HAN ATROPELLAT UNA DONA, HAN TRENCAT UN PAISATGE (POÈTIC)

PREJUDICIS

No es pot analitzar a primera ullada,
no es pot dictar sentència
al perfil d’un estoig que oculta el contingut.
Deixem espai i temps
perquè l’home i les coses es desfullin
i ens mostrin l’ànima...

Obrim-nos verges
a un món que exhala insospitats perfums.

LABERINT DE SILENCIS

Udola, el vent, pels carrerons estrets
d’un poble abandonat.
Laberint de silencis perennals,
i un campanar sense campanes
que toca a morts...
Tot exhala laments de solitud,
entre els vestigis de bellesa
d’un claustre espoliat.
Un vell xiprer custodia les restes...
Com ànimes en pena,
rodolen, enfollides,
les fulles mortes d’un jardí
presoner de l’oblit.


Josefina Peraire

Em sorprèn com no s'ha fet gaire esment, en les diferents informacions sobre l'atropellament d'una persona que es troba en coma, per part d'un ciclista, de què la víctima d'uns fets que no s'han aclarit i és difícil que ho facin del tot, és una escriptora, una poeta reconeguda, molt popular en alguns ambients poètics i amb força llibres publicats, Josefina Peraire. És també ceramista i escultora, pertany a aquest sector intel·lectual en el qual acostumen a convergir moltes aptituds artístiques. 

No crec que la discreció a l'entorn de la seva activitat artística i intel·lectual sigui a causa d'una opció voluntària de familiars i amics. El marit de Josefina va explicar al seu facebook el que havia passat abans no es donés la informació pels mitjans i algunes companyes d'activitat poètica van parlar-ne al programa dels matins de TV3. Precisament s'havien de trobar a la Casa de València, que acull diferents activitats d'aquest tipus. Em va semblar percebre, per part de la presentadora del programa, una certa cautela en tocar el tema de l'atropellament, i és que en això de les bicicletes tinc la sensació de què resulta políticament incorrecte entrar a fons en els problemes que aquests vehicles provoquen, sobretot als vianants, però també als conductors en carreteres estretes en les quals es fa difícil deixar la distància reglamentària sense riscos evidents.

En general el que s'ha dit i escrit és que s'havia atropellat una dona. Avui dia dir una senyora sembla carca, tot i que això d'una dona, així, sense més, em va sobtar i no em va sonar del tot bé, però vaja, els mitjans deuen tenir els seus llibres d'estil, dic jo. En el cas de Muriel Casals o en el d'aquest ciclista atropellat per un taxista les persones tenien nom i cognoms, és clar, i ja no hi havia problema. En el cas de la Josefina alguns diaris, pocs, han esmentat nom, cognoms i edat però, en general, sense fer referència a la seva activitat poètica i artística.

En això dels poetes i escriptors sembla que hi hagi una primera divisió i una segona i fins i tot una tercera i la resta. Els de la tercera i la segona s'interessen per la primera i de vegades conviden poetes de la primera als seus actes però no sol passar gaire a l'inrevés. I no és una qüestió de qualitat, diria jo, ja que si filem prim ens adonarem que tothom té de tot i que tot són gustos i poques vegades s'analitza l'obra en conjunt i de forma aprofundida. Per què no s'ha esmentat en cap moment, que jo sàpiga, que s'havia atropellat una bona poeta? Aquesta percepció pot semblar subjectiva però tan sols cal mirar qui es convida i qui no als recitals oficials, polítics, institucionals, o esbrinar el poc interès que determinats lletraferits tenen per algunes manifestacions poètiques per tal d'adonar-nos de les mesquineses d'un món aparentment una mica eteri.

