A UN EURO, NENA, QUE M'HO PRENEN DE LES MANS!!!!

Escolto per la tele, en aquests barrija-barreja que són els telenotícies habituals, una mena de mercadillo barat de la informació en càpsules i on hi cap de tot, des de la cosa més frívola a la més seriosa, que a Olot, a causa d'algunes queixes, no es podrà cridar al mercat.

Nació Digital

El nou reglament del mercat dels dilluns a Olot (Garrotxa), aprovat sense cap vot en contra al ple municipal de dijous passat, prohibeix "fer crides en veu alta dels articles o dels preus dels productes a la venda per atraure l'atenció dels visitants". Elevar massa el to de veu pot costar entre 100 i 300 euros de multa als marxants. 

És un dels punts que s'han incorporat al reglament, per "tenir un mercat de més qualitat, millor organitzat i que cada cop tingui més confiança per part dels compradors", en paraules del regidor de Promoció Econòmica, Estanis Vayreda (...)

Quan més soroll has d'entomar per totes bandes més es queixen algunes persones dels sorolls tradicionals, les orenetes, les campanes o els galls, per exemple. Durant uns anys hi ha hagut una mena de croada en contra de la música en viu als bars i cafès, afortunadament sembla que s'ha rectificat, però en canvi des de casa es pot sentir el soroll que fan determinades celebracions multitudinàries musicals celebrades, per exemple, al Sant Jordi o en d'altres indrets no gaire llunyans, sense que ningú no s'esquinci les vestidures. A causa d'aquest tipus de queixes aleatòries un local emblemàtic i únic com La Paloma porta anys tancat. Quan vas a comprar a botigues convencionals i fatxendes, d'aquestes que tenen sempre les portes obertes i han suprimit els aparadors, has d'entomar músiques de grat o per força, i a un volum notable. I podria posar molts més exemples.

Ens hem tornat molt fins per a unes coses i molt tolerants per unes altres, i és que fins i tot en això de la queixa hi ha modes. El pitjor és que gairebé sempre els qui es queixen són minoria però fan molt de soroll. Quan anava a l'Escola de la Dona vaig patir un canvi en un sistema de matriculació que em semblava intel·ligent, eficaç i pràctic pel fet que algú es va queixar... fins i tot al Síndic de Greuges amb la teoria, no comprovada i absurda, de què l'antic era discriminatori. El més democràtic hauria estat fer alguna consulta a l'alumnat i al professorat però la cosa va venir de dalt i ningú no hi va poder fer res. Les consultes són adients quan es preveu que sortirà allò que volem que surti. Un altre tema és si del resultat de determinades consultes se'n fa cas, em temo que a la llarga, no. 

Els mercats es fan de dia, que jo sàpiga, la gent està desperta i eixorivida i hi va perquè vol. Això de les queixes pels crits comercials del mercadillo d'Olot em sembla un símptoma preocupant que pot generar imitacions perilloses. I és que em resulta admirable comprovar com els mercats ambulants han sobreviscut i crescut i em temo que no siguin objecte de les ires de determinades botigues d'avui, ires potser interessades. En alguns pobles ja es picona força els venedors ambulants amb impostos una mica exagerats. Els mercats setmanals de barris i pobles serien un lloc adient per a canalitzar l'oferta dels manters, que tant de problemes sembla que genera sense que s'hi posi cap mena de solució eficaç. No vull ni pensar en la possibilitat de què alguna modernitat mal entesa acabi algun dia amb els nostres mercadillos ancestrals. Però...

Els mercats tradicionals, oberts o tancats, sempre han estat plens de crits diversos, alguns de ben divertits. Durant la meva infantesa els crits eren molt més contundents. Un insult antic, quan una noia s'expressava en un volum una mica alt o amb mots poc adients a la condició femenina canònica era: sembles una verdulera. Les verduleres, és clar, protestaven. Ignoro per què es feia referència a les verduleres quan d'altres venedores també cridaven força. Una altra professional bescantada era la peixatera, la qual es considerava injustament ordinària. Això de ser ordinària també és un penjament en retirada.

Avui tot ha canviat i fins i tot moltes verduleries s'han convertit en fruiteries i les peixateres i carnisseres i venedores de mercat, en general, són senyores tan elegants, educades i fines com les catedràtiques o les mestres, de les quals també n'hi ha moltes que criden i jo també havia cridat força en algunes ocasions, ep. 

