Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris costums populars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris costums populars. Mostrar tots els missatges

7.6.16

A UN EURO, NENA, QUE M'HO PRENEN DE LES MANS!!!!




Escolto per la tele, en aquests barrija-barreja que són els telenotícies habituals, una mena de mercadillo barat de la informació en càpsules i on hi cap de tot, des de la cosa més frívola a la més seriosa, que a Olot, a causa d'algunes queixes, no es podrà cridar al mercat.




El nou reglament del mercat dels dilluns a Olot (Garrotxa), aprovat sense cap vot en contra al ple municipal de dijous passat, prohibeix "fer crides en veu alta dels articles o dels preus dels productes a la venda per atraure l'atenció dels visitants". Elevar massa el to de veu pot costar entre 100 i 300 euros de multa als marxants. 



És un dels punts que s'han incorporat al reglament, per "tenir un mercat de més qualitat, millor organitzat i que cada cop tingui més confiança per part dels compradors", en paraules del regidor de Promoció Econòmica, Estanis Vayreda (...)

Quan més soroll has d'entomar per totes bandes més es queixen algunes persones dels sorolls tradicionals, les orenetes, les campanes o els galls, per exemple. Durant uns anys hi ha hagut una mena de croada en contra de la música en viu als bars i cafès, afortunadament sembla que s'ha rectificat, però en canvi des de casa es pot sentir el soroll que fan determinades celebracions multitudinàries musicals celebrades, per exemple, al Sant Jordi o en d'altres indrets no gaire llunyans, sense que ningú no s'esquinci les vestidures. A causa d'aquest tipus de queixes aleatòries un local emblemàtic i únic com La Paloma porta anys tancat. Quan vas a comprar a botigues convencionals i fatxendes, d'aquestes que tenen sempre les portes obertes i han suprimit els aparadors, has d'entomar músiques de grat o per força, i a un volum notable. I podria posar molts més exemples.

Ens hem tornat molt fins per a unes coses i molt tolerants per unes altres, i és que fins i tot en això de la queixa hi ha modes. El pitjor és que gairebé sempre els qui es queixen són minoria però fan molt de soroll. Quan anava a l'Escola de la Dona vaig patir un canvi en un sistema de matriculació que em semblava intel·ligent, eficaç i pràctic pel fet que algú es va queixar... fins i tot al Síndic de Greuges amb la teoria, no comprovada i absurda, de què l'antic era discriminatori. El més democràtic hauria estat fer alguna consulta a l'alumnat i al professorat però la cosa va venir de dalt i ningú no hi va poder fer res. Les consultes són adients quan es preveu que sortirà allò que volem que surti. Un altre tema és si del resultat de determinades consultes se'n fa cas, em temo que a la llarga, no. 

Els mercats es fan de dia, que jo sàpiga, la gent està desperta i eixorivida i hi va perquè vol. Això de les queixes pels crits comercials del mercadillo d'Olot em sembla un símptoma preocupant que pot generar imitacions perilloses. I és que em resulta admirable comprovar com els mercats ambulants han sobreviscut i crescut i em temo que no siguin objecte de les ires de determinades botigues d'avui, ires potser interessades. En alguns pobles ja es picona força els venedors ambulants amb impostos una mica exagerats. Els mercats setmanals de barris i pobles serien un lloc adient per a canalitzar l'oferta dels manters, que tant de problemes sembla que genera sense que s'hi posi cap mena de solució eficaç. No vull ni pensar en la possibilitat de què alguna modernitat mal entesa acabi algun dia amb els nostres mercadillos ancestrals. Però...

Els mercats tradicionals, oberts o tancats, sempre han estat plens de crits diversos, alguns de ben divertits. Durant la meva infantesa els crits eren molt més contundents. Un insult antic, quan una noia s'expressava en un volum una mica alt o amb mots poc adients a la condició femenina canònica era: sembles una verdulera. Les verduleres, és clar, protestaven. Ignoro per què es feia referència a les verduleres quan d'altres venedores també cridaven força. Una altra professional bescantada era la peixatera, la qual es considerava injustament ordinària. Això de ser ordinària també és un penjament en retirada.

Avui tot ha canviat i fins i tot moltes verduleries s'han convertit en fruiteries i les peixateres i carnisseres i venedores de mercat, en general, són senyores tan elegants, educades i fines com les catedràtiques o les mestres, de les quals també n'hi ha moltes que criden i jo també havia cridat força en algunes ocasions, ep. 

