HAN ATROPELLAT UNA DONA, HAN TRENCAT UN PAISATGE (POÈTIC)

PREJUDICIS

No es pot analitzar a primera ullada,
no es pot dictar sentència
al perfil d’un estoig que oculta el contingut.
Deixem espai i temps
perquè l’home i les coses es desfullin
i ens mostrin l’ànima...

Obrim-nos verges
a un món que exhala insospitats perfums.

LABERINT DE SILENCIS

Udola, el vent, pels carrerons estrets
d’un poble abandonat.
Laberint de silencis perennals,
i un campanar sense campanes
que toca a morts...
Tot exhala laments de solitud,
entre els vestigis de bellesa
d’un claustre espoliat.
Un vell xiprer custodia les restes...
Com ànimes en pena,
rodolen, enfollides,
les fulles mortes d’un jardí
presoner de l’oblit.


Josefina Peraire

Em sorprèn com no s'ha fet gaire esment, en les diferents informacions sobre l'atropellament d'una persona que es troba en coma, per part d'un ciclista, de què la víctima d'uns fets que no s'han aclarit i és difícil que ho facin del tot, és una escriptora, una poeta reconeguda, molt popular en alguns ambients poètics i amb força llibres publicats, Josefina Peraire. És també ceramista i escultora, pertany a aquest sector intel·lectual en el qual acostumen a convergir moltes aptituds artístiques. 

No crec que la discreció a l'entorn de la seva activitat artística i intel·lectual sigui a causa d'una opció voluntària de familiars i amics. El marit de Josefina va explicar al seu facebook el que havia passat abans no es donés la informació pels mitjans i algunes companyes d'activitat poètica van parlar-ne al programa dels matins de TV3. Precisament s'havien de trobar a la Casa de València, que acull diferents activitats d'aquest tipus. Em va semblar percebre, per part de la presentadora del programa, una certa cautela en tocar el tema de l'atropellament, i és que en això de les bicicletes tinc la sensació de què resulta políticament incorrecte entrar a fons en els problemes que aquests vehicles provoquen, sobretot als vianants, però també als conductors en carreteres estretes en les quals es fa difícil deixar la distància reglamentària sense riscos evidents.

En general el que s'ha dit i escrit és que s'havia atropellat una dona. Avui dia dir una senyora sembla carca, tot i que això d'una dona, així, sense més, em va sobtar i no em va sonar del tot bé, però vaja, els mitjans deuen tenir els seus llibres d'estil, dic jo. En el cas de Muriel Casals o en el d'aquest ciclista atropellat per un taxista les persones tenien nom i cognoms, és clar, i ja no hi havia problema. En el cas de la Josefina alguns diaris, pocs, han esmentat nom, cognoms i edat però, en general, sense fer referència a la seva activitat poètica i artística.

En això dels poetes i escriptors sembla que hi hagi una primera divisió i una segona i fins i tot una tercera i la resta. Els de la tercera i la segona s'interessen per la primera i de vegades conviden poetes de la primera als seus actes però no sol passar gaire a l'inrevés. I no és una qüestió de qualitat, diria jo, ja que si filem prim ens adonarem que tothom té de tot i que tot són gustos i poques vegades s'analitza l'obra en conjunt i de forma aprofundida. Per què no s'ha esmentat en cap moment, que jo sàpiga, que s'havia atropellat una bona poeta? Aquesta percepció pot semblar subjectiva però tan sols cal mirar qui es convida i qui no als recitals oficials, polítics, institucionals, o esbrinar el poc interès que determinats lletraferits tenen per algunes manifestacions poètiques per tal d'adonar-nos de les mesquineses d'un món aparentment una mica eteri.

No coneixia gaire la Josefina però havíem parlat en algunes ocasions. Em vaig ensopegar amb uns llibres seus a la Biblioteca de Sant Antoni, la Joan Oliver. Per tal d'incloure el seu nom i els seus poemes en el meu blog dedicat a la poesia femenina, el Tèrbol Atzur, en el qual no he fet mai cap diferència entre unes poetes i unes altres pel que fa a suposades categories i m'he limitat a inventariar,  hi vaig contactar i vam quedar per fer un cafè i ens vam intercanviar els nostres llibres. Era, és, una persona brillant, atractiva, vitalista. La vaig veure després, en alguna altra ocasió. A l'homenatge que es va fer recentment en la Casa Golferichs a l'Olga Xirinacs -una escriptora de primera divisió que molts sectors  de la cultureta voldrien que baixés a segona-, organitzat per gent del grup Poesia Viva, al qual la Josefina  pertany des de fa temps, es parlava molt de l'accident, tothom estava trasbalsat, com és natural. Aquí podeu llegir una carta que la seva amiga i també poeta, Imma Fuster, va enviar al Punt.

