PRIMAVERES PERDUDES I HISTÒRIA RECUPERADA

Ahir vaig poder anar a la presentació feta a Laie del llibre de Jordi Amat sobre allò de Múnich que el règim franquista va batejar com a contuberni. A banda d'uns quants articles de l'autor que he anat seguint des de fa temps, alguns dels quals justifiquen a bastament que et compris La Vanguardia de tant en tant, he llegit dos altres llibres seus, El llarg procés i la biografia de Vilaseca Marcet. Tots dos els vaig ressenyar al blog Llegir en cas d'incendi, amb el qual col·laboro de tant en tant de forma totalment aficionada. En les dues ocasions l'autor em va agrair el comentari, cosa també d'agrair pel fet que jo sóc una ressenyadora amateur.

No he llegit encara el llibre, tot just l'he començat, és llarg i demana lentitud lectora, cosa que en el meu cas em demana també el valor afegit de la calma, una virtut que no practico en excés ja que sóc una mica o molt impacient. A la presentació del llibre hi havia gent, però no tanta com de vegades he vist a la presentació de novel·les o assaigs de poca volada, la veritat. L'autor no és, per sort, un totòleg tertulià i no escriu llibres senzills, d'aquests que frivolitzen la història recent, sinó que intenta acostar-nos a la complexitat dels fets i dels seus protagonistes sense verí, ni dogmatismes, ni prejudicis. 

A la taula de la presentació hi havia Sergio Vila-Sanjuán, coordinador del suplement cultural del diari esmentat abans, un molt bon suplement tot i que jo encara enyoro aquell altre dedicat tan sols a llibres, de fa anys, com enyoro el suplement dels dijous de l'antic diari Avui, també dedicat a la literatura, sobretot a la de casa. Va fer una introducció molt aprofundida i acurada Gregorio Luri, un altre d'aquests savis del present, lligat als camps de la pedagogia i la filosofia i interessat per temes històrics contemporanis. Recentment ha publicat un llibre sobre Caridad Mercader, la mare de l'assassí de Trotsky, que espero llegir aviat. Fa temps que l'autor ens ha anat donant algunes pistes al seu blog, a l'entorn d'allò que esbrinava.

I és que Luri és ben conegut des de fa anys pels blogaires en actiu interessats per la cultura generalista. A Gregorio Luri se l'ha volgut etiquetar en més d'una ocasió, sense èxit, personifica una mena de profunda lucidesa amable, diu moltes veritats, les documenta i les raona a fons. Tot i que em temo que en aquest món nostre li passa una mica allò que comentava fa poc de Toti Soler, que es va queixar de forma raonada, en un programa d'entrevistes de l'excés de música anglosaxona, pop-rock sobretot, que acompanya tota mena de produccions televisives i en el mateix programa, en acabar, van posar aquella mateixa música per acompanyar els títols de crèdit i sense cap mena de manies. I és que a la saviesa li costa de surar en aquest univers proper de mediocritats arrelades i de tòpics repetits en el qual ens movem. 

Va venir el conseller actual de cultura, Santi Vila, qui va fer una intervenció breu i oportuna, sense excesos de cap mena. Va parlar del que sabia, que és el que ha de fer la gent, sembla una obvietat però no resulta gens freqüent que sigui així, encara menys per part d'una persona que té un càrrec polític important, la veritat. I després va parlar Jordi Amat, que va comentar el seu llibre amb la modèstia prudent que el caracteritza i que no és gens habitual trobar en una persona jove i ja amb el seu currículum intel·lectual. No viuré la vellesa d'aquest filòleg polièdric però si continua en aquesta línia serà un goig escoltar-lo quan sigui gran i encara molt més savi. Tant de bo el país el sàpiga aprofitar com cal.

No va ser un acte llarg ni pretensiós però va ser un acte notable i de categoria, d'aquells que et reconcilien amb la història i el present i et donen esperances sobre la possibilitat de què en algun moment els crits i les parrafades deixin lloc al debat seriós i a l'anàlisi acurada de la història propera, sense tòpics, ni bestieses, ni veritats absolutes. Si alguna cosa va mancar a la presentació del llibre van ser la fatxenderia, la pedanteria, actituds massa freqüents en actes semblants per part de gent de tota mena.

