CONSPIRACIONS SIMBÒLIQUES I PASSATS GALDOSOS

Un dels primers i pocs llibres que vaig aconseguir publicar acabava amb la protagonista fent córrer les cortines de casa seva, amb el desig que els fets de l'exterior no aconseguissin trasbalsar una pau i un benestar assolits amb moltes dificultats. El pitjor és que per més gruixudes que siguin les nostres cortines l'exterior sempre acaba per incidir en l'interior, a nivell real i a nivell simbòlic.

La revetlla ens ha arribat amb un panorama de conspiracions, sovint aquests afers no passen de petardejar, després la revetlla s'acaba i tot s'abalteix i tal dia farà un any. L'esperit conspirador és un element força humà i funciona a molts nivells, fins i tot des de l'escola, on ja algu t'explica un secret que sap sobre algú i et demana que el guardis, ja que el guardis ja que el seu contingut pot contribuir, ben menat, a la desestabilització. En general, ningú no guarda el secret i tot s'escampa, en un moment o un altre. Una temàtica habitual conspirativa es fer-te saber que una amiga estimada ha dit penjaments sobre tu a una tercera persona. Quan en la adolescència i  joventut pel mig s'hi barregen les amoretes primerenques la cosa esdevé una selva perillosa.

A la feina he conegut i fins i tot participat, de forma col·lateral, en conspiracions destinades, per exemple, a promoure un nou equip directiu al centre o a fer caure l'anterior. Hi ha un plaer humà, em temo, en saber coses que poca gent sap però la cosa no té gràcia si ningú no coneix el teu privilegi. Sé una cosa però no te la puc dir... Moltes vegades, quan algú em manifestava que sabia una cosa que no em podia dir, la cosa ja m'havia arribat per un altre canal, aspecte aquest que desestibilitzava el privilegiat dipositari dels secrets, oh, qui t'ho ha dit?

No és estrany que aquells que veuen esventades les seves conspiracions vulguin matar el missatger. Quants disbarats no fa la gent, quan sap que té impunitat i que ningú no se n'assabentarà!!! Hi ha coses que sabem pel boca-orella, sobre coneguts i saludats però també sobre famosos, polítics, escriptors, actors. De vegades són brames, boles, vaja, pero en ocasions són veritat i per això ens tornem desconfiats.

L'ex-president Pujol, tan amant de la paràbola poètica, en la qual va ser molt hàbil fins que va perdre els papers en algun moment, en la seva compareixença va fer una poètica comparació sobre allò que si queien els arbres queien les branques, queien els ocells, queien els ous. Ahir pensava en això de la caiguda dels ous. Un altre tema és que la caiguda dels ous provoqui excessives sotregades. D'allò de la Camarga en van fer fins i tot una obra de teatre i la majoria dels seus protagonistes es passegen tan panxos per tot arreu, el mateix que el senyor Millet. Tot s'ha de demostrar i això no és tan senzill, els qui tenen natura d'anguila ja se saben esmunyir com toca.

Ara bé, també he d'admetre que una persona de moral dubtosa pot ser un bon professional en determinat camp. Fa poc en un article del diari es deia que per ser bon professional s'havia de ser bona persona. Doncs no ho sé, no posaria la mà al foc, i al capdavall les persones som contradictòries i incoherents, i la vida té molts moments i circumstàncies. Què és, una bona persona? Hi ha grans benefactors de la humanitat que amb la família eren uns abusadors, i també s'ha donat al cas a l'inrevés. Com que la realitat destarota i la complexitat mareja, elaborem una mena de codi dogmàtic de com haurien de ser les coses i ens creiem que fins i tot van ser com voldríem.

De vegades he escoltat o llegit proclames fetes per persones que he pogut conèixer, en la vida quotidiana o professional. Avui, facebook és una mina, tothom s'indigna i insulta i diu que els hauria de caure la cara de vergonya, a aquests o els altres i es queda la mar de descansat o descansada. En el sector educatiu he entomat molta retòrica però després, en ocasions, no sempre la prèdica moral respon a la realitat. Aquell mestre que més protesta i predica pot ser el pitjor del claustre, individualista, aprofitat, poc puntual, cridaner o passota. Desconfio força dels mestres i professors que m'expliquen  de forma hiperbòlica els seus grans èxits amb un alumnat que sempre, sempre, sempre, els estima, respecta, escolta i valora.

Una de les coses que et pot generar més enemics és que enfrontis a la gent amb les seves pròpies incoherències i contradiccions, oh, però si tu em vas dir el contrari... Tenim una gran facilitat per autojustificar-nos. Durant la guerra i després molta bona gent va poder veure coses molt estranyes i per això hi havia un cert conformisme resignat, a tots nivells, però sobretot a nivell popular i modest.

De tant en tant m'agrada mirar què passava fa, per exemple, cinquanta anys. Doncs fa cinquanta anys, per la revetlla, vam tenir a Barcelona el senyor Franco i el seu seguici, van venir a inaugurar el Parc d'Atraccions de Montjuïc i el nou edifici dels jutjats. A la coberta de La Vanguardia hi ha una fotografia aèria del Portal de la Pau, amb l'Azor al mig i tot de barquets al volt, amb aquesta inefable llegenda; Rodeado por la jubilosa escolta de infinidad de embarcaciones/ el "Azor", con el Caudillo a bordo, navega hacia la Puerta de la Paz, donde Barcelona le iba a tributar la más emocionante de las acogidas...

Hi ha gent jove que creu que tothom qui anava a badar a aquells actes, amb dictador inclòs, ho feia a la força. Res d'això. A la meva empresa hi enviaven, això sí, mitja dotzena de persones. Però la gran majoria de badocs eren voluntaris, tafaners. Fullejar diaris d'aleshores és molt educatiu, el mateix dia de Sant Joan s'especulava amb el tema del Mercat Comú i en allò de si ens volen o no ens volen i tan guapos com som. Gent avui molt valorada col·laborava en aquells diaris sense manies i amb els ajuntaments d'aleshores, al capdavall realment sembla que sempre manin els mateixos, amb algunes incorporacions puntuals de tant en tant i amb una gran capacitat de reinvenció i maquillatge. A festejar Franco hi van anar fins i tot els Cors de Clavé i li van cantar boniques tonades nostrades.

Quan tens divuit anys sembla que les coses tan sols poden millorar, per malament que estiguin. Quan en tens seixanta-i-molts més aviat tens tendència a pensar el contrari. Podríem viure tranquils si les conspiracions passades i presents s'esventessin? Bé, fariem córrer les cortinetes de cretona i, al menys, durant una estona, ens semblaria, com ara, que podem fer moltes coses a nivell col·lectiu, més enllà de canviar el ram de flors de damunt de la taula del menjador o meditar en què farem per dinar avui. I això, amb tota la inconsciència, car ni el dinar ni les flors no són un bé a l'abast de la gran majoria dels habitants de la terra. 

El Parc d'Atraccions de Montjuïc va esdevenir un indret estimat per les classes populars. El van deixar morir quan els va convenir, ja en la democràcia, una víctima més de les pompes olímpiques. Els poders públics van optar per reflotar el Tibidabo, és clar, en una operació en la qual hi havia ficada gent d'aquesta que després ha sortit als diaris per corrupteles econòmiques. I mentrestant sembla que els de la Gran Bretanya toquen el dos i remarco que en moltes ocasions les votacions sobre temes decisius mostren, en el fons, una profunda divisió social en dues meitats i tot va d'una bufada de mestral.