que no em fa el pes i m'avorreix força. Sempre m'ha semblat sobrevalorat, cosa que passa amb molts aspectes de la cultura i la cultureta del país veí. I per cert, quan feia referència a les versions lamentables em referia a unes que han fet els francesos sobre textos de l'autora, això dels petits assassinats, força infumables i poc respectuoses amb els originals.

Christie té molt i té de tot però no se li pot negar la grapa i avui,  a més a més, té el valor afegit de retornar-nos a una època interessant i romàntica, la seva. En entrar al Teatre del Raval es pot veure l'escenari immergit en una mena de boira, un fum d'aquests que fan ara, que no és de tabac, ep, sinó inofensiu, espero, i que ambienta molt bé l'inici de l'obra.

La política nostrada té avui desenllaços més inesperats que no pas els de les obres d'Agatha Christie, juga amb les pistes falses i amb els actors secundaris que de sobte agafen protagonisme, no sabem qui és el culpable i qui l'innocent i potser no ho sabrem mai, no podem explicar el final ja que no el coneixem, pel fet que s'acosta més a una sèrie inacabable i imprevisible que no pas a una obra de teatre o una novel·la. Ni tan sols els guionistes deuen saber com acabarà tot plegat.

No sabem qui mou els fils de l'obra, si el director, o el productor o el responsable del mecenatge. En tot cas, si els actors i actrius són bons tot es fa passador però no sempre és així i aleshores ens veiem obligats a aplaudir de forma poc entusiasta, condescendent. O a xiular, tot i que això és poc habitual perquè malgrat tot sura al país certa tendència a l'optimisme vital i al cofoisme visceral i a les esperances etèries a l'entorn d'un futur idealitzat. En el fons els actors i directors són de casa i amb els de casa sempre hi ha aquella cosa, el lligam afectiu, una tendència a la indulgència, vaja. I potser millor que sigui així, ves. Si no fos així, els actors i directors de més enllà acabarien per omplir tots els nostres teiatrus.