DIVAGACIONS SOBRE IGNORÀNCIES I SAVIESES

Al blog de l'escriptora Olga Xirinacs es comentava ahir, entre d'altres coses, la paradoxa d'un titular que encapçalava una notícia sobre la propera publicació d'una biografia de la poeta Maria-Mercè Marçal, amb les paraules Maria-Mercè Marçal, la gran desconeguda. Marçal, precisament, és una de les poetes més conegudes a casa nostra o ho havia estat, al menys per comparació amb la resta del món de la poesia catalana escrita per dones, tan sols cal espigolar les poc innocents antologies que s'han anat publicant o les referències que es troben a la xarxa sobre poetes.

El desconeixement mencionat es pot interpretar de dues maneres, o bé realment es pensa que hi ha gent que en sap poca cosa o res, de Marçal, els seus poemes i el seu temps, inclòs l'autor del titular, i creu que la seva ignorància és general, o bé hi ha una altra intenció, la de demostrar als qui creuen saber-ne alguna cosa que no en saben res o que els queden moltes coses per saber.

Les dues actituds són habituals en el nostre món i fins i tot comprensibles. Tots sabem moltes coses però n'ignorem moltes més i quan més saps més saps que no saps. La cultura personal acostuma a anar lligada a les nostres experiències, la nostra trajectòria professional i vital i la nostra generació. Per molt que ens puguem estimar el país, si és que un país ha de ser subjecte d'amors i passions,  és el nostre un indret amarat de moltes mesquineses on, pel que fa a la cultura seriosa i diversa, es fa poca promoció  i poca difusió. També existeix una certa tirada a ser tastaolletes, i ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell, parafrasejant Foix.

Ja he comentat en alguna ocasió la ironia amb què vaig llegir aquell famós rètol inclòs a l'exposició sobre el Paral·lel, com és que no en sabíem res? No vaig ser jo sola, periodistes ben coneguts que havien escrit sobre el tema en moltes ocasions, llibres inclosos, també van fer algun comentari, sempre de bon rotllo, car en aquest món tothom es coneix, sobre el fet de què alguna coseta sí, que en sabíem.

De vegades m'he trobat amb algú que em comenta un autor, un fet, una obra d'art, un llibre, alguna cosa lligada a això tan fràgil i contradictori que en diem cultura que acaba de descobrir i en més d'una ocasió li explico que fa temps vaig escriure al blog, per exemple, sobre allò mateix. En poques ocasions hi ha interès per saber què vaig escriure sobre un tema que la persona creu que acaba de descobrir, empipa molt que et facin evidents les errades de percepció, la veritat. El món de la cultura, com tot al capdavall, es mou per modes, tendències i promocions, lligades a interessos diversos.

Quan es descobreix o  redescobreix alguna cosa d'aquest tipus de vegades la descoberta es generalitza i aleshores sembla una vulgaritat i aquell autor d'elit ja passa a estar sobrevalorat, cas d'Espriu i d'altres. Espriu va passar de ser minoritari a ser majoritari i gairebé mediàtic i després va venir la  davallada de percepció i es van començar a promocionar els del saló dels refusats. 

Ens movem entre la necessitat de pertànyer a la comunitat i fer com tothom o com la majoria i la de ser originals i diferents, què hi farem. De jove descobreixes moltes coses i et sembla que tan sols les descobreixes tu i quatre persones amigues però després t'adones de què tot està inventat, sopa d'all inclosa. Tot és nou, afortunadament, quan comences a viure, i ha de ser així per tal que el món segueixi en actiu. A cadascú li sembla, quan s'enamora o té fills o se li moren persones estimades, que allò tan sols li passa a ell, i d'aquí la dèria d'alguns periodistes a endegar articles i programes de ràdio sobre, per exemple, l'educació de criatures, quan ells les tenen petites. O a escriure una novel·la sobre la mort dels seus pares, quan passen per aquest inevitable tràngol, per exemple. 

En un món relativament segur i en pau les coses quotidianes es potencien i es converteixen en inspiradores, al cinema i a la literatura. La gent que realment les passa magres, els refugiats, les víctimes de les guerres, persones que podrien explicar-nos experiències trasbalsadores no estan precisament per escriure novel·les i potser ho faran, si tenen sort, quan millori la seva situació. O potser seran els fills, els néts, els qui ho  facin, qui sap, però ja serà aleshores des d'un punt de vista diferent i amb una perspectiva una mica estrafeta. 

No dubto que hi ha moltes coses desconegudes sobre Marçal i sobre tants altres autors i autores. Ella i una colla de poetes van senyorejar el camp literari durant un temps, a més d'estar implicats en política i representar de forma evident una generació que, com totes, va crear grans expectatives que amb el temps es van abaltir. Va morir jove, com Montserrat Roig, i això també compta a l'hora de les mitificacions, per desgràcia. Té poemes excel·lents, d'altres que no ho són tant, pel meu gust, i amb la Renée Vivien em vaig avorrir molt. Em sembla molt interessant que es compti amb una bona biografia sobre una autora amb una vida, si més no, una mica alternativa. 