Aquests penjaments, com això de verdulera, eren en femení, encara que també existissin senyors verdulaires cridaners. El diccionari Fabra recollia molts exemples discriminatoris en femení, Montserrat Roig, a qui recordem aquests dies, feia broma de vegades amb aquells exemples fabrians que avui semblen rancis i casposos. Per cert, fa anys verdulera era incorrecte i calia dir verdulaire, avui ja es pot dir verdulera sense que els normativistes dogmàtics et mirin malament. Mercadillo, en canvi, encara és pecat per més gent que ho digui i per això ho escric en cursiva.

La meva mare cantava en broma una antiga tonada relativa a una peixatera, feia així: Peixatera, punyetera, m'has donat el peix dolent, si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent. Hi ha hagut moltes cançons d'altres temps dedicades a venedores diverses, també ambulants. Rosa Maria Sardà, en aquells inoblidables programes de la tele del passat en cantava una dedicada a una carnissera de la Boqueria, un mercat que avui ja és un parc temàtic molt divertit i atapeït, inclòs en els circuïts turístics convencionals:

Ai carnissera del meu cor, anul·la tots els compromisos
Que et compraré per a mi sol les teves llonzes i palpissos,
Ai carnissera del meu cor, tant si és de xai com de vedella
Sempre em tindràs enamorat, del teu pit i cap de costella...



Avui, quan sembla que hi ha gent sensible que vol passejar i comprar pel mercat en silenci o a mitja veu, com si fos al museu o a l'església, aquests mercadillos setmanals s'han omplert de gent diversa de moltes procedències. Els crits dels baladrers en la nostra llengua fan més gràcia que en d'altres llengües, som així, tribals, encara que ens costi d'admetre. Els crits dels venedors i venedores dels mercadillos, -als mercats convencionals i remodelats ja es crida molt menys que abans o més aviat gairebé ni es crida-, són diversos i imaginatius, fins i tot poètics en algunes ocasions, el mateix que els rètols publicitaris que confeccionen i amb els quals, de moment, no s'hi han posat amb intenció de millorar-ne l'ortografia o exigir-ne la versió nostrada i fabriana, encara bo. Els mercats sense crits potser seran del gust dels fins i assenyats però em temo que l'absència d'aquest element tan típic farà perdre clientela de la normal, de la de sempre, la xarona i popular que espera el dia de mercat amb il·lusió i que s'hi deixa caure de forma habitual ni que sigui per comprar-hi una cabeça d'alls. 

Jo hauria d'escriure a l'Ajuntament o al Síndic de Greuges en contra d'aquestes músiques constants en tot tipus de botigues convencionals, la veritat, però sóc poc protestona i quan les posen de forma tan generalitzada potser és que hi ha gent a qui els agrada, no ho sé. No veig que de moment es queixi ningú. En aquest món hi ha qui no es queixa de res, qui es queixa de tot en privat i qui es queixa de forma insistent de forma privada i pública i va a trobar qui faci falta. Aquests darrers un dia o un altre tenen èxit, de vegades fins i tot recorren a coneguts amb coneixences per tal que incideixin en temes ben banals quan som incapaços d'aconseguir solucions per a coses realment greus que s'esdevenen un dia sí i un altre també. 
Per fer un desgreuge als venedors cridaners afectats es podria organitzar un concurs de crits comercials, que tingués en compte el volum i el contingut. Al capdavall aquests dies escoltarem molts crits polítics destinats a vendre com sigui i el que sigui. No sé si algú els multarà l'excés de zel baladrer destinat a atreure l'atenció dels clients. Potser sense cridòria, en aquest cas, sí que s'aconseguiria tenir un govern de més qualitat, millor organitzat i que cada cop tingui més confiança per part dels governats...

També estaria bé que es miressin amb tanta cura la publicitat que ens amolla la tele, amb el mateix objectiu, ben mirat, que els crits dels venedors de mercadillo. He de dir que uns dels meus programes preferits són les teletiendes, que m'evoquen l'època gloriosa dels xarlatans del Paralelo. Com cantava Espinàs, quan era petit, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

9.4.16

EVOCACIONS IDIOMÀTIQUES I MUSICALS


Escrivia en el post anterior sobre França, el francès i la cançó francesa.  Avui ens arriba poc cinema francès i poca música d'aquell país, més enllà del Boulevard. Cal pensar que França se'n va sortir prou bé en l'intent unificador lingüístic, probablement si aquí haguéssim tingut uns altres governants i l'estil de Carles III s'hagués perpetuat avui el tema català seria molt diferent, per a bé i per a mal, que en aquests espinosos temes sempre hi ha opinions diverses i per a tots els gustos. 