No coneixia gaire la Josefina però havíem parlat en algunes ocasions. Em vaig ensopegar amb uns llibres seus a la Biblioteca de Sant Antoni, la Joan Oliver. Per tal d'incloure el seu nom i els seus poemes en el meu blog dedicat a la poesia femenina, el Tèrbol Atzur, en el qual no he fet mai cap diferència entre unes poetes i unes altres pel que fa a suposades categories i m'he limitat a inventariar,  hi vaig contactar i vam quedar per fer un cafè i ens vam intercanviar els nostres llibres. Era, és, una persona brillant, atractiva, vitalista. La vaig veure després, en alguna altra ocasió. A l'homenatge que es va fer recentment en la Casa Golferichs a l'Olga Xirinacs -una escriptora de primera divisió que molts sectors  de la cultureta voldrien que baixés a segona-, organitzat per gent del grup Poesia Viva, al qual la Josefina  pertany des de fa temps, es parlava molt de l'accident, tothom estava trasbalsat, com és natural. Aquí podeu llegir una carta que la seva amiga i també poeta, Imma Fuster, va enviar al Punt.

Avui l'amic Gabriel Jaraba ha escrit un article bonhomiós, irònic i lúcid sobre taxistes i ciclistes i ha desvetllat algunes inquietuds perquè el sentit de l'humor fi no és gaire habitual en els nostres temps. Sembla que el taxi sigui d'extrema dreta, el cotxe particular, de dretes, més enllà del model i la marca, les motos, d'esquerra i les bicicletes de l'esquerra més genuïna i ecològica. Fa algun temps vaig assistir a un sopar al barri on hi havia el regidor actual del meu districte, que em sembla que plega, per cert, amb aquests darrers canvis estranys que es fan a la Casa Gran. Molta gent del poble, de mitjana edat o de la meva, va protestar sobre el tema de les bicicletes i algú jove que acompanyava el regidor es va posar a la defensiva, els cotxes fan més mal, contaminen, la Muriel Casal badava, etcètera, etcètera. Encara no havia passat, aleshores, l'atropellament de la Josefina. 

El regidor em va semblar més dialogant i va admetre els problemes d'uns vehicles que han envaït l'espai dels vianants, que sovint poden circular en dues direccions per camins mal dibuixats i que no tenen matrícula ni sistema d'identificació ni assegurança. Quan la cosa es posa peluda et diuen que els vianants també passem per on ens sembla, cosa que pot ser veritat en moltes ocasions, no diré que no. Tot plegat és per no entrar a fons en un debat que pot esdevenir espinós i en el moll de l'òs de la qüestió, el poc control que hi ha a l'entorn d'un munt de coses, en general. 

Crec que si s'hagués atropellat a un altre tipus de poeta o escriptora, oficial o alternativa, se n'hauria fet esment a fons tot i que la Muriel Casals era ben popular i el debat previst sobre el tema ha fet moixoni de seguida. No sé si això de les bicis té una solució a curt termini o si mai serà possible endegar sobre aquest tema i sobre tants altres un diàleg serè i seriós, sense allò del tu més, tan freqüent. Desitjo de tot cor que la Josefina millori i torni a escriure i publicar poesia, té alguns llibres traduïts al francès i no sé si a alguna altra llengua. Més enllà de les seves amistats habituals no he llegit cap referència a la seva obra aquests dies, tan sols que una bici va atropellar una dona i encara en algun lloc han escrit una dona gran, avui que ens volen fer semblar joves fins als cent anys. Josefina Peraire tenia seixanta-nou anys, un aspecte envejable i això que vulgarment és diu classe i carisma. Quin país aquest. I mira que ens arribem a creure guapos/es i guais/aies.

He de dir que alguna excepció he trobat sobre tot això que comento, Carles Duarte, poeta al recital del qual crec que anava la Josefina quan va tenir l'accident, i que és un primera divisió sense pretensions i disposat a col·laborar en tota mena de coses i persones, va mencionar l'activitat poètica i artística de la víctima. Que consti.

Pel que fa al títol del post, parafrasejo a la meva manera el títol d'un llibre de Paco Candel, un escriptor que va ser de totes les categories i divisions, no sense reticències i menyspreus, per cert, i que va aconseguir encendre la flama de l'activitat poètica popular al seu barri, on tant se'l recorda.