Aquests penjaments, com això de verdulera, eren en femení, encara que també existissin senyors verdulaires cridaners. El diccionari Fabra recollia molts exemples discriminatoris en femení, Montserrat Roig, a qui recordem aquests dies, feia broma de vegades amb aquells exemples fabrians que avui semblen rancis i casposos. Per cert, fa anys verdulera era incorrecte i calia dir verdulaire, avui ja es pot dir verdulera sense que els normativistes dogmàtics et mirin malament. Mercadillo, en canvi, encara és pecat per més gent que ho digui i per això ho escric en cursiva.

La meva mare cantava en broma una antiga tonada relativa a una peixatera, feia així: Peixatera, punyetera, m'has donat el peix dolent, si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent. Hi ha hagut moltes cançons d'altres temps dedicades a venedores diverses, també ambulants. Rosa Maria Sardà, en aquells inoblidables programes de la tele del passat en cantava una dedicada a una carnissera de la Boqueria, un mercat que avui ja és un parc temàtic molt divertit i atapeït, inclòs en els circuïts turístics convencionals:

Ai carnissera del meu cor, anul·la tots els compromisos
Que et compraré per a mi sol les teves llonzes i palpissos,
Ai carnissera del meu cor, tant si és de xai com de vedella
Sempre em tindràs enamorat, del teu pit i cap de costella...

Avui, quan sembla que hi ha gent sensible que vol passejar i comprar pel mercat en silenci o a mitja veu, com si fos al museu o a l'església, aquests mercadillos setmanals s'han omplert de gent diversa de moltes procedències. Els crits dels baladrers en la nostra llengua fan més gràcia que en d'altres llengües, som així, tribals, encara que ens costi d'admetre. Els crits dels venedors i venedores dels mercadillos, -als mercats convencionals i remodelats ja es crida molt menys que abans o més aviat gairebé ni es crida-, són diversos i imaginatius, fins i tot poètics en algunes ocasions, el mateix que els rètols publicitaris que confeccionen i amb els quals, de moment, no s'hi han posat amb intenció de millorar-ne l'ortografia o exigir-ne la versió nostrada i fabriana, encara bo. Els mercats sense crits potser seran del gust dels fins i assenyats però em temo que l'absència d'aquest element tan típic farà perdre clientela de la normal, de la de sempre, la xarona i popular que espera el dia de mercat amb il·lusió i que s'hi deixa caure de forma habitual ni que sigui per comprar-hi una cabeça d'alls. 

Jo hauria d'escriure a l'Ajuntament o al Síndic de Greuges en contra d'aquestes músiques constants en tot tipus de botigues convencionals, la veritat, però sóc poc protestona i quan les posen de forma tan generalitzada potser és que hi ha gent a qui els agrada, no ho sé. No veig que de moment es queixi ningú. En aquest món hi ha qui no es queixa de res, qui es queixa de tot en privat i qui es queixa de forma insistent de forma privada i pública i va a trobar qui faci falta. Aquests darrers un dia o un altre tenen èxit, de vegades fins i tot recorren a coneguts amb coneixences per tal que incideixin en temes ben banals quan som incapaços d'aconseguir solucions per a coses realment greus que s'esdevenen un dia sí i un altre també. 

Per fer un desgreuge als venedors cridaners afectats es podria organitzar un concurs de crits comercials, que tingués en compte el volum i el contingut. Al capdavall aquests dies escoltarem molts crits polítics destinats a vendre com sigui i el que sigui. No sé si algú els multarà l'excés de zel baladrer destinat a atreure l'atenció dels clients. Potser sense cridòria, en aquest cas, sí que s'aconseguiria tenir un govern de més qualitat, millor organitzat i que cada cop tingui més confiança per part dels governats...

També estaria bé que es miressin amb tanta cura la publicitat que ens amolla la tele, amb el mateix objectiu, ben mirat, que els crits dels venedors de mercadillo. He de dir que uns dels meus programes preferits són les teletiendes, que m'evoquen l'època gloriosa dels xarlatans del Paralelo. Com cantava Espinàs, quan era petit, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...