EL PONT DE BROOCKLYN TORNAT A VISITAR

Ha arribat al cinema Broocklyn, una pel·lícula basada en el llibre de Colm Tóibín, un llibre que vaig llegir fa temps i que no em va fer el pes del tot, no tant per la història sinó perquè em va semblar breu en excés per explicar a fons els sentiments dels seus personatges. Diuen que és el millor de l'autor, cosa que no puc valorar, no els he llegit tots, i, de fet, comptem amb poques traduccions d'un autor que ha tingut, per cert, molta relació amb Barcelona. Broocklyn és d'aquesta colla de pel·lícules amb nominacions als óscars, uns premis que no entenc com encara es prenen tan seriosament per part dels mitjans de comunicació, la veritat. 

Fa uns dies vam dedicar una xerrada del barri a l'actor Gabriel Agustí, vuitanta-cinc esplèndids anys i una memòria envejable, i entre d'altres històries molt sucoses sobre el món dels actors, les actrius i la resta, va explicar el tema dels óscars i com funcionava l'entrellat del tema, res de nou, de fet, tot i que està bé que es recordi de tant en tant. Els premis grossos del que sigui són poc fiables pel que fa a la justícia del que premien, la veritat. Però fan ambient i generen xerrameca, no diré que no.

En un espai de cinema de la ràdio deien que aquesta pel·lícula estava bé però que no tenia res a fer entre la resta, sobretot al costat de La habitació, pel·lícula lloada a fons i que no aniré a veure pel fet que el tema em desplau, la veritat. Des que sóc més grandeta veure patir gent al cinema, sobretot criatures, m'inquieta en excés i no veig la necessitat d'anar a patir, que la vida ja té prou dificultats i riscos en la realitat. Per això vaig dir a algú fa poc temps que no aniria a veure ni El club, ni El clan ni El fill de Saul, per posar exemples recents.

No és que els protagonistes de Broocklyn no pateixin, però pateixen de forma moderada, sostenible i quotidiana. La pel·lícula m'ha agradat més que el llibre, i no voldria entrar en les eternes comparacions sobre una cosa i l'altra però quan les lectures són relativament recents no es pot obviar fer alguna relació comparativa, la veritat. El paisatge és el mateix que el del Panorama des del pont, Broocklyn, anys cinquanta. Només que el Panorama és contemporani de l'acció i aquí hi ha la perspectiva dels anys i una certa idealització del context. Incideix en un tema molt actual i que possiblement serà etern, els sentiments de les generacions joves d'emigrants que no acaben de saber d'on són. També parla de la llibertat personal i de la necessitat de triar el propi camí. La literatura compta amb tot un doll de possibilitats, a l'entorn del desarrelament i de la necessitat d'establir nous lligams anem o anem.

La protagonista és una noia jove, irlandesa, i en el seu poble no viu malament del tot, llevat del fet d'haver de moure's entre les inevitables tafaneries i l'avorriment provincià. No es veu misèria ni pobresa extrema però sí una manca de perspectives, encara més per a les noies. Emigra gràcies a la germana gran, un personatge clau, poc explicat al llibre i poc explicat a la pel·lícula. En el fons té sort, emigra amb contracte de treball, de forma legal, i amb l'ajuda d'un d'aquests capellans irlandesos bonhomiosos i simpàtics, comprensius i entranyables. Els capellans irlandesos han estat molt més ben tractats en el cinema que les monges del mateix país, en trobem de tota mena però hi tenen un pes específic els generosos, valents i estimables, com el de La filla de Ryan. Les monges irlandeses, en canvi, acostumen a ser odioses, explotadores, regenten institucions temibles, roben nens i maltracten les noies pecadores. La dona dolenta és un clàssic, a tots nivells, des de la dona fatal a la mare superiora perversa. 