Precisament fa uns dies van emetre per la tele, en aquest espai impagable de cinema espanyol de tots els temps i totes les tendències, Esquilache, una molt bona pel·lícula dirigida per Josefina Molina, amb un repartiment de categoria i que ens evoca un passat llunyà però no tant com sembla, cal recordar que, entre d'altres millores, el poble, que va aconseguir foragitar aquest senyor del govern, demanava el retorn de la Inquisició.
Esquilache va tornar a Itàlia, doncs, i allà hi va morir, trist i perplex però ben peixat al capdavall. A Itàlia se sabia des de sempre que es parlava l'italià però una molt bona professora que vaig tenir a la universitat, també poeta, Coloma Lleal, ens va explicar fa molts anys la relativitat d'això que en diem llengua i, pel que fa a l'italià i l'alemany, també ens explicava com de fet aquests idiomes havien estat un invent consensuat a partir de les unificacions en les quals, com sol passar, es van perdre llençols i formes dialectals. 

Els dialectes són també llengües, si és que les llengües són alguna cosa més que una construcció cultural dirigida des de dalt, però els diuen d'una altra manera per motius polítics i no tenen sempre un exèrcit al darrere, cas del català normatiu, per exemple. De totes les històries que ens han explicat de forma suposadament seriosa la de les llengües i dialectes és una de les més oportunistes i menys objectives, a tots nivells i en totes les geografies. Ha generat un doll de perillosos dogmes que serà molt difícil superar, em temo.

De joves estudiàvem francès, algú privilegiat fins i tot estudiava anglès i una minoria esforçada, nocions d'alemany. L'italià i el portugués s'entenien, llegint amb cura i parlant de forma lenta amb els pocs italians i portuguesos que poguéssim conèixer. Si per parlar francès en broma calia fer servir la egue per parlar en italià calia poca cosa més que intentar-ho i, pel que fa al portugués, sempre tan proper i tan llunyà al mateix temps, fer-ho acabar tot en çao. Les lliçons d'italià, ja que el cinema venia sempre doblat al castellà normatiu, ens arribaven a través de les cançons, ai, les cançons. Sant Remo, Mina, Milva, Modugno, Morandi... 

Quants records al volt d'aquelles tonades inoblidables i d'aquells nostres ídols musicals! Ja existia a les nostres llars humils una llarga tradició de cançó italiana, l'òpera popular, les tonades napolitanes, les cançons més o menys tradicionals, Torna a Sorrento, Oh Sole mio... coses que cantaven l'avi quan s'afaitava i la mare quan feia bullir les mongetes. La lletra de Santa Lucia, una altra cançó italiana molt popular, la vaig aprendre gràcies a la Marisol, que la cantava en una pel·lícula de la qual em vaig fer la col·lecció de cromos i que a l'àlbum portava les lletres de totes les cançons. 
Avui també podem escoltar poca cançó italiana, què hi farem. Fa alguns anys el polifacètic David Escamilla, de pare català i locutor de culte i mare italiana, feia un programa diari de bon matí, llegia poemes i posava molta música italiana, antiga però, sobretot, actual i romàntica. Com tants programes de ràdio, tal i com comentava fa poc, va fer moixoni d'un dia per l'altre. Jo m'acostumo a despertar molt aviat i l'escoltava sovint, va generar devocions, tenia una web a la qual la gent enviava fotografies diverses i molts emails.

L'èxit va ser comparable al d'un programa posterior també matiner, Com llevar-se, menat per dos joves de Mataró que de vegades queien una mica en la broma de sal gruixuda però eren molt simpàtics, hi trucava molta gent gran, dones sobretot, si escoltes la ràdio sembla ben bé que la gent de la meva edat i de trajectòria vital més llarga no dorm mai. Eren David Gelonch i Ivan Llensa, organitzaven dinars i sortides entre els seus oients i tenien un grup molt actiu a facebook. Ivan Llensa va morir molt jove, va emmalaltir mentre feia el programa, la mort sempre sobta però la d'un jove encara més, la veritat. Sobretot quan el jove té l'edat dels teus fills.