Avui l'amic Gabriel Jaraba ha escrit un article bonhomiós, irònic i lúcid sobre taxistes i ciclistes i ha desvetllat algunes inquietuds perquè el sentit de l'humor fi no és gaire habitual en els nostres temps. Sembla que el taxi sigui d'extrema dreta, el cotxe particular, de dretes, més enllà del model i la marca, les motos, d'esquerra i les bicicletes de l'esquerra més genuïna i ecològica. Fa algun temps vaig assistir a un sopar al barri on hi havia el regidor actual del meu districte, que em sembla que plega, per cert, amb aquests darrers canvis estranys que es fan a la Casa Gran. Molta gent del poble, de mitjana edat o de la meva, va protestar sobre el tema de les bicicletes i algú jove que acompanyava el regidor es va posar a la defensiva, els cotxes fan més mal, contaminen, la Muriel Casal badava, etcètera, etcètera. Encara no havia passat, aleshores, l'atropellament de la Josefina. 

El regidor em va semblar més dialogant i va admetre els problemes d'uns vehicles que han envaït l'espai dels vianants, que sovint poden circular en dues direccions per camins mal dibuixats i que no tenen matrícula ni sistema d'identificació ni assegurança. Quan la cosa es posa peluda et diuen que els vianants també passem per on ens sembla, cosa que pot ser veritat en moltes ocasions, no diré que no. Tot plegat és per no entrar a fons en un debat que pot esdevenir espinós i en el moll de l'òs de la qüestió, el poc control que hi ha a l'entorn d'un munt de coses, en general. 

Crec que si s'hagués atropellat a un altre tipus de poeta o escriptora, oficial o alternativa, se n'hauria fet esment a fons tot i que la Muriel Casals era ben popular i el debat previst sobre el tema ha fet moixoni de seguida. No sé si això de les bicis té una solució a curt termini o si mai serà possible endegar sobre aquest tema i sobre tants altres un diàleg serè i seriós, sense allò del tu més, tan freqüent. Desitjo de tot cor que la Josefina millori i torni a escriure i publicar poesia, té alguns llibres traduïts al francès i no sé si a alguna altra llengua. Més enllà de les seves amistats habituals no he llegit cap referència a la seva obra aquests dies, tan sols que una bici va atropellar una dona i encara en algun lloc han escrit una dona gran, avui que ens volen fer semblar joves fins als cent anys. Josefina Peraire tenia seixanta-nou anys, un aspecte envejable i això que vulgarment és diu classe i carisma. Quin país aquest. I mira que ens arribem a creure guapos/es i guais/aies.

He de dir que alguna excepció he trobat sobre tot això que comento, Carles Duarte, poeta al recital del qual crec que anava la Josefina quan va tenir l'accident, i que és un primera divisió sense pretensions i disposat a col·laborar en tota mena de coses i persones, va mencionar l'activitat poètica i artística de la víctima. Que consti.

Pel que fa al títol del post, parafrasejo a la meva manera el títol d'un llibre de Paco Candel, un escriptor que va ser de totes les categories i divisions, no sense reticències i menyspreus, per cert, i que va aconseguir encendre la flama de l'activitat poètica popular al seu barri, on tant se'l recorda.

QUAN REP EL DEL MIG I NINGÚ NO SE'N FA RESPONSABLE

Tot i que la paraula diàleg s'utilitzi a tort i a dret, la pràctica de la cultura del diàleg és gairebé inexistent, i no parlo d'alts nivells polítics sinó del dia a dia quotidià i proper. Els fets de Sants han tornat a polaritzar els ànims i en aquests casos, com en d'altres més greus com ara les guerres, sembla que has de ser dels uns o dels altres, cosa que també passa amb la qüestió de l'independentisme o fins i tot del futbol. En general, els dogmàtics del signe que sigui, creuen que han vist la llum, saben què has de pensar i no dubten de res del que creuen, pensen que no t'has adonat de la realitat i per això hi ha una tendència abusiva a convèncer la gent de forma contundent, i no parlo tan sols del poder dels estats sinó de qualsevol petit poder veïnal, fins i tot. Hi ha una tendència predicadora al país que es manifesta en molts àmbits socials. Has d'anar al tanto amb el que comentes perquè et poden dir de tot menys guapa per qualsevol opinió que no respongui a allò que s'identifica com la veritat. Per això jo crec que, en general, més enllà dels radicalismes i dels oportunismes progres, que també, hi ha una gran prudència a l'hora de comentar en els blogs i articles determinats fets d'actualitat, sobretot si no comparteixes la visió que toca compartir, és clar.

