PRIMAVERES PERDUDES I HISTÒRIA RECUPERADA

Ahir vaig poder anar a la presentació feta a Laie del llibre de Jordi Amat sobre allò de Múnich que el règim franquista va batejar com a contuberni. A banda d'uns quants articles de l'autor que he anat seguint des de fa temps, alguns dels quals justifiquen a bastament que et compris La Vanguardia de tant en tant, he llegit dos altres llibres seus, El llarg procés i la biografia de Vilaseca Marcet. Tots dos els vaig ressenyar al blog Llegir en cas d'incendi, amb el qual col·laboro de tant en tant de forma totalment aficionada. En les dues ocasions l'autor em va agrair el comentari, cosa també d'agrair pel fet que jo sóc una ressenyadora amateur.

No he llegit encara el llibre, tot just l'he començat, és llarg i demana lentitud lectora, cosa que en el meu cas em demana també el valor afegit de la calma, una virtut que no practico en excés ja que sóc una mica o molt impacient. A la presentació del llibre hi havia gent, però no tanta com de vegades he vist a la presentació de novel·les o assaigs de poca volada, la veritat. L'autor no és, per sort, un totòleg tertulià i no escriu llibres senzills, d'aquests que frivolitzen la història recent, sinó que intenta acostar-nos a la complexitat dels fets i dels seus protagonistes sense verí, ni dogmatismes, ni prejudicis. 

A la taula de la presentació hi havia Sergio Vila-Sanjuán, coordinador del suplement cultural del diari esmentat abans, un molt bon suplement tot i que jo encara enyoro aquell altre dedicat tan sols a llibres, de fa anys, com enyoro el suplement dels dijous de l'antic diari Avui, també dedicat a la literatura, sobretot a la de casa. Va fer una introducció molt aprofundida i acurada Gregorio Luri, un altre d'aquests savis del present, lligat als camps de la pedagogia i la filosofia i interessat per temes històrics contemporanis. Recentment ha publicat un llibre sobre Caridad Mercader, la mare de l'assassí de Trotsky, que espero llegir aviat. Fa temps que l'autor ens ha anat donant algunes pistes al seu blog, a l'entorn d'allò que esbrinava.

I és que Luri és ben conegut des de fa anys pels blogaires en actiu interessats per la cultura generalista. A Gregorio Luri se l'ha volgut etiquetar en més d'una ocasió, sense èxit, personifica una mena de profunda lucidesa amable, diu moltes veritats, les documenta i les raona a fons. Tot i que em temo que en aquest món nostre li passa una mica allò que comentava fa poc de Toti Soler, que es va queixar de forma raonada, en un programa d'entrevistes de l'excés de música anglosaxona, pop-rock sobretot, que acompanya tota mena de produccions televisives i en el mateix programa, en acabar, van posar aquella mateixa música per acompanyar els títols de crèdit i sense cap mena de manies. I és que a la saviesa li costa de surar en aquest univers proper de mediocritats arrelades i de tòpics repetits en el qual ens movem. 

Va venir el conseller actual de cultura, Santi Vila, qui va fer una intervenció breu i oportuna, sense excesos de cap mena. Va parlar del que sabia, que és el que ha de fer la gent, sembla una obvietat però no resulta gens freqüent que sigui així, encara menys per part d'una persona que té un càrrec polític important, la veritat. I després va parlar Jordi Amat, que va comentar el seu llibre amb la modèstia prudent que el caracteritza i que no és gens habitual trobar en una persona jove i ja amb el seu currículum intel·lectual. No viuré la vellesa d'aquest filòleg polièdric però si continua en aquesta línia serà un goig escoltar-lo quan sigui gran i encara molt més savi. Tant de bo el país el sàpiga aprofitar com cal.

No va ser un acte llarg ni pretensiós però va ser un acte notable i de categoria, d'aquells que et reconcilien amb la història i el present i et donen esperances sobre la possibilitat de què en algun moment els crits i les parrafades deixin lloc al debat seriós i a l'anàlisi acurada de la història propera, sense tòpics, ni bestieses, ni veritats absolutes. Si alguna cosa va mancar a la presentació del llibre van ser la fatxenderia, la pedanteria, actituds massa freqüents en actes semblants per part de gent de tota mena.

Com va dir Gregorio Luri en algun moment, aquest llibre -i tants altres, afegeixo jo- deixa un cert pòsit de nostàlgia, som fulles en el vent, que cantava Machín, i per damunt nostre hi ha superestructures, geopolítica, interessos de tota mena que poden esberlar els projectes més lloables, les possibilitats més enginyoses de prosperar de forma col·lectiva. Ens van bressolar amb contes, com explica el poema de León Felipe, i ens van seguir explicant contes quan ja érem més grandets, tot i que fossin una altra mena de contes. Però no ens els sabem pas tots, sempre en surten de nous o se'n publiquen noves versions i cal anar amb compte amb no empassar-nos més rondalles de les necessàries per sobreviure. La intervenció de Luri la podeu llegir avui, al seu blog, per cert. 

S'ha repetit molt aquella frase de John Lennon sobre que la vida és el que passa mentre fas d'altres plans. I la història passa mentre et passa la vida i se t'espatllen tots els plans. A nivell individual i col·lectiu som amos d'una part molt i molt petiteta de nosaltres mateixos. Admetem amb tristor resignada, quan tot just entrem en allò que en deien abans l'ús de raó, que els reis no existeixen, però d'altres fantasies ens costen molt d'acceptar i el pitjor és que en nom de grans idees s'han fet moltes barbaritats mentre que en temps difícils no sembla pas que les veus moderades, positives i pacífiques aconsegueixin un èxit excessiu. Llibres com aquest, més enllà del seu contingut, tenen el valor afegit de demostrar-nos que res no és senzill ni fàcil d'explicar, i que no hi ha, tampoc, explicacions definitives sobre res.