Com va dir Gregorio Luri en algun moment, aquest llibre -i tants altres, afegeixo jo- deixa un cert pòsit de nostàlgia, som fulles en el vent, que cantava Machín, i per damunt nostre hi ha superestructures, geopolítica, interessos de tota mena que poden esberlar els projectes més lloables, les possibilitats més enginyoses de prosperar de forma col·lectiva. Ens van bressolar amb contes, com explica el poema de León Felipe, i ens van seguir explicant contes quan ja érem més grandets, tot i que fossin una altra mena de contes. Però no ens els sabem pas tots, sempre en surten de nous o se'n publiquen noves versions i cal anar amb compte amb no empassar-nos més rondalles de les necessàries per sobreviure. La intervenció de Luri la podeu llegir avui, al seu blog, per cert. 

S'ha repetit molt aquella frase de John Lennon sobre que la vida és el que passa mentre fas d'altres plans. I la història passa mentre et passa la vida i se t'espatllen tots els plans. A nivell individual i col·lectiu som amos d'una part molt i molt petiteta de nosaltres mateixos. Admetem amb tristor resignada, quan tot just entrem en allò que en deien abans l'ús de raó, que els reis no existeixen, però d'altres fantasies ens costen molt d'acceptar i el pitjor és que en nom de grans idees s'han fet moltes barbaritats mentre que en temps difícils no sembla pas que les veus moderades, positives i pacífiques aconsegueixin un èxit excessiu. Llibres com aquest, més enllà del seu contingut, tenen el valor afegit de demostrar-nos que res no és senzill ni fàcil d'explicar, i que no hi ha, tampoc, explicacions definitives sobre res.

SÍMBOLS, MITES I REALITATS HISTÒRIQUES

Ahir el senyor Cuní va fer una breu entrevista al professor Joaquim Albareda, qui va matisar alguns dels mites diversos relacionats amb els fets del 1714, de forma breu, car tampoc no tenia gaire temps, ja sabem com va això de la tele, les coses serioses no es poden explicar a fons però després has d'entomar un munt de palla. Tot i que el senyor Albareda va ser moderat en les seves crítiques a les lectures que es fan d'aquella època i d'aquells fets, la inefable senyora Rahola va voler puntualitzar algunes coses i va sortir el tema de la novel·la Victus que ja ha deixat de ser una novel·la per esdevenir una mena de símbol narratiu mediàtic. No vull entrar en valoracions literàries i fins i tot hauré d'admetre que enmig de tanta narrativa de fullaraca com s'ha publicat, amb el rerefons d'aquells fets, Victus deu ser de lo milloret. Quan a algú li matiso les seves excel·lències, cosa perillosa en els temps que corren, sempre m'expliquen que aquest escriptor es va documentar durant dos anys. Bé, el senyor Albareda en porta més de trenta estudiant l'època i els fets i té llibres d'història publicats tant o més apassionants que qualsevol novel·la i, en tot cas, més objectius, profunds i realistes.

Hi ha produccions culturals que esdevenen símbols emblemàtics i per tant arriba un moment en el qual no es poden valorar de forma objectiva sense comptar amb el seu pes simbòlic. És com si jutgessin La Santa Espina, La Marsellesa, La Internacional o l'Himne oficial de les espanyes pels seus valors musicals, un impossible. Quan es commemora un fet històric sempre sorgeixen a tort i a dret llibres de narrativa que s'inspiren en aquell fet, va passar amb la Setmana Tràgica i continuarà passant. Una cosa és la literatura i el cinema i l'altra la història i la política, tot i que sovint es barregin les coses i s'instrumentalitzin, aquí i a les antípodes. Quan es va celebrar el segon centenari de la Revolució Francesa van ser molt mal vistes i fins i tot silenciades veus d'historiadors francesos que intentaven posar les coses a lloc i fer una lectura menys triomfalista de tot plegat. Quan més centralistes són els països més difícil els resulta bandejar aquests mites i entrar a fons en les biografies dels suposats herois, a Espanya ni tan sols no s'ha plantejat revisitar de forma pública quelcom tan tergiversat i dubtós com ara la suposada Reconquista.