Com és ben sabut, quan en les reunions sobre temes religiosos, habituals durant la meva joventut, plantejaves algun dubte sobre les explicacions oficials, fins i tot reconvertides en religió progressista i postconciliar, sempre hi havia qui se n'anava per allò que en diuen els cerros de Úbeda, per la tangent o per on fos. Era allò de què doctors tenia l'església, vaja, ni que t'ho amollessin d'una forma més fina i dialogant. Un dels temes recurrents era el de la predestinació o, per exemple, la qüestió de la presència del mal en el món, se suposa que Déu era responsable de les coses bones que et passaven i li havies de donar les gràcies però les dolentes eren causades pels homes o bé proves que t'enviava l'amo per veure com te'n sorties sense perdre la fe.

Fa anys em va passar el mateix amb gent d'una corda molt diferent, pares i mares comunistes o gairebé comunistes de l'escola, que avui no sé com hauran evolucionat més enllà del fet que alguns es van col·locar prou bé en el camp aleshores emergent de la política professional. Qüestionava jo com s'explicaven uns fets sobre la manca d'algun mestre a l'escola, ja que els pares i mares que manegaven l'AMPA estaven disposats a treure tot el barri al carrer i fer soroll, com es va esdevenir de fet, i em van dir de forma una mica agre que el capitalisme tenia els seus recursos per fer-me passar bous per bèstia grossa. Els problemes, tot s'ha de dir, es magnificaven políticament quan manava, per exemple CIU, i es minimitzaven quan manava l'esquerra o allò que en diuen esquerra. CIU és una formació política que ha canalitzat sovint les ires indiscriminades de determinat progressisme radical i també de cert espanyolisme ranci, i de vegades, com es pot observar, les dues coses convergeixen i s'uneixen. Crec que hi ha gent que els vota però no ho diu mai de forma pública, per tot això que comento.  Altrament no s'explica la seva vigència al llarg dels anys mentre formacions com aquell PSUC tan popular i populista han fet moixoni o gairebé.

Davant dels doctors de l'església i de les estratègies del capitalisme i/o el catalanisme ranci i burgès en el poder poca cosa es pot raonar. En tot cas les veritats, si és que existeixen, sempre són molt susceptibles de manipulació i al capdavall admeto que mai no pots saber qui mou els nostres fils de titelles mediocres i febles, la veritat. Jo ja crec més en persones concretes que no pas en tendències i etiquetes, a tot arreu hi ha de tot i he conegut gent molt vàlida d'idees molt diverses i en ocasions ben diferents de les meves, si és que en tinc algunes, que ja no ho sé.

En tot cas, quan dos es barallen rep el del mig, i aquest pobre del mig, que no sap d'on li plouen les bastonades, a més a més no serà mai reivindicat per ningú, perquè no té fusta d'heroi ni de màrtir ni de res, fins i tot en el cas en el qual acabi sent heroi i màrtir de grat o per força. Fa uns dies comentava amb algú el llibre i la posterior pel·lícula L'hora 25. La novel·la és de Constantin Vigil Gheorghiu, romanès, un autor avui poc rellegit, tot i que força interessant. Hi ha moltes vides lligades de forma dramàtica a la geografia política i l'Europa de l'est també ha rebut sovint per totes bandes. És la història d'un pobre home jornaler, interpretat de forma magistral per Anthony Quinn en el cinema, que rep per totes bandes, durant la segona guerra mundial, i que no pertany a cap grup de res en concret, ni és jueu, ni és comunista, ni és nazi, ni és soviètic, ni patriota i tan sols intenta sobreviure com pot. Un antiheroi, vaja.

Gheorghiu, fill del seu temps, va ser també antisemita de jove  i després ell mateix va admetre, sense negar el seu passat, que s'avergonyia de moltes de les coses que havia arribat a pensar, de gran va fer-se sacerdot de l'església ortodoxa romanesa. De fet L'hora 25 (res a veure amb una pel·lícula recent amb el mateix títol) no té res d'antisemita.  