Irlanda és un país que en el nostre imaginari el trobem ple de contradiccions. Durant anys el vam tenir idealitzat, sobretot en comparació amb Anglaterra, fins i tot hi havia qui deia que l'anglès irlandès era millor que el de Londres i rodalia i qui tenia possibles se n'anava per allà a fer cursets de llatí modern. Però ha estat un indret ple d'ombres, com tots al capdavall, condicionat a fons per un catolicisme aclaparador, el mateix que, en un altre costat d'Europa, Polònia. 

Ah, la religió. Ha estat lligam abusiu però no podem oblidar que també ha estat i és consol dels pobres i desgraciats, en moltes ocasions. I que en en el món dels religiosos professionals hi ha hagut de tot, gent admirable i gent horrorosa, com a tot arreu. Jo n'he conegut de tota mena però hi ha una tendència a etiquetar tot el paquet com a menyspreable, per part del nou anticlericalisme en alça. Les persones s'han de jutjar de forma individual, posats a entrar en el tema citaré una frase evangèlica, per les seves obres els coneixereu. És clar que les obres dels homes són contradictòries i una mateixa persona en pot fer de bones i de menys bones, segons el moment i les circumstàncies.

Broocklyn és una pel·lícula bonica de veure, ben ambientada, plena de bona gent i amb pocs dolents, a tot estirar unes quantes tafaneres malicioses. La protagonista, per circumstàncies familiars que em reservo per no fer més spòiler, torna al poble irlandès quan ja té parella fixa, un lampista italià, de bon veure, treballador i molt bon noi, sense vicis, més enllà d'agradar-li el beisbol i una mica més baixet que no pas ella. 

El cinema ha aconseguit fer surar amb èxit els galants més baixets que les noies, fa anys això era impensable i expliquen que a Alan Ladd li posaven tamborets en les escenes d'amor, les quals es filmaven en primers plans o plans mitjans. Dustin Hoffmann, qui vam mencionar fa poc, va inaugurar l'època daurada dels galants de mida reduïda, atractiu poc convencional i sense complexos. El complex psicològic dels homes baixets havia estat estudiat fa anys, per cert. Avui es rebutja però jo crec que encara en queda alguna cosa. 

El retorn de la protagonista al seu llunyà poble l'enfronta amb una nova situació, li surt una feina, un altre promès, també molt bon noi i, per acabar-ho d'adobar, més cult que l'italià i amb calerons i que té una casa de pel·lícula i sense sogres. Els dubtes són humans però al capdavall Amèrica és Amèrica i el lampista també vol fer-se una caseta amb jardí en uns terrenys per urbanitzar. Ironitzo, però la veritat és que vaig passar una bona estona al cinema, tot i que per la història, com pel mateix llibre, hi sura una certa fredor malgrat l'excel·lència de l'ambientació i d'un munt de detalls remarcables i encisadors que hi aboquen poesia fílmica. 

Amèrica és molt lluny per als irlandesos, però per als qui venien del poble, fa molts anys, Barcelona era també un indret remot, a les antípodes de les zones rurals més profundes, com la seva,  i el desarrelament, habitual i dolorós. El meu pare sempre va enyorar un poble en el qual va viure poc temps i de vegades em feia empipar amb els seus penjaments recurrents sobre el Poble-sec on va viure molt més temps i on moriria. De jove, ja festejant amb la mare, va protagonitzar una anècdota semblant a la de la noia de Broocklyn. 

En un dels pocs retorns breus al poble li van fer conèixer una pubilla de per aquells verals, el cas és que, o no li va agradar prou o no ho va veure clar i va optar per la noia de Barcelona de forma definitiva, després d'haver espaiat la correspondència de forma una mica sospitosa. Ell s'empipava quan la mare recordava, encara una mica ressentida després de tants anys, les dones convencionals som sovint una mica repatànies, aquella anècdota, que desmentia amb passió poc convincent. El cas és que gràcies a la seva decisió i al seu retorn a l'Amèrica barcelonina estic jo ara aquí escrivint aquest post sobre cinema, els camins del Senyor són inescrutables.