Dues grans autores, Olga Xirinacs, de qui ja he escrit en moltes ocasions, i Maria Àngels Anglada, també desapareguda, ironitzaven fa molts anys en uns reportatges al diari sobre el fet que tenen molt més atractiu les escriptores -o potser també els escriptors, però crec que amb les dones és més habitual- que tenen vides complexes, secrets i amors difícils que no pas les més o menys convencionals, amb família estable i que fan poc soroll vital. Crec que en aquell cas, tot i que no es mencionava explícitament, la cosa anava pel fenomen Rodoreda, autora que va saber envoltar-se d'una mena de pàtina de misteri personal fins que després de la seva mort en vam saber més coses i algunes no gaire afalagadores.

Avui és un valor intocable, Rodoreda, però crec que aquesta mena de misteri va comptar a favor de les vendes i les promocions quan, de fet, en entrevistes com la que li va fer Soler Serrano se li va poder copsar una certa mediocritat ideològica preocupant. Recordo que una companya de feina molt interessada per la literatura va arribar a l'escola decebuda de les respostes etèries i pobres de l'escriptora. Res a veure amb aquell volcà intel·ligent i brillant que era, per exemple, Maria Aurèlia Capmany, amb totes les seves ombres i contradiccions. Sembla que xerrar en excés i explicar massa coses fa esvair la boira del mite, què hi farem. Malauradament i encara que no es vulgui reconèixer, l'aspecte físic també compta, en aquestes valoracions, encara més entre les dones.

La literatura de Rodoreda va ser qüestionada durant anys pels experts però després ja es va admetre com a canònica i qualsevol diu res en contra encara que ho pensi, com tampoc no es poden qüestionar, en d'altres camps, Miró o Gaudí. Ahir mateix llegia algú pel facebook explicant que Gaudí desvetlla unanimitat en la seva valoració estètica mentre que gent com Subirachs a qui titllaven d'artista del règim i ja sabem de quin règim, s'oblidaria aviat. Els absolutismes dogmàtics cauen en aquesta mena d'absurds i per això volem creure que la gent que no vota el que jo vull que votin és ximpleta mentre que quan guanyen els meus el poble és savi.

Fa anys, quan la tele tenia un parell de canals i tothom veia el mateix, eren freqüents els comentaris sobre la ignorància de persones que tenien títols diversos i fallaven preguntes senzilles, senzilles pel fet que els qui contemplàvem el concurs en sabíem la resposta. Oh, fixa't, era mestre i no sabia on naixia l'Ebre, era metge i no sabia qui era Charles Boyer... 

Els mestres, en concret, eren objecte de molts penjaments en aquests casos d'ignorància preocupant, per això no he volgut anar mai a fer calerons als concursos, la veritat, pots quedar en ridícul amb molta facilitat. Avui la cosa no té tanta gràcia ja que hi ha menys concursos i molta més gent amb títols universitaris i, per tant, ja no té el mateix morbo criticar els universitaris, però en aquells anys comprovar que la gent no qualificada sabia coses que aquells arriscats concursants amb qualificació professional ignoraven era tot un goig, la veritat.

Avui certes ignoràncies són més culpables pel fet que la xarxa ens forneix moltes possibilitats i si no recordes o no saps tires de google i des d'allà pots arribar encara molt més lluny, veure imatges, mapes, llegir poemes i valoracions diverses sobre tota mena de coses i persones. Potser encara no ens acabem ben bé de fer el càrrec de com tot plegat ens ha canviat, les reticències sobre la cultura d'internet són sovint injustes, lligades a interessos corporatius i a prejudicis sense fonament. 

Suposar que la xarxa et priva de fer vida social és un altre absurd, més aviat és al contrari, retrobes amics, en fas de nous, llegeixes gent que no tindria accés als mitjans convencionals i pots publicar el que et sembli sense demanar-ho per favor als qui remenen les cireres del mandarinatge cultural, estalvies temps i comptes amb opinions diferents, que pots valorar. Sempre hi ha por de la novetat i de perdre no sé quins valors que mai no van existir, al menys de forma generalitzada. Encara recordo, durant la meva infantesa, debats escoltats per la ràdio entre escriptors d'aleshores sobre les bondats o els perills de l'ús de la màquina d'escriure i les virtuts emocionals d'escriure poemes a mà, suposo que, si podia ser, amb ploma d'oca i tot. Espinàs i Calders ja van passar al debat màquina d'escriure-ordinador. Tot fa ambient.