HI HA MOLTS MÓNS I SÓN A TOCAR DE CASA

Quants més serem, més riurem

Ja he manifestat en d'altres ocasions la meva poca afició a l'esport en general i a les curses massives en particular. No entenc que veure aquests ramats de gent corrent sota un sol de justícia no faci angúnia. Ahir van estar molts carrers tallats a causa de l'esdeveniment, cosa que sembla normal però que jo no trobo que ho sigui gens. Jo crec que aquestes protestes per motius diversos que tallen el trànsit de tant en tant haurien d'intentar tallar una cursa massiva ja que es trobarien amb un rebuig perillós, em temo. Hi ha molts llocs per on es podria fer una cursa sense destorbar la vida de la ciutat i que, a més, animaria aquests no-llocs per on no hi passa ningú, com ara determinades zones industrials.

Fa molts anys, quan era adolescent, havia vist passar en ocasions la gent que participava a la Jean Bouin i aleshores em produïen fins i tot admiració, eren pocs i ben avinguts. Resulta que ahir me'n vaig anar a fer un volt pel Port Vell amb la intenció d'arribar-me més tard, quan l'obrissin, al Portal de Santa Madrona. Però quan vaig anar cap allà em vaig trobar amb què no deixaven travessar el carrer cap a la Rambla, a l'alçada de Colón. Hi havia un pobre home que protestava explicant que anava a treballar, un dels policies, nerviós per la situació li va contestar amb una mica de mal geni que si travessava li hauria de posar una multa. Finalment es va trobar amb un altre policia més amable que li va dir per on podia anar a fer el volt, m'imagino que pel pont que, molt més avall, travessa cap a l'altre costat. L'home encara li va donar les gràcies amb humilitat i és que quan t'ensopegues amb algú simpàtic et suavitzes, en general.

Vaig anar tirant avall per l'altre costat i en arribar més o menys davant del Museu Marítim vaig observar que es podia creuar fins a la meitat, que no hi havia cordó de seguretat i que gent que anava a peu o en bicicleta aprofitava alguns moments puntuals per travessar de pressa i això vaig voler fer. És veu que una noia del públic, que tenia un nen petit a coll sense barret ni res, el qual m'imagino que devia agafar una insolació, em va escridassar i a la noia s'hi van sumar d'altres veus dient-me coses com ara aquesta dona que s'ha pensat, passar tan tranquil·la, això és una cursa important, però, no l'heu vista? També em van escridassar alguns corredors que s'acostaven, es veu que tenien por que no m'hi ensopegués i els espatllés la regularitat. Com que no m'agrada discutir vaig fer la viu-viu, com si fos sorda i cega, i vaig tirar cap al Portal de Santa Madrona.

Pel Paral·lel vaig veure més d'un corredor que havia caigut extenuat i havia precisat d'ajuda mèdica, d'això no en va parlar cap televisió. Una dona del barri em va dir que n'havia vist alguns més. Al davant del Portal de les Drassanes hi havia aquells senyors disfressats de soldats, fent guàrdia. A mi aquestes coses em fan riure i l'afició dels darrers temps als uniformes no em fa el pes. A dalt, als jardinets, hi havia més senyors i alguna senyora, disfressats també de soldats nostrats i la gent, autòctona i forastera, s'hi retratava amb una gran afició, el mateix que es fa amb les estàtues de la Rambla però sense haver de pagar. Un senyor grandet acompanyat d'una noia més jove sudamericana li explicava amb pèls i senyals la història de la Coronela, per tal d'impressionar-la amb la seva saviesa: no te creas que era la mujer del coronel, jeje, era un cuerpo de voluntarios que bla, bla, bla.

Per a no ser linxada per la multitud enfervorida, car he de dir que els crits que proferien els espectadors de la cursa animant els corredors feien una mica de por por, aquesta vegada, per anar al Poble-sec, vaig passar pel forat del Metro i me'n vaig anar a buscar un pollastre a l'ast amb petaques, volia anar a fer un tomb per la jornada castellera que feien al meu barri però ja se'm va fer tard i estava una mica saturada de multituds per veure'n més, ni que fossin enlairades. No em fan el pes els castells, tampoc, ni que s'enfilin les criatures allà dalt però per solidaritat veïnal quan en fan al Poble-sec m'hi arribo. És que de tot protestes, ets molt crítica, no siguis tan crítica, em va dir en una ocasió una bona amiga, empipada pel fet que jo no compartia els seus entusiasmes polítics. Deu ser veritat, m'estic tornant l'àvia bola, un personatge, per cert, avui oblidat però el qual es mencionava sovint a casa meva en èpoques pretèrites. Per cert, el Corte Inglés, que organitza l'esdeveniment cursari no és un dels més grans representants del capitalisme consumista? Doncs això.