En el meu temps, tot i que les cançons italianes s'escoltaven, en general, en italià, també es traduïen totes al castellà, Josep Guardiola, el cantant, tenia un gran repertori de traduccions de tota mena. Avui potser la seva veu sona antiga però aleshores ens agradava, a la gent gran, encara més, i li deien el Frank Sinatra català. Fins i tot es va publicar algun disc fet per cantants italians en català, avui aquelles versions són gairebé objecte de culte, a mi m'agradava molt aquella que feia he vist com sorties i no sé on anaves, cantada per Donatella Moretti, que no era pas de les cantants més conegudes, per cert. 
Recordo molt bé quan va guanyar a San Remo la Cinquetti, amb allò tan carrincló de què no estava bé que se sortís sola a passeig amb un noi, si eres excessivament joveneta, pel que pogués passar, tot i que el que pogués passar no es mencionava de forma explícita. Cinquetti i la majoria de cantants italians van continuar en actiu però aquí en un moment donat els vam deixar d'escoltar per la ràdio. Jo, en el temps de no tengo edad para amarte era -i sóc- més o menys de l'edat de la cantant i m'identificava amb el missatge. Aleshores treballava a la Harry Walker i en arribar a la feina i anar a posar-me la bata normativa una companya més gran em va explicar, jo encara no ho sabia, que havia guanyat una noia molt joveneta, de la meva edat, amb una cançó preciosa.

Una de les tonades italianes més tòrrides, en una altra línia d'allò de Non ho l'età va ser el Sappore di sale, i és que una vegada assolida l'edat i formalitzat el prometatge podies anar a la platja amb la parella i rebre i amollar petons salats d'allò més sensuals, vaja. Però el gran èxit del meu temps jove, per descomptat, va ser allò de Nos quedamos solos, como cada noche, hoy te veo triste y yo ya sé porqué.... Aleshores la cançó feia una pausa, cosa habitual en l'època, i s'escoltava una mena de pum-pum-pum-pum.

No vull repetir allò tan repetit, que avui no es fan cançons com aquelles, però aquesta és la meva percepció tot i que tot és relatiu i sé que gent una mica més jove que jo s'emociona amb el Boig per tu, per exemple, sobretot perquè malgrat allò poc normatiu del reflexada la teva llum els recorda amors i moments romàntics del passat recent. La nostra educació sentimental parla moltes llengües i per l'oïda i l'olfacte ens arriben molts records, de vegades de forma sobtada o imprevista. En aquella època s'anava a ballar a cases particulars, encara em sorprèn com els pares del meu temps adolescent ens deixaven muntar festetes en espais molt reduïts. 

Les noies havíem d'esperar que ens convidessin a ballar, cosa que per a les d'èxit assegurat no era un problema però que generava moltes tristors en les adolescents poc vistoses, com era el meu cas, en aquell moment vital. En els balls agafats i lents no s'havia de permetre que els nois s'acostessin en excés, els  gallecs deien de forma gràfica que entre la parella hi havia de cabre un feixe de leña. Tot plegat comportava que en algunes ocasions la peça ballada es convertís en una mena de lluita d'ara m'acosto i ara t'aparto i fins i tot avui podria ser que alguns problemes en les articulacions de les extremitats superiors femenines tinguin l'origen en aquella gimnàstica moral. En una ocasió, quan jo ja tenia alguns anys més però encara conservava aquell costum apartador, en un ball públic un xicot em va dir rient que amb la força que feia si em deixava anar m'estavellaria en la paret propera. 

Avui tot ha canviat, el ball i els costums i la gent jove que és aplicada estudia moltes llengües, fa erasmus, corre amunt i avall, té relacions íntimes i prematrimonials si li ve de gust i els matrimonis amb un d'aquí una d'allà són habituals. Una antiga companya de feina i amiga em va demanar fa un parell de dies que li escrigués algun poemet o una sèrie de rodolins per a una publicació familiar dedicada a una jove neboda que es casa amb un alemany, tots dos són joves, bells, feliços, esperançats, amb carreres universitàries i feina i es van conèixer a Londres. Que déu o el destí  atzarós els  siguin propicis. 