També és recurrent caure en el revanxisme, ens van dir que era així però era justament a l'inrevés, és clar. Els herois érem nosaltres i no pas ells i qualsevol personatge hispànic té avui, segons determinada historiografia recreativa, arrels catalanes ocultes. No estic en contra de la novel·la històrica seriosa ni del cinema històric ben fet, ni una cosa ni l'altra demanen versemblança ni realisme, tot es pot inventar. Però és que en patim un gran empatx, com de novel·la negra, i les modes fan que surti de tot i més i molta fullaraca. Becket o l'honor de Déu va ser una molt bona pel·lícula, basada en una bona obra de teatre, però el tema històric que planteja s'ha d'agafar amb pinces, començant pel canvi en l'edat dels personatges. Ni l'obra teatral ni la pel·lícula pretenien explicar història sinó incidir en un conflicte de poders i en la lluita per la dignitat personal del protagonista. 

La sèrie sobre l'emperador Claudi, de Graves, i el producte televisiu que se'n va derivar, eren molt dignes però els historiadors hi matisarien molts aspectes i, en tot cas, no podrem saber mai la realitat personal d'aquella gent, situada en un context molt diferent del nostre i amb una mentalitat que no podem copsar per raons òbvies. Tot i amb això, amb motiu del segon milenari d'August, hi ha qui em defensa encara algun aspecte sobre l'emperador i la seva família a partir de la sèrie televisiva. Graves es va documentar a fons i era un home instruït i un gran lector però crec que no volia fer història sinó explicar una mena de superació personal en un context complex, d'intrigues a dojo. A més a més aconsegueix qualitat literària i amenitat, cosa molt difícil, encara més en un llibre tan extens.

Assisteixo a debats i tertúlies sobre temes històrics a partir de lectures especialitzades, i de vegades tinc la sensació de que fins i tot la gent que compartim les lectures i els debats ens acabem quedant amb les nostres veritats. Si no ens acaba de fer el pes el que ha escrit l'historiador sempre hi ha explicacions, pot ser sionista, comunista, de dretes, ianqui irredempt o fins i tot tenir complex d'Edip. El fet és que els historiadors tampoc no poden ser mai neutrals del tot, és clar, i cal contrastar fonts, fonts serioses, és clar.  Volem explicacions senzilles i entenedores a situacions complicades com complicada és la natura humana. Tot allò que no respon al nostre ideari no ho considerem ni ho volem considerar, com feien Cortázar o Sartre quan no volien assabentar-se dels pecats comunistes i com fa gent d'aquí quan no vol ni sentir parlar de coses com ara els camps de concentració republicans o dels pobres republicans estossinats a la Rússia idealitzada o perduts als Gulags. A les víctimes, en general, tant els fa que els estossinin uns i altres, és com quan algú creu que és pitjor un pederasta-capellà que un pederasta-monitor-d'esplai- d'idees progres, per a qui pateix l'abús la cosa no té matisos, els matisos els hi posen la nostra ideologia i les nostres creences.

Amb això del 1714 s'ha donat poca veu i poc protagonisme a gent com el professor Albareda i el seu equip. En aquest cas, pel que fa als actes organitzats al meu districte, no m'he implicat en el tema com vaig fer amb el de la Setmana Tràgica, a causa de l'excés símbolic i patriòtic que intuïa que hauríem d'entomar. Amb motiu del centenari de la Setmana Tràgica vaig escoltar moltes bestieses a conferències emeses per persones que no eren expertes en l'època ni en el context encara que fossin historiadors o periodistes mediàtics o amb un cert reconeixement. La història és una ciència -o el que sigui, que no ho sé- complicada. El passat és interpretable, explicat sovint per la poca gent que aleshores sabia una mica de lletra, i ens arriba a través dels vencedors però també dels vençuts amb ànim venjatiu o reivindicatiu. Sovint intenta conformar un present oportunista a la mida dels poders polítics vigents. El passat vol justificar el present i sovint en lloc de mirar aquest present i el possible futur ens fonamentem en el fang del pretèrit, sempre relliscós. Als manuals escolars d'ahir i d'avui he llegit moltes ximpleries i és que la història s'hauria de començar a estudiar en una edat amb un cert pòsit de maduresa, la veritat. En tot cas, per als interessats, aquí teniu l'enllaç a la breu entrevista fet al professor Albareda al programa d'ahir del senyor Cuní.  Val més enciam que gana.