Fan un casament tradicional i multitudinari, en un poble de la Costa Brava. No estava gaire inspirada però al final vaig endegar uns rodolins que fins i tot m'emocionen en rellegir-los i això que no conec els protagonistes. No sé quin tipus de música posaran durant la festivitat del casament, peces lligades al seu amor i a les seves circumstàncies, segur, potser algun vals etern, qui sap. 

En alemany sabíem poques cançons però una del meu temps jove va fer furor, aquella del Sag Warum, que cantava Camillo, més aviat una mena de recitat lent i llarg, expliquen que va ser l'única d'aquell país en compartir les llistes d'èxits de l'època. I això que el cantant no era gaire guapo i ja resultava una mica granadet per als nostres gustos juvenils. Camillo Felgen, qui per cert, no era alemany sinó de Luxemburg, va morir el 2005 i a casa nostra no es va repetir més un èxit en alemany com aquell. Per cert, la cançó no era ben bé romàntica sinó dedicada a un pare fugitiu, em sembla. Quines coses.




5.3.12

Art barceloni i follets cantaires del sud

He de dir que, malgrat la meva família materna i paterna, que jo sàpiga, no tenia cap mena de sang del sud, a tot estirar el més exòtic podien ésser unes engrunes de la França propera per part d'uns besavis figuerencs, sempre m'ha semblat que alguna cosa ancestral surava en l'ànima sentimental dels meus pares i avis que ens lligava a una ànima col·lectiva molt andalusa. Per cert, fa pocs va ser el Dia d'Andalusia, així que el tema ve molt a tomb.

La meva mare era una gran amant de la cobla, de Concha Piquer, de Lola Flores, de Manolo Escobar i fins i tot amb el pare anaven a veure, en alguna excepció ocasional, flamenc popular quan aquest venia al Paral·lel, com ara el debut d'una joveníssima Pantoja, que sempre recordaven. Cert que el Paral·lel d'abans de la guerra i, evidentment el de després, acollien grapats de multiculturalitat encara que no abelleixi constatar l'evidència. Un dels encerts del nou Molino ha estat entomar aquesta tradició sense complexos.

La postguerra també va accentuar el tema per raons òbvies. Però Néstor Luján a La Rambla fa pujada fa que un dels personatges, en plena època republicana i estatutària, ironitzi en una conversa amb un jove catalanista dogmàtic, mostrant-li els èxits teatrals, cinematogràfics i de varietats, que tenen més èxit en aquell moment, la majoria lligats, per als puristes, al folklore espanyolista més convencional. Morena Clara, està demostrat, va ser la pel·lícula de més èxit als dos bàndols de la guerra civil, Catalunya inclosa.

És clar que això no era cap impediment per al fervor familiar i devot vers Vendrell, les sardanes i el que fos fet i escrit en català, evidentment, i, en el seu moment, per una gran part de la Nova Cançó. Un personatge al qual tinc molta mania, Boadella, deia una cosa que tot i venint de qui ve no deixa de tenir una certa veracitat, que els catalans manifestem que ens agrada la sardana i ens agrada més el pasdoble. Jo matisaria, crec que als catalans de l'Eixample cap avall ens agrada, encara, gairebé tot.

Hi ha qui, però, no admetrà mai ni una engruna d'aquest interès per les manifestacions populars d'arrel forastera, no posarà mai Ràdio Olé ni Ràdio TeleTaxi, la qual, tot s'ha de dir i comptant amb la grapa comunicativa del senyor Molinero, emet una bona part de programació en una mena de bilingüisme molt divertit, -així com discos en català- i després s'estranyarà dels resultats electorals, és clar. Per no parlar de la versió postmoderna de la popularitat juvenil actual en castellà que ara es parla, Estopa, que sempre omplen i que cauen extraordinàriament bé a gairebé tothom, la veritat.

Hi ha una producció de cançó andalusa senzilla que toca tots els temes, cantada per grups com ara Ecos del Sur i d'altres. He de dir que aquesta que penjo m'agrada d'allò més, mostra una tendresa immensa per la terra d'acollida i, a més, aplega topònims, que a mi és un recurs poètic que m'encanta. Recordo com l'enyorat Paco Candel, figura vivent i emblemàtica del tema, explicava sovint anècdotes en les quals s'aplegaven el record de poemes i cançons d'aquestes en les quals la Macarena, la Pilarica i la Mare de Déu de Montserrat comparteixen miracles i devocions.